'Una mica més de llibertat (si us plau)'
Oriol ColomarL’espectador, per arribar als seients, ha de creuar un escenari cobert de sorra i vigilar que el cap no toqui amb bosses que pengen del sostre amb més arena, una cullera o una copa de vi. L’entrada a La Vilella, una sala de petit format que viu a l’ombra del gran Teatre Lliure, ja és en si una experiència diferent a la majoria de sales de Barcelona. L’escenografia mig en pemombra mostra que ja hi ha algú assegut sobre una caixa de fusta tapat per un plàstic translúcid, i sense donar temps a que tothom es col·loqui, comença a ploriquejar.
Així comença ‘Una mica més de llibertat (si us plau)’, protagonitzada per Fran Cuéllar i dirigida per Oriol Colomar. El jove actor, només té 22 anys, apareix a escena vestint únicament amb uns pantalons i la primera imatge recorda a l’ideari popular de Robinson Crusoe. Si no es sap que l’obra neix inspirada en la lectura de Pere Calders, la fotografia inicial que ofereix Cuéllar pot ser confosa. Però quan comença a parlar —i no pararà de fer-ho fins al cap d’una hora— es descobreix un actor apassionat i engrescador que atrapa l’espectador amb diverses històries inversemblants fins al final de la funció.
El gran discurs, que bàsicament reflexiona sobre la vida però en el qual la mort també hi demana protagonisme, gira al voltant de diverses situacions complexes que poden arribar a ser totalment incomprensibles durant els primers minuts de l’obra. Però malgrat la estupefacció inicial, l’auditori va copsant el ritme de la trama i va entenent els diferents registres que presenta Cuéllar. Aquest és un dels seus punts forts, perquè tot i que la tònica dominant és el drama, és capaç de donar-hi un punt d’ironia que arranca rialles sinceres entre el públic.
A mesura que la interacció entre el protagonista i Alejandro Bordanove —l’altre actor que apareix en la representació sempre cobert per una malla negra que també li tapa la cara i que fa un paper mut de suport— es totalment fluïda, la narració agafa una velocitat totalment assumible pels espectadors. La simplicitat de l’escenografia, el to suau de les llums i les aclaridores aportacions sonores acaben d’arrodonir el ritme dels esdeveniments i permeten gaudir d’una experiència teatral que té més bon resultat que el que prometia prèviament.
Cuéllar és capaç de barrejar la providència amb la mort, de donar sentit a les casualitats del destí i de destacar l’amor que existeix en els petits detalls amb una facilitat sorpenent. La valentia d’enfrontar-se gairebé en solitari a una obra basada en diversos registres complicats per una dicció entremaliada troba resposta en uns aplaudiments entregats al jove comediant.
En sortir del petit teatre de la Vilella la sensació és de pur plaer. Com si cadascun dels presents pensessin que acaben d’assistir al naixement d’un actor del qual se’n sentirà molt a parlar. Fins i tot, entre el públic, s’escolten opinions unànimes que lamenten què l’obra duri tan poc. La sublim interpretació de Fran Cuéllar no passarà a la història però obliga a tot aquell que l’hagi presenciat a seguir-li la pista.
