Personalment, els contes m’havien funcionat sobretot de petita, a l’hora d’anar a dormir. Amb els anys, obrir un recull se m’havia anat fent feixuc, tot i ser conscient que m’estava perdent una part fonamental de la literatura i, simplement, estava perpetuant la categorització del conte com a gènere menor. Tampoc havia estat oient de la secció estiuenca d’El suplement, on Miqui Otero, Irene Pujadas i Jordi Puntí convertien anècdotes dels oients en peces breus. Aquell experiment radiofònic és, precisament, l’origen de Sembla mentida, el volum que ara recull aquests contes sota el segell de Quaderns Crema.
Llegit d’una tirada, el llibre flueix amb una amb naturalitat. És un d’aquells volums que passen d’una glopada, amb una lleugeresa només aparent, perquè rere aquesta agilitat hi ha un treball molt afinat del ritme i de la forma. La funció original dels relats era la de ser llegits a la ràdio —i, més concretament, a la ràdio pública de Catalunya—, com destaquen els mateixos autors: «una raresa, vaja, això de celebrar la paraula escrita en aquests temps en què vivim saturats d’imatge» (p. 177). Quan acabes cada conte tens ganes de llegir el següent, i el següent i el següent, fins que acabes el llibre sencer i et tornes a repetir: Això es va fer per la ràdio?
En aquest context, el projecte adquireix una dimensió que va més enllà del llibre mateix. No deixa de sorprendre que, en un mateix ecosistema mediàtic, convisquin iniciatives que aposten per les lletres i d’altres que semblen allunyar-se’n deliberadament. Més enllà del contrast, Sembla mentida afavoreix una manera de fer que entén la literatura com un espai compartit, obert i connectat amb el públic.
Tornem al llibre, tant Otero, com Pujadas, com Puntí es nota que, pensant i escrivint aquestes historietes s’ho van passar molt bé, i això sol ser una victòria, tant per l’escriptor com pel lector, perquè –no sempre– però una diversió sol anar lligada amb l’altra i, com afirma Sergi Pàmies al pròleg: «Si, habitualment la lectura ofereix tres nivells de veritat –la de l’autor, la del lector i la que tots dos construeixen en el moment de llegir–, en aquest cas l’experiència es completa amb un quart nivell de veritat que té l’encant originari de la ràdio, que és, com tothom sap, el súmmum de la tradició narrativa oral» (p. 10). Algú es trobarà llegint algun dels contes en una sobretaula, o potser explicant alguna de les anècdotes com si fos pròpia (també va una mica d’això: de jugar amb les històries, de posar-hi cullerada) o provant, fins i tot, d’escriure alguna «batalleta».
El volum aplega trenta-sis contes, dotze per autor, que en un primer moment podrien semblar independents. Tanmateix, a mesura que avança la lectura, emergeixen connexions subtils: personatges que reapareixen, situacions que dialoguen entre si, petites complicitats que premien el lector atent. Suposo que l’oient fidel de la secció devia trobar-se connectant contes de diferents programes amb enginy, en tot cas m’ha semblat que tenia molta gràcia, i ben bé que, tot i això, deixa una sensació d’haver retrobat un vell amic, una cara coneguda.
La gràcia és que el lector pot fer i desfer a la seva a l’hora de llegir els contes. L’ordenació intercalada —Otero, Pujadas, Puntí— reforça aquest diàleg constant entre veus i evita qualsevol monotonia. D’Otero en destaco la ironia desenfrenada; de Pujades el to poètic i novel·lístic que, tot i això, té una gran dosi l’humor; de Puntí l’ús de la ironia molt més subtil. Si hi ha una cosa clara és que els tres autors estan separats per diferents generacions, fet que es nota en la manera d’explicar-se, però –en cap cas– en el nivell dels relats. En realitat, tots tres fan servir la ironia i l’humor com a «armes» per explicar-nos a tots, per retratar-nos com a societat a través d’històries extravagants que, potser, no voldries haver de viure mai, però que sempre voldràs ser el primer d’explicar si li han passat a algú altre.
La publicació de Sembla mentida (2026), un llibre on s’han pogut agrupar tres autors catalans i han pogut dialogar amb un públic a través de la ràdio és, evidentment, una molt bona notícia pel nostre país, considerant que això ens ensenya una manera de fer cultura, acostant-se a l’oient i al lector de manera entretinguda. Bàsicament, ens mostra com la nostra literatura no sempre ha de passar per les acadèmies i ha de ser una cosa només de gent entesa i de certs cercles culturals. Sobretot, perquè en aquest cas, l’oient era també –en part– l’escriptor o inventor dels contes, per tant, en el volum hi plana una sensació de pertinença, en llegir-los, t’adones que unes històries d’aquesta mena, segurament només s’haurien pogut fer a Catalunya, i sobretot, en català.
En realitat, l’invent no és del presentador i director del programa de cap de setmana El suplement, Roger Escapa, més aviat és una idea que va sortir d’una col·laboració de Paul Auster amb el programa de ràdio Weekend All Things Considered, on convidava els oients a enviar relats que, més tard es van convertir en un llibre Vaig creure que el meu pare era Déu. Diu Sergi Pàmies al pròleg que la varietat de narradors fa que el llibre sigui un relat de la vida nord-americana en les seves vivències més estranyes i especials (p. 7). Aquí passa quelcom semblant: el llibre acaba configurant, de manera fragmentària però coherent, un retrat de la quotidianitat catalana en les seves dimensions més insòlites.
El títol del llibre també posa en evidència l’estil informal i despreocupat dels contes, remetent-nos a una escena bastant quotidiana quan en alguna taula, cafeteria, rotllana, en qualsevol conversa s’hi ha pogut dir: «Sembla mentida, però…» abans d’explicar alguna anècdota que no dissipa gaire de les que s’expliquen al recull. Després de tot, la voluntat de Miqui Otero, Irene Pujadas i Jordi Puntí és la que aquesta manera d’explicar-nos no quedi només en aquest recull, en una mena de fet insòlit i aïllat, sinó que després de la lectura cada lector pugui dir-hi la seva i explicar la seva pròpia anècdota que semblava mentida. Jugant amb el títol, penso que és important reiterar la feina d’aquests tres autors a la ràdio pública, no ens hauria de semblar mentida que a Catalunya puguem fer coses d’aquestes i que ens puguin sortir bé.
En el meu cas, he descobert –o redescobert– un gènere que havia provat poc, aquest recull m’ha obert les portes a agafar algun altre volum de contes i llegir-lo sense pensar que «una història massa ràpida», faria que me n’oblidés abans i, per tant, ja no tindria una transcendència («Això sembla mentida, perquè, evidentment, és mentida»). Les històries que conformen aquest volum creen un imaginari concret i divertit, que de tant en tant, et retorna al cap i et fa treure un somriure. Haurem d’engegar molt més la ràdio i haurem de llegir molts més contes.
