La literatura catalana sembla dur tot per sobre una pàtina de serietat, de seny, si volem de rauxa, però sobretot, durant ben bé un segle (quasi tot el XX i l’inici del XXI) de cosa necessàriament profunda, aforística, seriosa, dura. Per això sorprèn quan, de sobte —en aquells i aquests anys vint— apareixen les avantguardes i recordem que els catalans, també, tenim una mena d’humor ben nostre, més anglès que mediterrani, i si de cas, més italià que francès.
A Bromistes, tramposos i mentiders una patum d’autors catalans (Ramon Vinyes, Apeles Mestre, Salvador Espriu, Joan Sacs, Carles Sindreu, Francesc Trabal, Elvira A. Lewi, etc.), recopilats per Ramon Mas i editats per Males Herbes (2021), reivindiquen explicar-nos contes i permetre’ns l’absurd, més enllà de Calders; construir una mena d’andròmines literàries com objectes surrealistes del grup de París liderat per André Breton, dels qui eren contemporanis, no ho oblidem.
Igual que el joc de te folrat de pel de Meret Oppenheim, apareix el conte de L’home que agafà una estrella (Sacs, 1934), que contrasta amb la reescriptura històrica shakesperiana de Vinyes a El llac d’Atitlan —on l’autor profetitza una mena de Fridays for future—; o amb aquell surrealisme que quasi ratlla el terror psicològic —com una mena de precursor de Psicosi— d’Elvira A. Lewi, històrica militant feminista, denunciant ja aleshores els assassinats masclistes injustificables en atacs de bogeria.
Les diferències entre els relats hi són, justament, per mostrar-nos l’amplitud d’aquelles avantguardes que tenien en comú un realisme màgic incipient: partir d’una realitat palpable per després tergiversar-la sense manies, recolzant-se en lògiques internes que els lectors i lectores han d’acceptar i prou. Així trobem sirenes, resurreccions, colls que s’allarguen, Venus futuristes o Prometeu, tot hi cap. El cubisme, el dadaisme, els cadàvers exquisits i la idea del somni lúcid afavoreixen cada historieta en aquell context d’entreguerres i d’auge d’un feixisme que aviat ho faria saltar tot pels aires.
D’altra banda, cal destacar i aplaudir el pròleg de Ramon Mas presentant-nos Ramon Vinyes, una figura que sens dubte ha quedat oblidada o, com a mínim, relegada a un segon pla literari, potser per allò que «ningú no és profeta a la seva terra». Vinyes és la inspiració del «sabio catalán» de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, «el hombre que lo había leído todo». És poc probable que ho hagués llegit tot, però té sentit aquest retrat de l’escriptor colombià: Vinyes va emigrar a Barranquilla fugint del franquisme i allà va obrir una llibreria. A això cal sumar-hi que, tal com explica Mas al seu text d’obertura, el savi català havia llegit els avantguardistes italians (n’assenyala especialment Bontempelli) i arrossegava amb ell tot un compendi d’idees i referències, a més d’obra pròpia, que serviria per posar les bases al que després seria el realisme màgic sud-americà. No és pas poc.
La vida de Vinyes també ens fa qüestionar, inevitablement, cap a on hagués anat la literatura catalana de la primera meitat del s. XX sense una guerra civil, un exili —interior o exterior— obligat i llarg, una repressió espartana de la llengua i la cultura… Més enllà de lamentacions infructuoses i nostàlgies de coses que no van passar, l’exercici és intel·lectualment curiós. Hauria crescut la tradició catalana cap al mateix lloc que l’americana? S’hauria afrancesat? L’avantguarda hauria estat una mena de contracultura perifèrica o hauria arribat a conquerir una mica més del cànon?
