LA CAMBRA DE LILIT
La mort de Zygmunt Bauman (Poznan, Polònia, 1925) ens enxampa en un context internacional d’incertesa, tragèdies i canvis. El viratge progressiu dels governs occidentals cap a la dreta radical, el Brexit, la victòria de Trump, la vergonya dels camps de refugiats que fugen d’una guerra sanguinolenta que no cessa, i la indecisió d’Europa per fer-hi front fan posar els pèls de punta. El prolífic pensament de Bauman, especialment la seva anàlisi sociològica, ha estat fins ara un mirall incòmode, un reguitzell de constatacions i advertències desplaents però certes. Com altres grans intel·lectuals jueus centreeuropeus nascuts les primeres dècades del segle XX , el sociòleg polonès semblava haver estat dotat amb el poder d’un oracle, capaç de preveure els mals i les catàstrofes del nostre temps. Walter Benjamin va batejar aquests vaticinadors amb l’expressió ‘avisadors del foc’, sense ser conscient, irònicament, que ell mateix en seria un.
Bauman, qui precisament va fugir de la seva Polònia natal per eludir la persecució nazi reflexionava i alertava al seu darrer assaig, ‘Desconeguts a la porta de casa’ (Arcàdia, 2016), de la mala gestió per part de la Unió Europea de la crisi dels refugiats, i defensava la construcció de ponts en lloc de murs. El pensador també alertava del triomf del poder econòmic sobre el polític, i les conseqüències desastroses d’aquest ordre neoliberal salvatge on regna la individualitat, la competitivitat i la desconfiança. L’era de l’hiperconsumisme i l’egoisme ens ha dut, com Bauman reiterava, a la sobreexplotació dels recursos del planeta, de nou al servei del capital. Malgrat sembla que creix el compromís per evitar el canvi climàtic, o això es va transmetre després de la Cimera de París, els bons propòsits d’aquest acord podrien esvair-se en qualsevol moment. El sociòleg va ser el primer en encunyar el concepte de «modernitat líquida», per referir-se a l’evanescència que caracteritza les relacions humanes i els vincles en les societats contemporànies on tot és extremadament fràgil. Vivim al món de la perennitat, on les tendències, la música, els telèfons, l’amor, tot caduca de pressa. Ho volem tot nou i ho volem ara, impacientment. La tecnologia ens ha malacostumat a les satisfaccions immediates i ens ha fet intolerants a l’espera. Qui no ha volgut estampar el mòbil contra la paret quan ha quedat sense bateria i ens ha deixat sense Google maps?
Bauman també criticava el sistema educatiu actual, un artífex d’autèntics experts i especialistes en temàtiques concretes però completament ignorants en la resta de matèries. Precisament el contrari del que ell era, l’homo universalis, capaç de dominar diverses disciplines i teixir un pensament crític. Les analogies d’avui amb altres etapes fosques de la història es tracen sense necessitat de gaire imaginació. Ara, necessitem menys experts i més Baumans.
