«La vida vertadera és com el migdia d’estiu, és un enlluernament com una explosió. Viure forans a aquesta llum és no ser freds ni calents i merèixer la mort per haver rebut persona i no haver retornat personalitat.» Amb aquesta frase un «catedràtic» de pas al poble mallorquí d’on és Andreu Crous, el protagonista de la novel·la, mira d’alliçonar-lo després de la seva tornada del front; sense saber que, no per intel·lecte, sinó per experiència, ell ja viu inconscientment segons aquesta màxima. Tant és així que l’obra fixa el seu inici, el seu nus i el seu desenllaç al voltant de dues explosions connectades pels colors, la mort i l’absurd: la provocada a la via del tren, que explica el «cronista» (el mateix Bonet) i la patida per un grup de soldats republicans dissortats al front d’Aragó.
Haceldama, la novel·la que Blai Bonet va escriure quasi alhora que El mar, i que el desembre de 2025 va recuperar Club Editor, on s’havia publicat originalment el 1959 (a «El Club dels novel·listes»), és un retrat gairebé avantguardista de les conseqüències de la Guerra Civil. Ho és pel context en què es desenvolupa l’acció, per la misèria que es relata, per la mort, pels personatges, per l’acció… però sobretot pel devenir del seu protagonista, que demana anar una mica més enllà. Crous és un personatge ideal sobre el qual avocar-hi la tragèdia, un pobre desgraciat que cada cop es desgracia més, fins a fer-nos arribar al dilema filosòfic final: és innocent un boig que mata? És dolent si ha fet el mal perquè la vida l’ha fet miserable? Es pot culpar un home trastocat per una guerra de no raonar, de no girar rodó?
En una entrevista de 1998, l’autor ens ho diu ben clar: cal formular bé la pregunta. A Bonet no li interessen el bé i el mal en termes absoluts i morals: «El bé, en primer lloc, no és cap concepte i el mal tampoc. El mal simplement és tractar una persona com si fos una cosa. Res més. Estic pensant que no es pot discutir si una cosa és el bé o és el mal perquè ja ho sabem a l’acte […] comença a fer conceptes i dialèctiques i a fer discussions teològiques, i d’aquí vénen totes les guerres que hi ha, vénen d’aquesta barbàrie: fer conceptes.»[1] Llegim, doncs, Haceldama, sense tractar de conceptualitzar-la en excés.
La novel·la juga amb dues línies temporals: la del present i la del passat. A la del present, Crous —retornat al poble després de la guerra, més o menys assentat i casat— es dedica, cercant evitar «viure forà a aquella llum» que dèia el catedràtic, a posar dinamita al pont de la via del tren al costat del seu poble per a imitar una explosió que el va enlluernar en plena guerra, buscant trobar el mateix color roig, la mateixa llum intensa. L’atzar vol que la segona vegada que duu a terme el seu passatemps de piròman passat de voltes al tren hi viatgi la seva mare, que a l’inici de la novel·la parla amb el cronista.
Aquí el cronista, que ens introdueix i ens acomiada de la història fent de reporter (o d’evangelista, tant per tant), es permet una llicència: fer parlar la mare malgrat, en teoria, no ha sobreviscut al sinistre. Al postfaci d’aquesta edició, Nicolau Dols s’hi refereix com «la mare de Schröedinger» i apunta que la crítica de l’època va assenyalar-hi un error de construcció. Més enllà de les interpretacions bíbliques, en proposo una de literària: en tant que el cronista és Blai Bonet, amb nom i cognoms, i que sabem que aquest mateix Blai està signant una novel·la, com a lectors i lectores podem ser-li còmplices i acceptar el pacte ficcional, igual que acceptem que una dona de poble sense educació de cap mena parli amb mots com aquests sobre el seu fill: «Fores sempre un maregot, un cop d’ona, la por de negar-me, mai una cala entreclara, on se veuen el serrà i l’escórpora […]. El teu fonament fou desolat com la tramuntana i talment l’ull de les tortugues, en les diades de vent.»
En Nicolau Dols apunta també aquest ús de la llengua en el seu comentari final, on recull la idea que el català literari, segons Bonet, ha de ser «mescladet, mescladet». Bonet fa un ús de la llengua que cal celebrar: desacomplexat, líric, sensual, amb «una prosa molsosa i plena d’olors i de tactes», i no té por, en aquest «mescladet», de fer-lo anar segons li convingui, encara que això pugui trencar una certa coherència en la construcció dels personatges que, d’altra banda, només existeix si així ho volem. A Haceldama, potser, no li cal: trencada o no, funciona, tant en el cas de la mare com en el d’en Nofre Guàrdies o en Raimundo. No li calia, tampoc, l’intervencionisme lèxic excessiu del primer corrector, més papista que el Papa i exagerat adepte a Pompeu Fabra, que havia esclafat la riquesa del vocabulari mallorquí de Bonet, recuperada, amb encert, en aquesta edició.
La llibertat escriptora de Bonet, aquell «no sé com ho diria, si callava»,[2] que el defineix molt bé, li permet també fer una novel·la curulla d’aforismes una mica fusterians, d’aparença innocent, però tremendament contundents: «la comoditat és el cinquanta per cent de la intel·ligència», «els meus pensaments eren els acudits d’un idiota», o el que encapçala aquesta imatge brutalista: «Morir de mort completa i viure de vida escassa és el que delata el nostre cor i fa que el dolor sigui el deu dels homes.»
Així es confegeix una haceldama, que en arameu vol dir camp de sang i és el nom que rep el terreny que els sacerdots compren amb les trenta monedes de plata que els torna Judes després de penedir-se per haver traït Jesús. Haceldama, però, no fa cap referència a aquest episodi, pren el títol de manera molt més fortuita. Potser, el que volia transmetre Blai Bonet era, més aviat, una lectura molt més filosòfica de tot plegat, més ambigua, ni bona, ni dolenta, com la figura de Crous: «Tot això de la culpa, del càstig, de la separació entre espiritualitat i carn… Tot això és germànic, però de cap manera llatí. Jo no crec en la culpa. tota la meva obra és escrita contra la culpa, és una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L’home no és culpable. Culpables només ho són els papes i els legisladors.»[3]
Tan de bo, amb l’excusa del seu centenari, tornem a situar Bonet allà on es mereix, a llegir-lo i a recuperar-lo, en prosa (editat a Club Editor) o en vers (darrerament, a Edicions de 1984, on hi ha la seva poesia completa). De moment hi ha llibreries que ja noten que els seus llibres troben més lectors i lectores: reivindiquem-lo i reivindiquem-nos, doncs!
[1] «Última entrevista a Blai Bonet», per Josep Mallorens. Diari Avui, 8 de gener de 1998
[2] Vers de «Dijous Sant 1954», dins de Comèdia.
[3] «Blai Bonet, delicada agressió», entrevista de Sebastià Alzamora, Revista Serra d’Or 457, gener 1998
