Últimament, sembla que vivim dins d’una allau de males notícies, desastres i calamitats, tant aquí a casa nostra com també fora. No parem de repetir que «la cosa està complicada». I, si ho repetim tant, és que potser és cert i la foscor està guanyant la partida. Però, a vegades, inesperats oracles es manifesten de cop i volta i ens regalen una miqueta d’aquella llum que tant necessitem. Avui, aquesta llum és la novíssima traducció de Carrie al català, i la Míriam Cano i Males Herbes en són els oracles responsables de la seva resplendor.
Els darrers anys, ja havíem pogut gaudir d’algunes novetats de l’autor nord-americà en la nostra llengua, amb Torn de nit (2018) i La gran caminada (2020), també de la mà de Males Herbes. Dues grandíssimes notícies editorials que ens assenyalaven que la vasta obra de King es mereix estar traduïda al català i ser inclosa dins del circuit editorial de casa nostra. Des de sempre que ha costat molt trobar els seus llibres en català, només podem gaudir-ne d’alguns pocs, però res dels seus grans clàssics. El mateix equip de Males Herbes ha comentat més d’una vegada les dificultats que sempre s’han trobat a l’hora de publicar King. Inversions enormes i molt poca rendibilitat esperada. I no és que la gent no vulgui llegir King en català, sinó que potser l’autor està completament assentat en un mercat castellanoparlant, on sí que podem trobar mil i una edicions de les seves novel·les. Aquest és un dels problemes més grossos: la falsa creença que, si ja tenim el volum en castellà, la gent no voldrà gastar els seus diners en el mateix llibre, però ara en català. Per sort, perdoneu la insistència, gràcies a Males Herbes sembla que aquesta tendència d’autodestrucció cultural pot veure’s pal·liada. Seria una fantàstica notícia veure com, en mesura del que sigui possible, comencem a rebre cada cop més obres de Stephen King. Us imagineu una edició ben cuidada d’It en català? Em poso nerviós només de pensar-ho.
És realment sorprenent pensar que Carrie fos la primera novel·la d’aquesta llegenda literària. No ho dic per la seva qualitat indiscutible —ningú posa en dubte el talent de King—, sinó per la sensació d’estar davant d’una primera obra que ja conté tots els trets que associem amb l’univers de Stephen King i que fan que cada pàgina respiri la seva essència. Estar davant d’aquesta primera pedra fundacional que inaugura una gloriosa tradició, es viu amb una intensitat enorme, molt semblant a la que fa bategar la mateixa novel·la. Carrie és explosiva i fresca, violenta i profundament humana. Incòmoda en molts moments, fosca i cruel en altres, i quan menys ho esperes et colpeja amb una tendresa i fragilitat extremes, provocant un sotrac molt difícil d’esquivar. Com passa a totes les seves novel·les, King reserva un lloc privilegiat al sadisme. I en aquesta idea del que considerem sàdic o no, és on recau la vertadera genialitat de Carrie i on la seva proposta formal deixa de ser arbitrària i pren una importància capital. L’obra en qüestió presenta una estructura que s’escapa de la norma, entrellaçant dues tipologies estilístiques diferents. Per una banda, trobem la principal veu narradora, la que ens presenta els fets i peripècies de manera omniscient i en tercera persona. Hi reconeixem la particular veu de King, la que és capaç de cartografiar a la perfecció les ments dels seus personatges, la que impedeix que deixem de llegir, la que ens atrapa amb les seves urpes i no ens deixa anar. Per altra banda, i en paral·lel, distingim un seguit de retalls d’altres documents (evidentment, tots ficcionats) que ens complementen tot el que la veu principal ens va narrant. Fragments de diaris, informes, articles, testimonis, cartes, són alguns dels materials que converteixen Carrie en una novel·la polifònica. Però el que és realment particular és que aquests fragments, que se’ns van revelant no-linealment, ens desvelen el final de la història des d’un principi! Només començar a llegir ja se’ns avança que tot plegat tindrà un horrible final, ple de sang i fetge. Un brillant King ens desmunta la regla número u de la ficció occidental: la de preservar la tensió i administrar a compte-gotes la informació. Des de l’inici de la narració sabem que la Carrie White té poders psíquics i que, per culpa de l’assetjament al qual està sotmesa, els utilitzarà per venjar-se de tots aquells que li han fet mal. Cal aclarir que King ho fa d’una manera tan ben mesurada i pensada que la tensió i les ganes de continuar llegint no decauen en cap moment, ans al contrari. I aquí arriba el més interessant de tot. Tots sabem quin serà el tràgic final de la pobra Carrietta White i de la malaurada població de Chamberlain, i, tot i això, continuem amb la lectura! King ens avisa que el que estem a punt de presenciar és tenebrós i fosc, i, tot i això, decidim continuar mirant. A mesura que avances per aquesta sàdica travessia, mentre vas veient com tot es comença a esfondrar al teu voltant, és quan et planteges per què no vas deixar de llegir, quan tot encara era normal. Aquí és on Stephen King sempre guanya. Quan t’adones que has tornat a caure en la seva trampa, un altra vegada. En aquest moment, quan ja ets un més dels hipòcrites companys de classe de la Carrie White, testimonis del seu dolor, però incapaços de prestar-li una mà i ajudar-la, és on sents la veritable por.
King et fa mirar allà on més por fa mirar. I el que fa por no és l’objecte de terror en si, no és la sang, no és la destrucció, no són els crits de dolor insuportables. El que fa por de veritat és el fet de no apartar mai la mirada. De no poder deixar de mirar mentre els assistents del ball moren cremats davant teu. Aleshores, és quan King et pregunta: no has pogut deixar de mirar o és que no has volgut?
