Fa unes setmanes va sorgir la discussió a les xarxes sobre la tradició filosòfica catalana. De si estava a l’altura de les tradicions europees com l’anglesa, l’alemanya o la italiana. Aquest debat va desembocar a un ràpid i simple: “no, la filosofia catalana no ha aportat prou pensadors de renom a la filosofia occidental.” Un debat que es va tancar amb una breu llista de noms i la seva ràpida ponderació segons la seva influència en la tradició occidental. Aquesta és realment una reflexió fast-food: una mirada general i generalista sense parar a mirar les bases en què es fonamenta la nostra reflexió, quins criteris triem i quina definició de filosofia estem emprant.
Aquest debat remet al vell problema del cànon: Què fa d’un pensador material obligatori de lectura o estudi? Amb quins criteris ho analitzem? A quins interessos respon aquesta tria? I què fem amb els que són fora? Aquestes preguntes revelen que la tria no és mai objectiva i neutral, sinó que respon a uns criteris prèviament determinats i que acceptem moltes vegades simplement per tradició.
El cànon de la filosofia occidental es basa principalment en la tradició del seu estudi. Per exemple, creiem que Plató no va tenir una especial influència en vida, no més enllà que les tradicions epicureistes o cíniques, però s’eleva la seva importància per la seva influència en Aristòtil i, sobretot, en la construcció teòrica del cristianisme durant l’edat mitjana.
El “valor curricular” que nosaltres li atorguem, doncs, no prové d’un valor intrínsec a la seva filosofia, que la seva filosofia sigui millor que les altres, sinó, d’alguna manera, que la tradició li ha atorgat aquesta condició. Tanmateix, com afirmava el mateix Plató al diàleg del Critó: “Però què ens importa l’opinió de la gent? Els millors, en el parer dels quals val més aviat la pena de pensar, creuran les coses com han passat realment.” (Plató, Critó, 44c)
El valor intrínsec d’una filosofia és, en resum, difícilment demostrable, així que de les poques eines que tenim per ponderar el valor d’una filosofia és la seva influència posterior. Però la influència és un argument filosòficament fàcilment desmuntable. Tanmateix, tot i que cal admetre que la influència d’una filosofia no remet al seu valor intrínsec, sí que té una correlació amb la importància que pot tenir per nosaltres i el nostre temps. Per exemple, continuant amb l’exemple de Plató, se’ns fa impossible entendre la justificació cristiana de la immortalitat de l’ànima sense els arguments del filòsof atenenc.
La filosofia canònica busca les principals influències en les nostres estructures mentals i les identifica en la tradició; aquesta, doncs, ens ajuda a identificar perquè pensem, com ho fem i d’on provenen aquestes reflexions. D’aquesta manera, construir el cànon d’acord amb l’argument de la influència en la tradició no és tan arbitrari com podia semblar: la tradició ens fa i ens travessa i, per tant, el cànon realitza la tria amb l’objectiu de desvelar el nostre present d’acord amb els pensadors que l’han anat construint i modificant.
Si pensem el cànon en funció de la seva influència i presència, veurem que ens remet a nosaltres: som nosaltres, com a individus o com a societat, que elevem en importància els pensadors que considerem importants. El seu “valor intrínsec” és, en la majoria dels casos, doncs, només un miratge: designem valor intrínsec a una filosofia segons la intensitat amb què apel·li a la nostra sensibilitat, segons ens aconsegueixi inspirar per veure el món que ens envolta a través del seu prisma.
És interessant destacar, per exemple, el cas de Kierkegaard, que en vida va ser un més en els cercles intel·lectuals de Dinamarca, a l’ombra de personatges més influents com Johan Ludvig Heiberg. Tanmateix, les transformacions intel·lectuals al seu país i a Alemanya durant els segles posteriors, atrets per corrents de pensament subjectivistes i existencialistes, van acabar per elevar el primer fins a convertir-lo en una figura nacional.
L’argument que llancem en contra de la història de la filosofia del nostre país ens torna la mirada. Si la nostra mirada identifica la tradició com a pobre, hem d’acceptar la possibilitat de considerar que la pobresa rau en més en la nostra capacitat de mirar i sentir-nos travessats per aquesta que en el valor mateix de la tradició que intentem valorar. Una mirada pobra ens revela, doncs, la nostra mancança com a lectors, com a ciutadans i com a individus, perquè no ens veiem o no ens volem veure travessats per aquesta tradició, perquè ens hem desvinculat de la nostra pròpia tradició filosòfica, perquè no l’elevem a verdadera filosofia, una filosofia real que ens fa, ens crea i ens transforma.
