Cultura i escepticisme, la millor contrapropaganda

Ha servit sempre per vestir de seda les causes més fosques. Un vestit que sedueix pel seu teixit mític i els seus acabats èpics. Enfundat en ell, tot val per lluitar per “la causa” ja sigui la del tercer Reich, la dictadura del proletariat o la Gihad. Enlluerna. Estat Islàmic és l’últim gran geni creatiu en aquesta disciplina: la propaganda. A través dels nostres propis mitjans (Internet) i de la nostra producció cultural (pel·lícules i videojocs) ha filat el ‘leitmotiv’ propagandístic de la seva lluita. Les pantalles s’omplen de la seva utopia dogmàtica, irresistible per a molts joves que abandonen les seves llars per anar-se’n a Síria a agafar un Kaláshnikov. No tenen res, ells ho prometen tot.

L’única forma per contrarestar el seu magnetisme és aquesta actitud tan anglesa i periodística anomenada escepticisme. En aquest sentit crec que podem treure a l’escenari a Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que va saber mantenir-se en el poc habitat llimbs que hi havia durant la Guerra Civil Espanyola entre la propaganda vermella i la feixista. El periodista de Sevilla no es va vendre a cap ideologia i en els seus relats arrenca brutalment la màscara de cada bàndol exposant la cara de la barbàrie. Ens ve a dir alguna cosa així com “Desconfia de tot el que llueix”. Un altre periodista que va viure els estralls d’aquesta guerra en la seva carn (literalment, va rebre un tret) va ser George Orwell (1903-1950). Aquest sí que va lluitar per un bàndol, ben explicat a ‘Homenatge a Catalunya’ on desmitifica molts dels ideals dels dos fronts. Més tard el britànic va escriure la història de ficció sobre propaganda per antonomàsia: ‘1984’. En aquesta distòpia el partit Ingsoc, de caire socialista i dictatorial, construeix la realitat d’un estat a força de repressió i bombardeig propagandístic. El relat constitueix una crítica als absolutismes. Ens explica com des de la violència ideològica es pot arribar a suprimir el propi pensament o, com diria el Gran Germà, el “doble-pensar”.

L’objectiu del gihadisme en aquest sentit són les ments més dúctils i mal·leables, la dels joves i els desplaçats socials. Uns encara projectes de persona buscant donar sentit al seu entorn i en constant cabreig amb el món. Altres que als que se’ls ha negat una vida digna per la seva condició d’immigrants. Molts mancats encara del ressort intel·lectual del que parlàvem que només podran adquirir d’una manera: amb l’educació i integració. Devorant saber en tot el seu espectre i format: veure, escoltar, discutir, llegir sobre diferents formes de pensar. Propiciar a tota costa que aquesta actitud cali des de la més remota de les banlieues als barris de xalets i torres. Que se segueixi el camí d’aquests periodistes reforçant a cop de cultura el sa escepticisme.

Més de Joan B. Galí

Ai Weiwei

La meva obra sempre ha estat política perquè a Xina l’elecció de...
Llegeix-ne més