Un matí de novembre de 1959 Truman Capote examinava com de costum els titulars del New York Times quan va topar amb una notícia escabrosa: l’assassinat d’una família modèlica en una granja de l’estat de Kansas. Fervorosament religiosos, avesats al treball de la terra i a la vida austera, la mort del matrimoni Clutter i els seus dos fills menors encara en plena adolescència van commocionar els Estats Units de finals dels 50.
La primera novel·la de No-ficció
Mentre llegia el breu article, el ja consagrat escriptor encara no podia intuir que dedicaria més d’un lustre de la seva vida a reconstruir fil per randa aquest múltiple homicidi en la seva obra més ambiciosa i revolucionària. A sang freda (1965) no va ser només una crònica exhaustiva del brutal crim que van cometre dos delinqüents comuns a la impertorbable localitat d’Holocomb, sinó que va suposar també una transgressió periodística i literària. Capote va decidir que escriuria la primera «novel·la de no-ficció» inaugurant així un nou gènere a cavall entre el periodisme i la literatura.
El periodista del New Yorker es va traslladar al lloc dels fets amb la seva amiga d’infantesa Harper Lee, l’escriptora de Matar un rossinyol (1960), novel·la que li valdria un Pulitzer. A partir dels testimonis de l’entorn de la família Clutter, entrevistes amb els assassins i una vasta recopilació de fotografies i dades, Capote va refer els terribles fets d’aquella matinada amb la rigorositat d’un reportatge i el virtuosisme de la novel·la. Això sí, sense recórrer mai a la ficció –un terreny que Capote ja havia explorat amb novel·les ortodoxes com Altres veus, altres àmbits (1948) o Esmorzar a Tiffany’s (1958)–.
La polèmica
L’obra va estar envoltada de polèmica des del primer moment. Capote combinava dues veus en aquesta novel·la fins llavors excloents i incompatibles: l’escriptor amb legitimitat per endinsar-se als pensaments dels seus personatges, i el periodista que es limita a relatar els fets tal com van succeir. La crítica més retrògrada va veure en aquesta novel·la un engany i un frau, fins i tot un subterfugi d’un autor sense imaginació que havia anat a buscar a les pàgines de successos allò que era incapaç d’inventar tot sol. Capote es defensava al·legant que aquesta era una obra «immaculadament factual» i que no buscava en cap moment posar-hi la seva imaginació ni crear res ficcional.
Segons Capote, el propòsit de A sang freda era restituir el prestigi del periodisme dotant-lo d’una dimensió artística que pogués elevar-lo al nivell de la literatura, la pintura o qualsevol altra disciplina. Però tot apunta que les aspiracions de l’escriptor eren més altes. Sigui discutible o no, que va abstenir-se d’afegir un sol gram de ficció a la història, Capote va aconseguir escriure una obra trencadora amb una fusió fins llavors inèdita que s’erigeix com la novel·la més important de la seva polifacètica carrera.
Interessant la polèmica que va crear aquesta obra que sens dubte ja té la categoria d’obra d’art !!. Gràcies Laura Gea per recordar aquests bons moments on literatura i periodisme es fusionen tant feliçment.