Marcel Proust diu que estimem quan «l’existència d’una altra persona ens sembla misteriosa», però això no significa que el dit misteri acabi sent una arma de doble tall. O que pugui acabar amb nosaltres. Aquesta podria ser la resposta que ens proposa l’últim llibre d’Eva Baltasar, que repeteix a Club Editor amb un títol tan subtil com Peixos. La novel·la curta comença amb l’error més típic que pot cometre qualsevol persona: l’amor a primera vista. Resumint la trama en una frase, la nostra escriptora de nom desconegut viatja a un poblet del nord per assistir a un club de lectura quan, de sobte, en una volta per matar el temps, es troba amb una venedora solitària de peixos fregits i vins de la mateixa marca. I després de fer cua en la seva rulot, quan la té davant dels ulls, una veueta interior li diu que «és ella», l’amor de la seva vida. En altres paraules, un amor que comença amb una carambola del destí, irracional i addictiu. La qüestió és que es tracta d’una dona agresta, que viu a pagès i li aixeca un pam d’altura i dos de gruix, com si el monstre de Frankenstein hagués tingut una filla amb l’estereotip de dona rural britànica. Una relació atípica que promet sexe salvatge, contrastos tragicòmics i desil·lusions inevitables.
Que no ens enganyi la lírica lacerant de la introducció o els fragments assagístics que trenquen la quarta paret. Parlem de brutalitat i del que ara se’n diu «amor tòxic». Tot i que el concepte no li fa prou justícia, les diferències fragants entre els personatges generen una tensió còmica que al mateix temps crispa la sang, que de mica en mica es fa més grossa a la manera d’una pel·li de terror. A través d’una reflexió sobre la literatura com aqüífer, que a estones frega la paròdia de «l’escriptura terapèutica», ens endinsem en una atmosfera intoxicada de lirisme i idees preconcebudes. Els ulls de la protagonista. El lèxic natural que constantment l’embriaga, com «gavelles d’herba», «serrells d’heura» o «argelagues de flor seca», contrasta radicalment amb la violència dels coits i el modus vivendi de la Victòria, la seva ogressa preferida. El que li desagrada, però, és la seva feblesa. En aquesta versió lèsbica de Shrek a la catalana, els personatges cobren un volum de matisos tan reeixits que gairebé són perfils psicològics. Amb una profunditat digna de postdoc i una gràcia especial respecte al joc de pols contraris, d’un magnetisme repulsiu i alhora esquizofrènic.
Ni molt original ni trencadora, la trama funciona mercès a la seva capacitat de sostenir una atmosfera, amb una poètica tel·lúrica i les justes dosis de mala llet entre capítols. Mala llet correctament pasteuritzada i de qualitat, gran reserva. L’esperit cursi que empastifa el text potencia el desgavell còmic, sobretot quan l’argument se situa en el mausoleu de la síndrome de Diògenes que és la casa de la Victòria, vigilada pel gentil i pestilent Norfeu. És allà on l’ànima de turista rural de la protagonista, acostumada a veure-ho tot en microscopi, allibera el seu poder creatiu per imaginar-se mil maneres de morir de forma horrible. Però tampoc ens oblidem ara de l’amor, o millor dit, de la distància entre la imatge que creem de l’altre i la realitat, de la sensació de succió i de l’ham «on piquen les paraules no dites». Perquè Peixos també és una novel·la sobre la decepció, sobre les expectatives que van més enllà del desig carnal i, en certa manera, sobre pagar el preu quan descobreixes que t’has equivocat de persona. En definitiva, sobre com en podem ser, d’idiotes.
Poder Peixos no destaca precisament per la seva ambició, però tampoc podem dir que es tracti d’una novel·la discreta o innocent. Posant al davant aquest to íntim i farcit de desig, l’Eva ens explica amb cura prestidigitadora la foscor entre els dos personatges, que és tot un escenari mental corromput de dependència. Rere aquesta relació de poder entre amo i esclau s’hi amaga la pulsió hipnòtica –i l’adrenalina– que mira amb bons ulls la síndrome d’Estocolm, per molt autoconscient que la protagonista es cregui. I en conseqüència la veu que ens acompanya, que sembla la veritat en persona, ben mirat és enganyosa, perquè tot té un punt terapèutic. I és amb aquest ritme pausat que nadem a les palpentes, dins d’un mar pregon i en constant suspens, perquè no sabem què hi amaga. Que al principi és sinistre, sinistre i absorbent, i al final acaba sent trist, trist i mediocre. Perquè, per molt saborosa que sigui, «l’escórpora es xopa de vi i s’omple de vidres».
