La literatura catalana viu immersa —a Catalunya i més enllà— en un context social que la nega. I que la manté permanentment sota sospita. I que s’encarrega de desactivar-la com a marc simbòlic d’una societat que —culturalment—té poques opcions de ser perceptible com a societat diferenciada al marge d’aquest marc. Aquest context l’han generat decisions polítiques que pràcticament cap partit —excepte la ultradreta— ha inclòs al seu programa electoral; decisions que mai no han estat debatudes ni votades al Parlament de Catalunya, que no han generat lleis ni decrets. Però que s’apliquen sense gaire crítica ni gaire resistència dins de l’arc parlamentari. És el Consens Colonial contra la literatura catalana. ¿D’on sorgeix? ¿En què consisteix?
Des de fa uns vint anys, el lobby editorial espanyolista —en un moment polític de reespanyolització reactiva ja conegut, que encara dura— es rearma i posa en marxa una campanya de llarg termini, i amb un objectiu més immediat: que el predomini econòmic del castellà en el mercat editorial català vagi acompanyat, també, d’un predomini discursiu —de ‘relat’— i d’un predomini en el control de les polítiques públiques aplicades a la literatura.
La consecució d’aquest objectiu genera una plataforma ideològica. Són, fonamentalment, tres mesures de força que conformen aquest Consens Colonial contra la literatura catalana. I que certs poders públics i privats —fortament finançats— apliquen en nom del lobby. Són aquestes tres mesures:
1) Desterrar la denominació «literatura catalana» de l’espai públic, i sobretot impedir que el terme s’apliqui a la literatura escrita originalment en català;
2) Fixar la idea —falsíssima— que hi ha dues Catalunyes i que, a la «Catalunya castellanoparlant», culturalment, li corresponen dos terços del país, i dels seus recursos culturals públics, i
3) Negar l’existència d’una literatura patrimonial amb drets patrimonials a Catalunya: i no ho dic en termes identitaristes, eh, ni en línia amb altres merdes feixistitzants que corren per xarxes, sinó que ho dic en els termes amb què la Unesco defensa la protecció d’aquelles realitats que cal preservar per sostenir la diversitat cultural universal.
Literatura catalana: el tabú
Un dels grans èxits del Consens Colonial ha estat la sembra de dubtes innecessaris i poca-soltes sobre la denominació «literatura catalana». Jugant a la falsa argumentació, amb confusions derivades de fer regles de tres barroeres, se’ns ha marejat amb el qüestionament del terme. Carallotades malintencionades. Quan ja s’han escrit històries de la literatura catalana incontestables, i quan existeix una llarga tradició intel·lectual internacional perfectament establerta, aquest debat és —només— una amenaça. (I fa riure que grans devots de Martí de Riquer li aplaudeixin tots els mèrits, tots!, menys el d’haver escrit una magnífica història de la literatura catalana.)
En tot cas, sense cap acord polític que ho avali, l’erradicació de l’etiqueta «literatura catalana» ha avançat amb èxit. Hi ha llibreries amb seccions titulades «Originals escrits en llengua catalana», o hi ha premis públics de «literatura en llengua catalana»… (I el mercadet editorial propi, prou sovint, es refugia en l’etiqueta «llibres en català». I certes intitucions, en la de «lletres catalanes».)
En fi: la gran culminació d’aquesta primera mesura d’aquest Consens Colonial va arribar amb la presentació del Pacte Nacional per la Llengua (2025), que evita parlar de literatura catalana (ni en l’educació obligatòria ho considera una prioritat, ni pràcticament en parla) i que, quan topa amb la necessitat de referir-s’hi, es refugia en fórmules genèriques com «producció original en català» o «cultura d’expressió catalana». Aberrant.
¿Dos de cada tres?
Fa uns anys, una alcaldessa de Barcelona presentava un homenatge a un escriptor barceloní mort: que escrivia en català. El primer que va fer va ser disculpar-se, i explicar que, ben aviat, es farien dos homenatges més a escriptors en castellà. Evidentment, la seva disculpa preventiva no anava adreçada als que érem a Montjuïc, davant de l’escultura a Manelic, per recordar el gran Benet i Jornet: anava destinada al lobby editorial espanyolista que li manté vius, en el mercat estatal, els llibres propagandístics del star system del seu partit. En fi, no m’hi estenc. Tant se val.
L’important és l’aplom amb què defensava la necessitat de l’equilibri ‘ponderat’ entre les «dues Catalunyes» (una falsedat indefensable sociològicament), sorgides d’una ficció ideològica que PSC i Comuns han heretat de Ciudadanos, i que ni Junts ni Esquerra ni la CUP saben qüestionar amb gaires ganes ni talent. En síntesi, diuen: hi ha la Catalunya «en català», que significa un terç de la població, i la Catalunya «en castellà», que ocupa —i cal ser realista i resignar-s’hi, això també m’ho va dir l’alcaldessa— els altres dos terços.
La ‘dada’ és falsa: tots els estudis sociològics mostren que, lingüísticament, un 25-30 % de la població se sent catalanoparlant i intenta (tant com pot) viure només en català; que un altre 25-30 % se sent castellanoparlant i viu exclusivament (i combativament) només en castellà… i que un altre 35 % dels catalans viu, indistintament, en català i en castellà, i sent totes dues llengües com a pròpies. Apropiar-se d’aquest últim terç de la població —socialment bilingüe— per fer-ne una població culturalment espanyolista és una barroeria criminal. Però l’han feta. I la sostenen tramposament.
També reforcen aquesta fal·làcia amb les xifres de vendes de llibres: sí, d’acord, el mercat del llibre en català és només el 25-30 % del mercat editorial total de Catalunya. Però fer veure que això és el resultat d’un mercat lliure, en què la demanda —lliurement— genera un percentatge incontestable és una altra falsificació potinera. És l’oferta —condicionada— la que determina aquest percentatge!… Per motius diversos: perquè el mercat editorial català és diglòssic des de la seva constitució al segle XIX; perquè el mercat actual encara hereta estructures generades durant el franquisme; perquè les empreses dominants en aquest mercat no han estat gens actives a l’hora de promoure dinàmiques descolonitzadores; perquè aquestes empreses —sovint amb estratègies abusives d’integració vertical— dominen la distribució i els grans punts de venda, etc. És un mercat fortament condicionat.
Es vol vendre que aquest percentatge del 25-30 % ve determinat per la mera translació d’una ‘realitat cultural’ —incontestable— al mercat. Però, contràriament!, aquesta ‘realitat de mercat’ és el resultat d’unes polítiques, estatals i empresarials, que la imposen. La prova irrefutable d’això és que aquest percentatge no es trasllada automàticament a tots els altres entorns de consum cultural… Per exemple, el públic teatral (que també ha estat sent fortament reespanyolitzat, i des d’equipaments públics, des de 2006) encara es reparteix al 42 % per a totes dues llengües. I, a les ràdios, el 70 % dels catalans escolten emissores en català, i només un 55 % n’escolten en castellà.
Per si cal dir-ho: hi ha molta més gent escoltant la ràdio que comprant llibres. Però aquesta xifra, els del lobby editorial espanyolista (que inclou mitjans, institucions culturals, poders públics), no l’han trobada tan políticament instrumentalitzable.
En resum, el que vull mostrar: la població és la mateixa, i el que determina les diferències en l’ús cultural passiu que la gent fa de les llengües, molt principalment, és l’articulació i les característiques —fortament condicionades— de l’oferta cultural.
Sigui com sigui, però, i fossin quines fossin les dades, defensar que els governs han de distribuir ‘estadísticament’ els recursos públics és una idea repugnant. O, almenys, una idea anticonstitucional a Espanya, i contrària a les directives de la UE.
Les democràcies socials defensen l’ús redistributiu de la inversió pública, al servei de polítiques d’equitat. Dir que el 66% dels recursos públics han d’anar a escriptors i editors en castellà perquè els ‘castellanoparlants’ són el 66% de la població, a més de ser radicalment fals!, és el mateix que defensar que el 95% dels diners destinats a pròtesis de maluc s’han de destinar a persones que no portin pròtesis de maluc: perquè, efectivament, ens vindrien a dir, el grup de la gent que en porta és només el 5% de la població. És una idea estúpida. I en fi: que partits d’esquerra i centreesquerra —suposadament no neoliberals— defensin aquesta mena de pseudoraonaments mecànics i abusius és, com a mínim, patètic.
Sí: en política cultural, l’esquerra catalana actua, massa majoritàriament, i massa orgullosament de fer-ho, com un agent neoliberal i mercadista. I sí, se’n vanten.
Literatura patrimonial
«Juan Boscán!»… Segur que us sona, això. Sempre acaba sortint el pobre Joan Boscà com a prova irrefutable que el castellà és una llengua literària catalana des del pleistocè, o d’abans i tot. Faig broma, esclar. No hi perdem temps: Boscà va escriure en castellà, sí, i la literatura espanyola li deu molt (i tant que sí), i Guillem de Cabestany escrivia en provençal, i Llull en llatí i àrab, i Riba va fer versos en gallec… Però fins que no es consolida comercialment la diglòssia editoral contemporània no existeix, amb continuïtat, una literatura espanyola escrita per catalans. Això existeix, i forma part dels nostres actius, de la nostra realitat cultural: i s’ha d’explicar i s’ha de conèixer bé. I tant que sí. Estudiem-ho, i fem-ne saber útil: un saber, però, que no confongui actius i patrimoni.
Ara bé, ¿aquesta realitat genera una responsabilitat patrimonial del govern català —i dels ajuntaments catalans— respecte de la literatura espanyola?… No ho tinc gens clar. Per exemple: ¿les diputacions haurien d’actuar patrimonialment a favor de la música cantada en anglès, perquè tenim grups que canten en anglès i les ciutats plenes d’expats pagant taxes d’escombraries?… Jo no hi crec, en això. Però si això generés una responsabilitat cultural patrimonial, ¿la generaria al mateix nivell de transcendència, i de recursos destinables, que respecte de la literatura catalana? ¿Què és patrimonial, i què ha de ser —finalment— una prioritat patrimonial en l’atribució de recursos públics?
Explicat més clar: si el consens que la Unesco ha creat per mantenir la diversitat cultural al món és un consens assumit pels nostres governants, ¿quina ha de ser la prioritat lingüística patrimonial del govern d’Aragó? M’explico: ¿el govern autonòmic ha d’assegurar com sigui la supervivència universal de la llengua aragonesa, o ha d’assegurar la supremacia fàctica i omnipresent de la llengua espanyola a l’Aragó?… ¿Què contribuirà, efectivament, a mantenir i enriquir la diversitat cultural al món? ¿Què és, insisteixo, una prioritat patrimonial per a un govern democràtic, i per a un país membre de la Unesco?
En termes de biodiversitat, per sort, aquesta prioritat no es discuteix tant. I, tot i que el país s’ompli d’espècies invasores, es treballa perquè les espècies autòctones sobrevisquin i hi mantinguin un entorn no amenaçador.
Políticament cal defensar, en cultura, insisteixo, la prioritat patrimonial. Com a mesura de democràcia social: d’equitat. ¿Els recursos públics s’han de destinar a enfortir encara més —neoliberalment— les tendències dominants del mercat cultural, o —per equitat— s’han de destinar al sosteniment de mecanismes compensatoris que permetin la supervivència de formes culturals que, si no, desapareixeran o esdevindran marginals, o perversament desconnectades de la societat a què pertanyen?
¿Torpedinar una política cultural compensadora —com s’està fent— és democràtic, és d’esquerres, és catalanista, és compatible amb un mínim humanisme del poder?
¿Aquest Consens Colonial no existeix? ¿Me l’invento?… Hi ha mitjans catalans (també de públics) que tracten la literatura catalana com una excrecència. Hi ha bancs catalans que quan organitzen cicles d’escriptors a Girona (o a Montjuïc), no hi posen un autor que escrigui només en català ni per dissimular. Hi ha cercles d’influència empresarials que pontifiquen sobre aquestes idees als seus actes. Hi ha alcaldes de Barcelona que es fotografien fent cafès amb escriptors andalusos que parlen de la ciutat, però no amb els catalans que també en parlen. Hi ha hagut presidents de la Generalitat (d’ERC!) que quan recomanaven llibres en campanya electoral, no recomanaven cap autor català: una cosa que no hauria fet mai, evidentment, un president francès. Hi ha… La llista avorreix. La deixadesa és màxima. Però, a més, aquest lobbying espanyolitzador —i neoliberal, contrari a l’equitat cultural— és real, i deliberat. I colonitzador: no només vol una Catalunya culturalment espanyola, també reclama el poder de definir quin és l’espai —la reserva marginal— a què la cultura catalana ha de tenir dret a aspirar.
Això sí: és un consens sense consens. És una colonització cultural suposadament ‘consensuada’ que no ha buscat —ni volgut, òbviament— cap consens social real. Consens sense consens: és abús de poder. És pur aristocracisme. Perquè sorgeix d’un lobby de classe: defensor de privilegis, no de drets.
Per això, mentir —falsificant veritats— no els ha semblat fins ara cap impediment.
Amb tot plegat, polítics catalanistes i organitzacions culturals resistents, ¿seguireu defensant només la llengua quan —també— hauríeu d’estar defensant-ne la literatura? ¿O abandonareu del tot la literatura catalana en el debat públic com fins ara? ¿O la fortificareu en un sol esdeveniment, un dia a l’any!, retirant les provisions simbòliques per resistir el cos a cos de la lluita setmanal als taulells de les llibreries i a les programacions teatrals, de la constància a l’espai públic i la presència prestigiada als mitjans de comunicació?
Consellera de Cultura i Conseller de Política Lingüística, ¿es pot sostenir una llengua amenaçada sense sostenir-ne —prestigiada en l’espai públic— la literatura? ¿De debò la prioritat patrimonial —universal— de donar prioritat a la literatura catalana a Catalunya no ha de ser un objectiu, prioritari, d’un Pacte Nacional per la Llengua?
Imatge de portada de Marc Font
