Revista Branca: “Ens agradaria posar nous noms en el mapa”

Revista Branca
Fotografia de Marc González Camps

Irene Selvaggi, Irene Pujadas i Júlia Bacardit són les tres impulsores de la revista Branca, una publicació de narrativa en paper que veurà la llum pels voltants del Sant Jordi 2018. Hi cabran relats, poemes, guions, vinyetes i, qui ho vulgui, una barreja de tot plegat. Això sí, les propostes presentades hauran de ser en català i sota pseudònim. Prometen una selecció plural i rigorosa on esperen descobrir noves veus literàries. Tot plegat aixoplugat en un disseny que convidi a guardar-la a la prestatgeria dels tresors enquadernats. L’eix temàtic de la primera convocatòria serà l’herència, entesa en tota l’amplitud del seu significat: cultural, familiar, genètica, espiritual, etc. Ens reunim en un bar massa sorollós amb taules de marbre de tota la vida.  


Com neix Branca?

I.P. La idea va sorgir concretament a la plaça Rovira de Gràcia. Ens queixàvem que no hi havia revistes de creació. Vam pensar que faltava l’espai entre publicar un llibre i tenir un blog o un fanzín. O bé feies una cosa molt casolana o bé t’havies de plantejar un gran projecte que poguessis entregar a una editorial. 

J. Volíem que fos un espai només de creació. De crítica cultural ja n’hi ha molta al nostre país. 

Es pot preguntar d’on prové el nom?

I.S. L’origen no és gens romàntic. Després de beure una mica algú va mencionar la revista Granta. Ens va agradar molt com sonava i vam proposar noms: Granta, Branta, Branca!

J. També perquè hi havia un arbre gegant a la plaça i ens va agradar com a metàfora de la cultura.

I.P. Sí… Ha sigut una mica accidental.

Com funcionarà la maquinària interna de Branca un cop l’autor enviï el relat?

J. Nosaltres tres farem una primera tria dels textos. Després, amb un mes d’antelació, els farem arribar a cinc persones més: la Cristina Font, el Ramon Bacardit, la Blanca Álvarez, l’Ada Bruguera i el Toritaka Tokumei. Finalment quedarem per decidir conjuntament. 

Com serà aquest jurat? Heu buscat persones que comparteixin opinions o bé tot el contrari?

J. Pel que fa a gustos serà variat i divertit. Nosaltres tres, per exemple, ja som molt diferents. És clar que som tres noies, de la mateixa edat i en la mateixa situació vital…

Per tant, quin perfil creieu que tindrà l’escriptor-branca? 

I.P. Tan transversal com sigui possible, hagi publicat o no. Intueixo que tendirà a presentar-se més gent que no, però també comptem amb escriptors que hagin publicat i que tinguin coses al calaix. 

J. Sí, ens agradaria posar nous noms damunt el mapa.

Posem per cas que de Branca en cau una nova promesa de les lletres catalanes… 

I.S. Podria ser! Hi ha molta gent que escriu bé i aquesta és una bona manera que es colin noves veus.

I.P. A Catalunya la gent que publica és sempre la mateixa i estaria bé expandir horitzons. És part de l’objectiu.

Hem d’entendre que a la cultura ha arribat a un punt on ja no hi ha jerarquies, la gràcia és poder cultivar tots els gèneres

Proposeu hibridar relats, poemes, vinyetes, etc. Normalment tendim a encasellar per gèneres. 

J. Encara hi ha una jerarquització de la creació. En el cas de la poesia, el teatre i de la vinyeta, es nota molt. Ara però hem d’entendre que a la cultura ha arribat a un punt on ja no hi ha jerarquies, la gràcia és poder cultivar tots els gèneres. Estaria bé que un lector de còmic llegís poesia i a l’inrevés. Serà una declaració d’amor a la creació en general. 

I.S. També podrem aprofundir molt més en el tema escollit si hi entrem des de diferents angles.

Per què només podrem llegir-vos en paper?

I.S. Hi ha un punt de nostàlgia. Un article el pots llegir a internet, la ficció és molt més agradable llegir-la i tenir-la a les mans.  Hi ha tot el ritual: buscar la llum correcta, desconnectar, crear una atmosfera… Així li dónes una importància que no hi és amb l’ordinador o el mòbil. Volem que la mateixa revista sigui part de l’experiència.

J. I el fetitxisme de l’objecte també hi és. Valorar la revista en un sentit d’objecte de disseny.  Ha de ser més que literatura, com el Barça, que és “més que un club”. La ficció requereix més immersió i en una pantalla…

De quins referents heu partit?

I.P. L’americana McSweeney’s, la revista de ciclisme Volatta, que estèticament és molt bonica, la revista Ñ i la mateixa revista de Males Herbes.

Si ets un bon lector, pots ser un bon escriptor. Si ets un bon escriptor, ets un potencial bon crític

Vosaltres, Irene Pujadas i Júlia, veniu de la revista digital Els de Dalt, on fèieu crítica literària. És inevitable que el crític s’acabi acostant a la creació? 

J. Jo crec que sí. Aquesta és una de les característiques de la cultura, que es menja a si mateixa. La gent crea i consumeix a la vegada. Tot és molt endogàmic. Si t’agrada molt llegir, en algun moment vols escriure. Si ets un bon lector, pots ser un bon escriptor i si ets un bon escriptor, ets un potencial bon crític.

I.P. Crec que tens raó, que hi ha molts escriptors que són periodistes i escriptors a la mateixa vegada. Però també crec en el crític que no travessa la frontera.

[De la taula del costat un noi mallorquí amb pinta de poeta viatger els hi comenta que no ha pogut evitar sentir la conversa. Escriu i dibuixa. La Júlia li explica com funcionarà Branca i després retornem a l’entrevista]

Quina relació teniu amb l’editorial Males Herbes? 

I.S. Quan vam començar els hi vam explicar el projecte i els hi va agradar. Ara ens ajuden amb la seva experiència, consell i acompanyament.

J. De cara a la distribució també ens podran ajudar molt.

Ja que parlem d’una revista de narrativa, acabem l’entrevista amb una mica de ficció: 

Quan va descobrir-se escrivint per la revista Branca va saber que ja no tornaria…

J. A actualitzar mai més el seu blog de mala mort. 

Del llom de la revista Branca en van sortir unes potes peludes d’aranya i va enfilar-se per les cortines. Totes sabíem que allò era culpa de…

[Riuen]

I. S. De la Júlia… 

J. Això demostra molt el sentiment intern del grup.

I.P. Podria ser culpa d’un dels contes, amb un personatge tipus Gregor Samsa.

El profeta va aixecar la revista Branca i va dir…

[Riuen molt]

I.P. Ei! Algú té un duro?

I.S. Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?

J. Seguiu-me! Branca és la nova llum de la literatura catalana!

Més de Joan B. Galí

Joan Margarit, poeta i arquitecte

L’amor és la cosa més misteriosa, no el pots trobar en l’univers...
Llegeix-ne més

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.