Després d’haver llegit Hard Land (Les Hores, 2022, trad. Ramon Farrés), quan l’editorial em va proposar entrevistar l’autor, Benedict Wells, em va ser impossible negar-m’hi. Vaig quedar fascinat per la seva capacitat de desenvolupar un món petit a través de tantes capes. A la novel·la, el món estret, decadent i tancat de Grady, la ciutat americana on es desenvolupa l’obra, esdevé tot un mapa de personalitats i històries que prenen vida pròpia. Totes aquestes veus, a més, s’enriqueixen amb referències musicals i literàries que aporten color i matisos a les escenes. I les experiències dels personatges es mesclen amb sensacions tant boniques i alegres com tristes i doloroses, la mateixa barreja d’emocions que un troba a la vida. Per això, en saber que tenia l’oportunitat d’entrevistar Benedict Wells, m’ha interessat especialment preguntar-li sobre aquestes capes de lectura i pel significat: com s’obrien i es tancaven, què volien dir per a ell i com les elaborava literàriament.
No només en l’argument, sinó també en el seu estil trobo que cerca un gran equilibri: la duresa de la vida va acompanyada de l’alegria per l’amistat i la família; viure una passió juvenil mentre es carrega un passat pesat; èxits i fracassos amorosos… Trobo que el seu llibre cerca sempre el punt mig. Aquesta cerca es correspon amb la seva visió de la vida i la literatura?
Suposo que totes dues. A la meva vida gairebé no hi ha hagut cap etapa en què només dominés un sol sentiment. En moments despreocupats i alegres també hi ha preocupacions i pors, i viceversa. Crec que en la major part de les vegades la vida no pot ser de cap altra manera. Al final, hem de morir, sense excepció, però fins llavors sempre ens podem enfrontar a la mort, distreure’ns, ser feliços. Però en el fons sabem que un dia s’acabarà i que a cada segon sempre pot passar alguna cosa.
Aquesta mescla la trobem en les coses grans i les coses petites, i el mateix passa en l’escriptura. A mi, per exemple, no m’agraden els finals feliços, no us mentiré. És per això que en el cas de Hard Land va ser important per a mi no acabar a l’estiu, sinó mostrar també el dolor vertader del dol i de la soledat en l’hivern posterior. Però com a autor, es pot dirigir la narració i decidir si s’acaba la història en un punt tan ombrívol o en un de més lleuger. I de la mateixa manera, un pot decidir com s’observa, és a dir, si un encara pot trobar alguna cosa en una escena trista que pugui donar una mica d’esperança. Els esdeveniments són els mateixos, però la sensació que transmets a les persones canvia de manera fonamental.
A vegades, aquestes capes semblen amagar-se en la penombra, coberta amb metàfores o silencis. En el llibre, trobem sovint la temàtica del secret, també en el llibre fictici en el qual vostè s’inspira, el Hard Land de Morris. Hem de cercar, doncs, secrets amagats en el seu llibre?
La bellesa d’escriure és que el text és només un pla arquitectònic en blanc i negre – l’edifici és erigit per les persones que llegeixen la història; els colors provenen d’ells i la seva fantasia. Les pròpies emocions i records es barregen quan llegim i, així, omplen els gots i els deixen mig buits. El seu Sam tindrà potser una aparença totalment diferent del meu. I de la mateixa manera, durant la lectura, els lectors potser descobriran també altres misteris i no només els que jo vaig crear quan el vaig escriure.
Alemanya té una gran tradició de Bildungsroman (novel·la de formació) com Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister de Goethe o La muntanya màgica de Thomas Mann. Li ha influït aquesta tradició o veu el «Coming into Age» de la seva novel·la com alguna cosa completament diferent?
Puc assegurar que aquesta tradició alemanya no m’ha influït gens ni mica (riu). Els meus herois i heroïnes provenen més aviat de la tradició anglesa, com Toni Morrison, Kazuo Ishiguro, John Irving, Carson McCullers, Jeannette Walls o John Green. Sobretot les novel·les d’aquest últim em van inspirar per a Hard Land i per a mi se situen millor en la tradició de «Coming into Age». També la meravellosa obra Els avantatges de ser un marginat de Stephen Chbosky. Valoro molt les obres de Thomas Mann i Goethe, però per trobar la meva veu literària són més importants les dels autors i autores mencionats. Carson McCullers i El cor és un caçador solitari, per exemple, m’ha influenciat moltíssim: la manera com ella va escriure sobre la soledat o com omplia de sentiments els seus personatges i els feia propers. Així m’agradaria escriure.
Hard Land és un exemple excel·lent de novel·la «Coming into Age». Està pensada només per a adolescents i adults joves?
Moltes gràcies! I jo diria: està pensada per a adults joves i adolescents, però també per a tot aquell que alguna vegada va ser adult jove o adolescent.
La novel·la té lloc en els anys vuitanta a Grady, una ciutat petita i decadent dels Estats Units. Per què va escollir aquest escenari per a la seva novel·la? Què li va fascinar particularment d’aquest paratge?
És clar que podria haver escrit sobre els anys noranta a Baviera, que tan bé conec. És només que aquesta novel·la no hauria sortit mai a la llum, perquè m’hauria avorrit. La meva tinta per a Hard Land no va ser la meva experiència personal, sinó l’enyor (Sehnsucht) [1]. Quan era petit, sempre emetien pel·lícules americanes dels vuitanta per la televisió, com Compta amb mi, Retorn al futur i El club dels cinc. Em vaig impregnar d’elles, sempre havia somiat ser allà. Puc explicar més coses dels busos escolars grocs americans que dels busos d’Allgäu, que són els que vaig utilitzar quan anava a l’escola de petit. Al mateix temps, tampoc em vaig topar amb la desil·lusió. Els anys noranta a Alemanya, que jo mateix vaig viure, no em criden com a narrador, perquè conec bé com de trist i banal va ser. Les meves fantasies, doncs, estan limitades per la meva experiència. La dècada dels vuitanta dels Estats Units només la vaig conèixer des de la distància, però per a mi, com a autor, significa llibertat.
En canvi, pel que fa al lloc fictici, Grady, em va venir al cap quan vaig fer un viatge per Amèrica el 2008 i vaig anar a parar a un petit poble vora el riu Missouri. Era una regió més aviat conservadora, i per això em van fascinar les converses que vaig tenir amb joves de mentalitat liberal que, tot i ser una minoria allà, no tenien la capacitat de marxar. En aquell moment ja tenia al cap una idea vaga de la història, i llavors, en algun moment, vaig mirar cap al riu Missouri sota la llum del capvespre i vaig pensar: «Si un dia de debò escric Hard Land, tindrà lloc en un paratge com aquest.»
En tot cas, avui veig a Amèrica molt críticament. L’evolució actual sota el mandat de Trump em preocupa i em treu de polleguera. Però això no canvia res de tota la meva enyorança que vaig tenir com a adolescent. I de la mateixa manera, de jove vaig anhelar un gran estiu com el del llibre, però malauradament no el vaig viure mai. I amb aquest sentiment d’haver-me’l perdut, vaig escriure la història.
Va ser massa jove per viure amb consciència els anys vuitanta. Com ha trobat totes aquestes referències literàries, cinematogràfiques i musicals? Com ha estat el seu procés de recerca?
De la manera que per mi és la més bonica. Per una banda, vaig viatjar altra vegada per moltes petites ciutats americanes i, per l’altra, em vaig mirar totes i cadascuna de les pel·lícules «Coming into Age» dels vuitanta. No només les trenta clàssiques que ens són conegudes, sinó també aquelles pel·lícules que fins i tot potser els mateixos Tom Cruise o John Cusack ja han oblidat que van fer. A part d’això, escoltava incansablement música dels anys vuitanta, em volia capbussar totalment de l’esperit d’aquell temps. Vaig trobar interessant que en aquest procés vaig descobrir que els anys vuitanta van ser en realitat una dècada fosca. Era el moment de la Guerra Freda, en què se sentia la por d’una escalada atòmica, pluja àcida, Txernòbil, atur, subdesenvolupament… L’homosexualitat estava extensament prohibida. És per això que la cultura pop d’aquell moment constituïa per a mi una forma de contrapès a tot plegat: un escapisme ingenu. Les pel·lícules dels vuitanta no mostren la realitat, el que mostren és el que les persones d’aquell temps anhelaven. He intentat retratar les dues cares en el llibre: tant la suposada lleugeresa que coneixem dels clàssics i les cançons com també la decadència econòmica de la ciutat de Grady, les dificultats dels qui són diferents i de les minories.
Es pot veure en el seu llibre una gran feina i amor pels detalls. Per no revelar gaire del llibre, mencionaré només que Hard Land conté fins i tot títols de crèdit, banda sonora i citacions, fet que és poc habitual en una novel·la. Com va ser el seu procés d’escriptura d’aquest llibre? És semblant a altres projectes seus?
Sempre és diferent. Cada llibre necessita un enfocament diferent. Hard Land havia de sentir-se clarament com una pel·lícula dels vuitanta, tenir una certa familiaritat. La música, tanmateix, és quelcom que sempre m’ha preocupat. Per a la resta de novel·les que he escrit també he elaborat bandes sonores, només que no d’una manera tan destacada. La meva fase preferida en el procés d’escriure és quan agafo un cafè, passejo per la ciutat, escolto cançons que encaixen amb la història, i durant hores em vaig imaginant possibles escenes o personatges en els quals aprofundir. És una manera de «pescar idees».
Ha viscut dos anys a Barcelona. Des d’una perspectiva catalana evidentment ens interessa saber com li ha influenciat Barcelona com a escriptor.
En realitat van ser tres anys i mig. Anar a viure a Barcelona va ser una de les millors decisions de la meva vida. Vaig estimar la ciutat i encara l’estimo. En l’àmbit personal, aquests anys em van marcar molt; com a escriptor, però, no és tan fàcil de respondre. Crec que l’efecte va ser indirecte. Va ser a Barcelona on per primera vegada en la meva vida adulta vaig trobar un grup d’amics que em vaig estimar profundament. Abans, m’havia sentit més aviat sol, perquè no vaig anar a la universitat després de l’escola, sinó que treballava durant el dia, escrivia durant la nit, i vivia en una barraca diminuta amb la dutxa a la cuina. Ja llavors volia, sens dubte, ser escriptor i realitzar aquest somni, però durant molts anys només vaig rebre negatives i va ser una etapa més aviat solitària. Llavors, cap als vint-i-cinc anys, vaig intentar recuperar el temps perdut a Barcelona. I potser, anys més tard, una part d’aquest sentiment va anar a parar a Hard Land, quan el Sam, després d’una època de soledat, coneix per primera vegada un grup d’amics amb els qui realment se sent com a casa.
Ha tingut contacte amb Ramon Farrés, el traductor del llibre al català? Què li ha comunicat sobre els seus llibres i sobre l’experiència de traduir-los?
El Ramon i jo vam tenir una trobada molt bonica en el marc de la traducció del llibre Del final de la soledat. Aleshores, vàrem poder intercanviar molts punts de vista. I també en relació amb Hard Land ens vam escriure unes quantes vegades, perquè ell tenia algunes preguntes sobre la novel·la i alguns termes concrets. Malauradament, en aquell moment hi havia la pandèmia i no vaig poder anar a Barcelona, tot i que ho tenia previst. Per això encara em fa més il·lusió una futura oportunitat. Com a autor, estic profundament agraït per la seva feina i que les meves històries es tradueixin. Sé com és d’important el català i tot el que significa per a la gent de Barcelona, sovint com a part de la seva identitat i de la seva nació. Per això mateix, em fa molt feliç que alguns dels meus llibres també estiguin disponibles en català.
Notes:
1. La paraula «Sehnsucht» és de difícil traducció, i Benedict Wells l’escriu en cursiva per remarcar la precisió del terme i els seus matisos, cosa que resulta impossible de traslladar completament al català. El diccionari alemany Duden la defineix com «un desig intens i dolorós per algú o alguna cosa [que s’enyora, que és lluny o absent]». Sehnsucht fa referència a un objecte que hom desitja i cerca, però que té alhora un regust amarg i dolç.
2. L’entrevista ha estat traduïda de l’alemany al català.
