A finals del 2025, apareixia al catàleg de l’editorial Arcàdia: Ma mare riu amb traducció d’Andreu Gomila. Es tracta d’un escrit de la cineasta belga Chantal Akerman publicat el 2013, dos anys abans que morís. Quan vaig rebre la nota de premsa, vaig quedar ben sorpresa. Akerman, ara? És cert que l’any passat vam celebrar els deu anys de la seva mort i que l’artista ha estat força vinculada a Barcelona. Penso en l’exposició que La Virreina va dedicar-li el 2023 o en la II Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani del 2006 que va convidar-la a la ciutat arran de la retrospectiva que va preparar-li. Així mateix, durant els darrers anys, les seves pel·lícules s’han projectat en diverses sales de casa nostra. No obstant, encara ningú s’havia atrevit a traduir cap dels seus textos al català. Arcàdia ha fet, una vegada més, el pas endavant. Tanmateix, malgrat la joia de poder disposar d’aquest volum, la pregunta que m’assalta més últimament és en relació amb la rebuda per part del públic lector d’aquest text.
Sense passar per alt que Arcàdia ha publicat en altres ocasions volums dedicats a la fotografia o a la imatge, per esmentar-ne alguns, penso en els llibres de Joan Fontcuberta, Agnès Varda, John Berger o Susan Sontag, el cas d’Akerman és diferent. En la majoria de casos anteriors, els llibres eren escrits i reflexions sobre la tasca artística. En canvi, Ma mare riu consisteix en una mena de dietari. Per tant, no tractant-se en cap cas d’un assaig estrictament sobre cinema, pot ser que el lector quedi una mica desorientat. Així i tot, és cert que la peculiaritat pròpia del llibre aconsegueix acostar-nos d’alguna manera al seu imaginari, com si es tractés d’una mena de pel·lícula escrita o el guió d’algun dels seus documentals.
Per situar-nos en el cosmos d’Akerman, a tall biogràfic, és interessant ressaltar que la belga va ser una cineasta nascuda a Brussel·les el 1950, provinent d’una família polonesa víctima de l’Holocaust, horror del qual només va sobreviure’n la mare. Com és de suposar, el fantasma de la persecució jueva, l’exili i la memòria familiar van impregnar tant la seva vida personal, com bona part de la seva producció artística, essent en ambdós casos la fugida un dels motius que va determinar el seu rumb. En aquest sentit, mai va ser capaç d’estabilitzar-se enlloc, tot vivint, fos de forma volguda o per exigències circumstancials, entre diverses ciutats (Brussel·les, Nova York, París, Mèxic…). Així ho reflecteixen els seus escrits; Ma mare riu n’és un exemple.
Voler entendre el gest artístic d’Akerman demana estudiar la seva producció fílmica, és clar. Colpida des de ben jove pel cinema francès de l’època, especialment per Jean-Luc Godard i el seu Pierrot le fou, tanmateix,ella negava que hagués sentit l’obligació d’assegurar certa continuïtat respecte a l’herència rebuda de la Nouvelle Vague; ni tan sols durant la seva primera pel·lícula Saute ma ville (1968) quan tenia només divuit anys i la seva mirada encara es trobava en formació. És evident que els seus precedents li van donar certa postura, però això no van impedir-li la inauguració d’un llenguatge personal, sempre experimental i trencador, que li difuminés el caràcter propi.
Es podria afirmar que la mirada singular d’Akerman no només va canalitzar, sinó que també va accelerar i renovar l’esperit de la seva contemporaneïtat. Sols cal posar atenció a la pel·lícula que va catapultar-la a la fama, Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Brussel·les (1975), tot consagrant-la amb només vint-i-cinc anys com una de les promeses del cinema d’autor mundial. La pel·lícula es mostra com un retrat de la quotidianitat d’una dona vídua, en què l’especificitat de les tres hores i vint minuts que dura el film recau en la ritualització de les tasques domèstiques. Justament l’èmfasi es troba en la duració pròpia de cada tasca, sense escatimar-ne ni un segon. Akerman no tenia un afany provocador, sinó una voluntat seriosament política i feminista. A través de la ritualització, dit altrament, de la seva mecanització, pretenia entreveure-hi allò que ocultava l’exercici: l’angoixa i la tristesa d’un temps i d’una civilització. En aquest sentit que el gest de la pel·lícula no consisteix en un insult que abusa de la paciència de l’espectador, sinó en l’exigència d’una mirada atenta capaç d’observar un fenomen que pretén anar més enllà d’allò que exhibeix la simple aparença. Indubtablement, la pel·lícula va significar un tret de sortida que anticipava una nova sintaxi i gramàtica fílmica.
Retornant a l’objecte d’aquest article: Ma mare riu com a porta d’entrada a la producció artística d’Akerman pot ser controvertit, ja que segurament hi ha altres escrits més representatius que aquest «dietari». No obstant això, certament el volum entronca algunes de les característiques que la singularitzen. Per exemple, la tonalitat trista o la funció documentalista, així com la repetició d’algunes temàtiques. Elements que, de fet, copsen literàriament aquesta nova «sintaxi» i «gramàtica» que la identifiquen. Per tant, no s’ha de veure la repetició, l’obsessió temàtica o la frase poc elaborada i massa curta com una manca de capacitat d’argumentació, més aviat d’un llenguatge cinematogràfic que mira de trobar un espai en un registre que no li és propi.
Pel que fa a la tonalitat del volum, que tenyeix també moltes de les seves realitzacions, es tradueix en una mirada trista i desenganyada que sembla que esperi frustrada algun esdeveniment redemptor. En el cas del llibre, la frustració és la mort imminent de la mare, també la irremeiable relació complexa que hi manté, marcada per la incomprensió i, així i tot, la impossibilitat de desprendre’s l’una de l’altra: «No m’abandonis, encara no. Encara no estic preparada i potser mai no n’estaré.» Potser en aquest llibre, l’escriptura encarna precisament aquesta redempció anhelada, com si pogués convertir-se en una acció salvífica: «Només aguantaré si escric. I de tota manera, aquí o allà, quina diferència hi ha. La meva vida, no tinc vida. No he sabut fer-me’n una. Per tant, aquí o allà. Però lluny és sempre millor. Així no faig res més que marxar i marxar altra vegada i tornar des de sempre» o «l’única cosa que em salva és l’escriptura. I encara.» Amb tot, i sense fer-ne el motor narratiu, la cineasta tampoc amaga el seu trastorn depressiu: «Cada dia prenc medicaments per al meu estat d’ànim. És una malaltia de l’estat d’ànim», tot confessant: «Un dia fins i tot vaig voler suïcidar-me, però somrient, sobretot sense oblidar-me de somriure com si es tractés d’un gest sense conseqüències. Per sort ho va ser perquè vaig sobreviure. He sobreviscut a tot fins ara i sovint he tingut ganes de suïcidar-me. Però em deixa no li puc fer això a la mare. Després, quan ja no hi sigui.» De fet, ho va fer, el 2015, quan la mare, és clar, ja era morta.
D’altra banda, la funció documentalista d’Akerman, que traspua tant les seves pel·lícules com els documentals mateixos que va produir, es troba en sintonia amb el caràcter del llibre. En aquesta línia, és interessant recordar alguns dels seus documentals: Chantal Akerman par Chantal Akerman (1997) un autoretrat de l’autora i la seva obra; Là-bas (2006), reflexió sobre la seva identitat jueva, la infantesa i la família; o No Home Movie (2015), centrat en la relació amb la seva mare… Aquests eren preludis més estructurats d’allò que prendria forma a Ma mare riu, provocat per una època on la mort de la mare retornaria l’exploració d’aquests temes. No és en va el fet que la mateixa cineasta hagués admès en vàries ocasions que la seva obra consistia primordialment en una reflexió reiterada sobre la relació amb la mare i la seva memòria. Alhora, l’escriptura transcorre simultàniament amb la narració de la fi d’una història sentimental tant passional com violenta, que la família tampoc va saber acompanyar a causa de la poca tolerància amb la seva homosexualitat. En definitiva, la sensació que s’enduu el lector és que Akerman només va saber o va poder moure’s entre la fugida i la destrucció, tot i l’intent contrari.
Per concloure, tal com he indicat a l’inici, és una gran notícia saber que a partir d’ara podrem llegir Akerman en català, especialment perquè pot implicar la descoberta, fins i tot l’afició del públic envers l’autora, concretament pel seu vessant més “literari”, amb noves incorporacions de la seva bibliografia al catàleg. Tant de bo siguem capaços de llegir Ma mare riu no com un simple dietari, tampoc com un mer Ars Moriendi, més aviat com la introducció d’un llenguatge propi ofert per una personalitat singular que demana ser llegida des d’una mirada altra, com així ho exigeixen les seves pel·lícules. Esperem aviat també poder gaudir de textos que ens acostin més al seu pensament, no només psicològic, sinó especialment artístic per orientar-nos millor en el seu cosmos. En tot cas, reitero de nou l’agraïment per aquesta aposta que ens ajuda a aprofundir en una de les cineastes més rellevants del segle XX i XXI europeu, així com un testimoni estètic ineludible.
