Agosarades

LA CAMBRA DE LILIT


Aquesta setmana -i ahir especialment, el dia de la dona- han ressonat els noms de les precursores, les pioneres. Recordem a les primeres que van atrevir-se a alçar la veu, a dir no, i a dir prou. Evoquem els textos originaris de Mary Wollstoncraft i Olympe de Gouges, que a finals del S. XVIII feien brotar els primers fruits de l’ideari feminista. Invoquem les paraules de sufragistes i pensadores, de Beauvoir, de Butler, d’Angelou, però malgrat tot, són incomptables els llegats oblidats que encara hem de reivindicar d’aquestes primeres pintores, música, escriptores, pensadores.

En aquest sentit recordava ahir la historiadora Consol Oltra, en una conferència al Palau Güell, l’obra d’una altra dona, que tot just ara torna a veure la llum: la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918), a qui el MNAC va dedicar recentment una exposició. Parafrasejant les cèlebres paraules de Virginia Woolf a ‘Una cambra pròpia’, Oltra recordava, que el que calia a una dona –d’ara i de l’Europa finisecular– per poder desenvolupar una professió, eren diners i un espai propi. Vidal, filla d’un conegut ebenista barceloní, va gaudir d’aquests privilegis i va esdevenir una pintora de la talla de Casas i Rusiñol. I tot i l’aplaudiment de la crítica, fins fa ben poc, havia desaparegut del mapa de referents pictòrics modernistes, fins que va ser redescoberta per Oltra. La raó? “La història l’escrivien els homes, elles eren transparents”, sentenciava la historiadora.

Coneguda pels seus retrats i el seu estil transgressor i detallista, Vidal va ser una cronista de l’univers femení privat i quotidià, desimbolt i real, distant de les restrictives convencions socials de l’època. Lluny la mirada intrusa o idealitzada del pintor masculí, la pintora va captar el món íntim de les dones essent-ne part alhora. Vidal va descol·locar els crítics amb els seus atreviments, els quals la van titllar de “pintora viril” per no dedicar-se a pintar flors o bodegons. Tot i topar constantment amb un món masculí i gairebé hermètic per a les dones, Vidal va aconseguir fer-se un nom entre els artistes de l’època, que el temps havia anat esborrant.

De la mateixa manera que a Lluïsa Vidal, Catalunya ha de reconèixer aquest valuós patrimoni de dones lliures, com Francesca Bonnemaison, Carme Karr o Dolors Monserdà i les que van venir després, claus en les fites de l’emancipació femenina i amb qui tenim un deute incommensurable. Anomenar-les avui és un homenatge a aquests primers passos tan difícils i un encoratjament a fer-ne més.

Més de Laura Gea

‘Llum’, la polèmica novel·la que ressuscita ‘Lolita’

Quan Vladimir Nabokov va publicar ‘Lolita’ el 1955, la novel·la es va titllar...
Llegeix-ne més