El marcir de la memòria

Un dia com qualsevol altre, durant una visita rutinària al metge, Ane comprova com, més aviat del que li tocaria, la naturalesa li ha jugat una mala passada i l’ha avocat a patir el progressiu pansir de la seva joventut, amb totes les conseqüències físiques i psicològiques que això en comporta. Davant la melangia i tristor que aquesta nova situació li genera, troba un petit reducte de felicitat en un misteriós ram de flors que puntualment rep a casa cada dijous per part d’un remitent anònim. Dins la monotonia del seu dia a dia, marcada per la ‘companyia’ d’un marit absorbit per la caixa tonta i el tosc treball a una construcció, aquesta cita puntual aporta una mica de color a la seva monocromàtica existència.

Loreak neix de la codirecció dels eusqueres Jon Garaño i José María Goenaga, una pel·lícula que exposa la història de tres dones, Ane, Tere i Lourdes, tres vides entrellaçades, unides per l’amor, la mort i unes misterioses flors. Un drama de bellesa minimalista que, a través de l’excusa d’un manoll de flors, reflexiona subtilment sobre la nostàlgia, la finitud de la vida i la por a caure en l’oblit.

loreak-14

A través d’un exquisit muntatge d’estil tarantinià, els 100min d’aquest rèquiem audiovisual es distribueixen en un total de tres capítols, episodis que es complementen i encaixen a la perfecció. La unió de tots aquests fragments fa de Loreak un cant a la desolació i als capricis de l’atzar: una menopausa no esperada, la maternitat no desitjada…El voler i no poder; el poder i no voler.
El film remarca reiteradament l’immens poder d’un element tan innocent com són les flors, concebudes com una alegria o com una perillosa amenaça, segons els ulls que les admirin. Loreak exposa com aquestes belles creacions de la naturalesa, aparentment tan insubstancials, són capaces d’actuar com a pont entre el passat i el present fent brotar sentiments oblidats, enterrats pel pas del temps, emocions que es creien perdudes.

A través d’aquesta pel·lícula, els autors fan una profunda reflexió sobre la por a caure en l’oblit i els mecanismes de record que troben les persones per a lluitar-hi una vegada la persona estimada desapareix. Recursos necessaris per a mantenir les ferides obertes i combatre la fugacitat de la vida.

Més de Adriana Domínguez

Pinzellades de denúncia

Les imatges diuen: això és el que els éssers humans s’atre­veixen a...
Llegeix-ne més