Aquest serà el comentari d’un sonet. I, a l’entorn dels sonets, s’han posat èmfasis en un tou de coses: com ara el primer vers, com ara el vers catorze. I tantes altres coses. I, aquí, trobo que estarà bé que parem atenció en el vers onzè. Per entendre’ns –en un sonet a la italiana–, el que fa onze és l’últim vers del primer tercet. ¿Situats?…
En fi, aquest serà el comentari d’un sonet que fa una cosa al final del primer tercet. És una cosa que tots els sonets han de trobar el moment de fer, diria. I alguns la fan una mica abans; però quan la cosa arriba al vers onze –que és el límit màxim i que vol dir que fins aleshores ha calgut lluitar per no deixar d’alçar-lo–, tot el sonet s’ha de rendir. Dit d’una altra manera: se l’ha de deixar caure.
I la caiguda podrà ser heroica, o acrobàtica, o d’oh… O podrà ser, com en aquest cas, una (feliç) decepció anticlimàtica.
1
Laura G. Ortensi (1991) ha publicat La marca de l’ham (2024, Cap de Brot). És un volum de trenta-dues poesies, presentades en dos blocs de setze. El primer bloc, el farceixen catorze sonets (un ‘sonet’ de sonets, diríem) precedits de dues tirades de versos menors. I el segon bloc són nou sonets escampats entre peces d’altres mètriques.
De tota aquesta llista de material, m’ha fet llums la “Cançó a un ogre trist”, que és el segon sonet del llibre per ordre de pàgina. Que sigui un sonet, d’entrada, no m’ha fet ni fred ni curiositat; que es proclami una cançó, tampoc. Que la metàfora central decanti cap a la teralogia, tampoc. Eh, enteneu-me: tot això, i tota la resta, hi funciona. I hi funciona bé. Però no és el que me n’encaterina, d’aquests versos; no és –diria– el que em va fer obrir els ulls en una primera lectura, no és –segur– el que m’ha fet quedar-m’hi fixat en totes les altres passades lectores.
Ah, i en resum: no ho sé. ¿Què me n’atrapa?… Això: no ho sé.
Per tant, hauré de fabular.
2
Si fabulés, doncs, fabularia una faula –una fabulació meva– de dopplegängers. De desdoblaments.
El fetitx de la faula seria un llibre de poemes. I seria un llibre màgic: perquè l’haurien escrit alhora dues poetes. Mmm, m’explico: alhora voldria dir que –en cada moment de l’escriptura– la més ràpida de totes dues, o la més atenta, o la que fos més capaç de distreure l’altra, o la més forta… seria la que –en aquella ocasió lluitada– escriuria la paraula, o la clàusula, o el vers següents. Així, doncs, cada poesia recolliria en un sol pla –en un sol text– les veus i les savieses de cada una, barrejades, indiferenciades, perceptibles però indestriables, desagregables però fusionades.
El llibre, gràcies a això, seria (és) un llibre inquiet, tens, conflictuat. I el llibre, gràcies a això, seria la crònica d’un combat entre dues forces contràries.
La Poeta 1 voldria ser una bona poeta; la Poeta 2 voldria escriure bons versos.
La Poeta 1 empaitaria clímaxs: verbals, mètrics, narratius, de desplegament propi com a personatge públic, fins i tot. La Poeta 2 seria anticlimàtica: i defugiria l’automitificació.
La Poeta 1 escriuria amb mentalitat d’aspirant en un càsting, i buscaria la satisfacció dels membres del jurat mental que ella mateixa s’hauria triat: i buscaria satisfer-los demostrant-los que podria ser com ells, em sembla. La Poeta 2 tindria un bagul ple de derrotes per poder-les transformar, quan calgués, en vida processada: segons com, la derrota, la veuria en l’ull d’algú altre, a qui retrataria.
Un bon retrat ho és, em temo, si és –d’alguna manera, també– un bon autoretrat. ¿O no?
3
Tot això –que heu llegit fins aquí– deu ser poc més que xerrameca. I ara, per tant, deu ser un bon moment per oblidar-se’n, i per llegir la poesia que us proposo:
CANÇÓ A UN OGRE TRIST T'estimo més la veu si s'esgarrinxa i danses donant peixet al sol i als qui pernocten drets, quan deixes anar el llaç i l'endemà t'espantes d'haver aixecat el colze entre etílics sorbets. T'estimo el ventre trist, els silencis que infantes per després dir que prou, que vinguin esmolets a fer cantar els sords-muts, les velles, les marfantes, el brivall que enyoraves i que avui encara ets. Tu que ets esquerp i vius darrere vint mampares sembles un ogre ferm, amo del vendaval. Prò ara que és dilluns i t'han trucat els pares reclames el xumet, la pipa i el pardal que s'envolava amb tu per sobre les totxanes d'un amor infantil que et reca i et fa mal.
4
Anem de cap al vers onzè: “Prò ara que és dilluns i t’han trucat els pares”.
¿Ho veieu? ¿Veieu el salt que provoca? ¿Veieu quina ‘tallada de rotllo’ (excuseu-me el modisme boomer) que suscita?
Després de deu versos, i encara fabulant, la Poeta 1 ha generat el retrat hiperbòlic –potser caricaturesc, potser adolorit per un dolor de retratista– d’aquest “ogre ferm”. La hipèrbole esclata amb una grandiloqüència metafòrica: que fa de l’ogre, magnificat, “l’amo del vendaval”.
Però són deu versos de construcció tenaç d’un tu, des d’un jo que exhibeix talent i capacitat de formulació barroca –monstruosa– d’una relació amorosa.
Cada quartet arrenca amb un “T’estimo”; no invento res. El primer quartet situa la relació en l’espai públic i en un desvari alcohòlic: amb tota la contradicció de qui s’expandeix i es retreu sense zones intermèdies, diria. I el segon quartet, en canvi, s’emplaça en l’espai íntim: però hi concita, igualment, una certa combinació irreconcialiable d’eufòria –de sensació de poder– i de fragilitat. D’inconsistència. (Oh.)
I la tensió-contradicció s’extrema a l’inici del primer tercet.
El tu és un heroi emmascarat que viu “darrere vint mampares”. Però que, ara, sembla “un ogre ferm, amo del vendaval.”
El vòrtex d’aquesta ascensió moral qüestionable, el genera la força narrativa d’aquesta Poeta 1 que m’invento. La grandesa d’esperit –per damunt d’aquestes inconsistències–, la fabrica aquesta veu poètica performativa: una veu, sí, que agafa un ésser humà desconjuntat, i en fa mitologia.
La bellesa d’aquests deu primers versos, esclar, sorgeix d’aquesta operació. De l’arrogància creativa de la Poeta 1: que es mostra com a poeta, i que mostra la seva fam de ser-ho. De ser, vull dir, una poeta com la que voldria ser.
(Que no us passi per alt, per exemple, la determinació amb què modifica la paraula-rima del primer vers. Bravo. Tots deduïm que, en aquesta sèrie, hi hauria hagut d’anar un “cantes” i no un “danses”; però al poder d’encastellar-se intencionadament en el rigor del sonet, la Poeta 1 hi afegeix el poder de cedir les regnes al relat, sempre que ella –poderejada– ho vulgui. Una lliçó de valentia expressiva. Esclar.)
I aleshores arriba el vers onzè.
És a dir: aleshores entra en escena –i roba l’escena– la Poeta 2.
5
La Poeta 2 –avancem– torna a agafar el tu mitificat, diguem, pel coll: i el retorna –peus a terra– a les modulacions d’un ésser humà amb biografia.
Amb infància.
Amb “pardals” al neocòrtex (o onte collons siguin). Diguem-ne, si voleu, un ésser humà estimable.
O sigui: ridícul, penós, patètic.
O sigui: bell (com a possibilitat almenys).
6
Canvia el tu retratat, esclar.
Però el que canvia, radicalment, i el que fa volar aquest poema (almenys per a un preiaio com l’autor d’aquest comentari), és la retratista.
Aquesta Poeta 2 té una ànima lúcida i exigent, i es mostra com a ànima. I sí, d’alguna manera, dinamita la Poeta 1: però també la reclama com a necessitat, i en recull el testimoni. Perquè la veu de la Poeta 2 no hauria volat –no s’hauria fet comprensible, ni significativa– sense la munició que hi havia apilat, al poema, la dicció arrogant de la Poeta 1.
Dic arrogància, i potser podria trobar una paraula millor, segurament. Amb tot, deixo aquesta, per ara, perquè no és amable.
I no vull ser amable.
7
Perquè aquesta “Cançó a un ogre trist” no és –ni vol ser, tampoc– una cançó amable.
Hi parla de coses –algunes ja les he anat apuntant més amunt– que no són les que ens fan ser estimats com a miralls. Miralls en una relació, vull dir.
Però, a més a més, són coses que dir-les no és una forma d’amabilitat. Dir-les fa mal (o almenys danya) qui les escolta, i qui les diu.
Haver-les dit modifica el lloc de tothom en una relació. Haver-les escrit és un camí que s’obre –penso, potser paternalistament– per a una poeta que remunta la trentena, i que amb aquest llibre ja ha deixat clar que pot ser una bona Poeta 1, si és el que vol seguir sent.
O no.
8
El vers onzè: “Prò ara que és dilluns i t’han trucat els pares”.
(Per cert: algun dia hauríem de deixar d’escriure coses com “prò”, “pro”, “prô”, “‘pro”, “p’ro”… El lector ja entendrà si la pronúncia oriental –o la que sigui– és d’aplicació, o no, usant també l’escriptura normativa “però”. De la mateixa manera que, tret d’algun malalt de coqueteria, ningú no indica “cantà”, ni “cantâ”, ni altres meravelles, quan la normativa proposa “cantar”.)
Sobre tot el que conjura la paraula “dilluns” no en dic res, perquè m’hi avorriria.
Però sí que vull parar atenció, per poc que sigui, en el trencament narratològic que Laura G. Ortensi, si l’entenc bé, proposa.
És molt present al món actual una certa construcció ficcional –tan arrelada en certes narratives contemporànies– d’edificar personatges sense família. O amb una família de mera confrontació mecànica. Personatges dibuixats com si fossin illes afectives autosuficients: i com si la història del món no tingués, per a ells, cap importància. Com si cada jo –especialment jove o adolescent– pogués autoconfirmar-se des de la impostura de l’amnèsia.
En una cosa que vaig escriure fa un temps (disculpeu l’autocita), d’això, en vaig dir el Fals distanciament afectiu.
L’actitud cool, que no m’aturaré a explicar ara, ha consagrat el distanciament afectiu com una retòrica relacional prestigiada: i com totes les merdes prestigiades, ha generat una muntanya de muntanyes d’ansietats i insatisfaccions. I, de retruc, a més, ha prestigiat –i com a mecanisme identitari!– el mecanisme d’aquest Fals distanciament afectiu contemporani: que consisteix a renunciar discursivament –en públic– a una autoimatge bastida sobre vincles humans, mentre –alhora, en privat– es manté en l’ombra oculta del jo, en secret, una dependència ansiosa amb aquests vincles. Com a única certesa constitutiva, de fet. Sobretot quan cada jo, quan li toca, s’esberla.
I vet aquí la força d’un anticlímax. No un anticlímax de lluïment: sinó existencial. Fort.
Enmig de la grandiositat arrogant, potser, amb la intromissió forçada de la trivialitat d’aquest, diu, “amor infantil”.
I la valentia de dir-ho, de ser qui ho ha dit, de qui arma –vindica– una relació sobre la valentia. La de punxar un ego inflamat i, fascinadorament, autodestructiu. La de trencar el mirall, potser.
Un amor, li diu sàvia la Poeta 2 al seu tu conflictuat, que “et reca i et fa mal.”
(Disculpeu la poca traça amb què ho he relligat. I disculpeu tot el que m’hagi perdut. O malentès. En aquest intent.)
9
¿Des d’on estimar?
O sigui: des de quines paraules. O sigui: des de quin conflicte (fet present).
Almenys com a possibilitat.
Imatge de coberta: Alba Barceló
