Sílvia Bel: “Escric per salvar-me”

Silvia Bel / Martí Andiñach Fernández
Silvia Bel / Martí Andiñach Fernández

Jo intento estar tranquil·la, no feliç. La felicitat no existeix. 

És dona, és jove i és poeta. Intuïtiva, apassionada, plena de vida i sensible. Sí, Silvia Bel és una combinació potent. “Creixo amb l’estranyesa de qui sempre se sent sola, fins que començo a reproduir-me en llibres de poesia”, afirma. Té trenta-tres anys i després de publicar ‘L’esbós’ (2010) i ‘Fila índia enfora’ (2012) acaba de treure el seu tercer llibre, ‘Lluís’ (2015) , en el qual fa un recull de tots aquells poemes que com si de fotografies es tractés, capturen diferents etapes de la seva vida; un compendi d’experiències pròpies i d’altres percebudes, escrites amb l’estil d’algú que busca anar més enllà de les paraules. De la conversa amb Sílvia Bel se’n desprèn la sensació d’estar davant algú que marcarà la poesia catalana; un nom a recordar.

Et defineixes com “algú que viu en l’estranyesa de qui sempre se sent sola”. Curiós.

Sí, Jo crec que això ens passa a tots els poetes. Et mires la vida amb els ulls poètics. Crec que és un sentiment que, fins que no comences a escriure, se’t fa difícil compartir. Sempre et sents sol, perquè tothom veu la vida diferent; des de la individualitat. Però crec que quan mires amb ulls poètics, encara crees més aquest món aïllat, a través del qual pots transformar la realitat en el teu univers creatiu.

T’agrada aïllar-te.

Sí, molt. Les coses dels altres mai m’han interessat. Ni jugar de nena quan em cridaven ni fer safareig a l’adolescència. Res. Sempre m’he sentit a fora del meu temps. La meva mare em diu que de petita ja girava la cara a la gent. Sempre he estat en el meu món. Jo ara semblo social i extrovertida, la realitat no és aquesta. M’interessa trobar-me amb persones puntuals. M’agrada mirar, observar els comportaments. Els meus amics em diuen que sóc rara.

Però bé que gaudeixes fent els recitals de poesia.

Quan et toca surts i ho gaudeixes. Ara bé, no és el que més feliç em fa. Si que ho fa escriure i fins i tot el que ve abans: pensar. Però com més escrius, més s’afina la teva exigència, menys feliç. Una gran contradicció.

Ets més exigent que abans?

Sí. També és veritat que les lectures d’ara s’han anat ampliant. He llegit molt més i ampliar ventalls també et fa ser més exigent. Ara bé, crec que els sentiments són també més complexos. I el gris no és gris, ni el caqui és caqui. I la complexitat dels senitments , de les emocions i les qualitats et fan ser més exigent, o més difícil de que t’agradi el que fas.

Si et preguntéssin quin és aquest impuls que t’empeny a escriure poesia, què diries?

Bé, en el meu tercer llibre queda explicat, escric per salvar-me. Aquest somriure interior de mirar la vida, jo el necessito moltíssim i l’aconsegueixo així, transformant-me a mi i a la realitat en poesia. Es una eina transformadora.

Una eina transformadora que t’acompanyava ja de petita, oi?

Sí, de petit escrius tonteries, i és cap els dotze i tretze anys que ja comences a escriure més poèticament. Em presentava a tots els concurssos del ‘cole’, els guanyava. Abans érem quatre gats els que ens interessava la poesia i la literatura i tothom escull els seus camins. Sempre m’han deixat fer el meu camí i els professors també sempre mhan esperonat molt. Malgrat el temari – que mai ha estat suficientment revel·lador per dir vull ser escriptor….

Poeta i periodista. 

Sí, però realment jo el que volia era fer filosofia. Me’n penedeixo molt! Però com passa moltes vegades, van ser els pares els qui em van dir que no. Era millor fes alguna cosa amb més futur. D’aquí ve el Periodisme. No vaig gaudir gens la carrera, només em va servir per a ordenar les idees. En acabar-la tampoc vaig exercir de la que havia de ser la meva professió. He fet col·laboracions, he estat també fent de ‘freelance’. En definitiva, en coses puntual. No m’interessa explicar la realitat d’una manera tan concreta. Tots som tan interpretables i subjectius… És millor fer poesia.

Escrius cada dia?

No. Si pogués fer-ho cada matí, dues hores abans de llevar-me, segurament sí. Però el dia a dia és eixordador i a la tarda em baixa el bioritme, estic per altres coses. Escric poc, eh. Sempre estic amb el dilema de si el poeta hauria de fer com l’escriptor: exigir-se escriure. A mi em fa por escriure merda i si t’obligues, en pots arribar a escriure molta. Hi ha alguna cosa que l’ha de cridar al poeta. De la mateixa manera que el metge veu un pacient i sap el què té intuïtivament. Després s’haurà de treballar molt, igual que el metge haurà de fer el diagnòstic. L’input poètic t’ha d’arribar.

I com t’inspires? Et pots inspirar a qualsevol lloc…?

Sí. Tot passa per tu. Ara m’estic llegint un llibre sobre la correspondència de Flaubert i hi ha una reflexió que diu així: “abans es creia que només es podia treure sucre de la canya, i ara de qualsevol cosa”. Doncs el mateix amb la poesia. Ara la traiem de qualsevol cosa. Ja s’ha dit tot tant, que per dir el mateix, més val que no diem res. S’ha de canviar la realitat perquè si no, caiem en els tòpics. Al final tot passa per la teva mirada i tu has de tenir visió de totes les coses. Un criteri propi.

Després de tres llibres, el teu procés creatiu ha canviat?

Sí, i tant. Primer escrius sobre el que tens necessitat: fer una mica de neteja de les teves vivències, d’allò que mai has pogut parlar. Tancada aquesta etapa, comences a ampliar el ventall de mires, a poder canviar de tema. I això en aquest tercer llibre es troba. Parteixes d’un mateix, però parles d’altres temes com l’autisme, el maltractament, l’abús a menors, etc. Són coses que t’arriben d’altres bandes però que no et deixen indiferent.

Referents poètics?

Sempre és interessant intentar imitar algú, sobretot per veure el seu procés. Però no obsessionar-s’hi, jo sempre intento fer un distanciament. Crec que la meva poesia és diferent, intento que no s’assembli a cap. Però òbviament he llegit i m’agraden molts poetes com per exemple Joan Margarit, Cristina Peri Rosi, Auden… Poetes d’aquí i de fora. Roger Wolfe. Quan els llegeixes, t’adones que els poemes que t’arriben són aquells on el poeta ha partit de la seva pròpia bellesa i de la seva pròpia veritat.

Abans de publicar…

Jo primer vaig escriure per mi sola i després vaig crear un ‘blog’ . Un dia em van mig proposar publicar un llibre i vaig dir “per què no?”. Segur que d’aquests poemes en renegaré, però només els grans escriptors han tingut una primera obra magnífica i alguns ni la primera obra. No puc pretendre que el meu llibre sigui brutal. Crec que la figura del poeta és com la de l’artesà, que sempre ha d’anar polint, peça per peça, poema per poema. Sempre amb la intenció d’anar millorant. Jo ho he fet … tot i que també és cert que ara escric amb més filtres i a vegades això és pitjor…

Abans feia un poema i de seguida el passava a l’ordinador. Ara en tinc molts i me’ls rellegeixo i penso que no… que encara els falta molt

Més filtres?

Vull dir més referents, em faig més autocrítica, sóc més exigent. Abans tot em semblava bé, i ara perquè una cosa em sembli bé…. Ara tinc una llibreta amb molts poemes que no m’agraden. Abans feia un poema i de seguida el passava a l’ordinador. Ara en tinc molts i me’ls rellegeixo i penso que no… que encara els falta molt.

I si de tots, te n’haguessis de quedar amb un? 

Vaja… no m’havien fet mai aquesta pregunta. N’hi ha un que m’agrada molt que crec que defineix molt bé un punt intermedi de tots els meus poemes. És el que es titula “Iaia dadá”. És del segon llibre i parla de l’alzheimer de la meva àvia; de totes les coses dadaistes que feia la meva àvia durant a malaltia.

‘Iaia Dadà’. Jugues molt amb les paraules?

Sí, però ho estic deixant. De vegades et porta a bromes gratuïtes. A mi em fa gràcia, m’ho passo bé però de vegades et pots carregar el poema i en el món de la poesia no està acceptat que t’ho miris tot amb ironia. Es creu que el poeta ha de tenir la mirada trista, cagar-se en tot… I m’he trobat que amb el públic en general, entre els companys poetes, hi ha recel. Un dia em van dir “ets massa feliç”. Ja està bé que algú trenqui les normes no?

És part del teu estil. 

(riu) Sí, a mi també m’agrada. Estar feliç amb la vida, i això no vol dir rentar-los a tots amb sabó per ser acceptada. I llavors és la solitud que vas fent, el teu camí. Estàs més sol, però escrius més. Això no vol dir no deixar de tenir experiències. Si no tens experiències, no escrius.

Has viscut moments crítics? Experiències negatives que t’han fet escriure o escriure més?

Cadascú té les seves espines no? Ferides que potser no són grans, però són petites fiblades. Traumes tothom en té. Tots hem passat per moments de solitud o de no acceptació, de rebuig. I qui no hi ha passat de veritat, no ha tingut amics. El que mai té problemes, té una vida més falsa. Quan un intenta ser lliure i anar de cara, es troba amb moltes muralles i amb gent que no entén per què diu el que diu.

Com a poeta, penses en la mort?

Sí, constantment. Tinc un poema que parla de quan jo hagi mort. El que es diu “9 d’octubre”.

Li tens por?

No li tinc por. Ara ja no. El fet de base pensar-hi, saber que és aquí…. És millor pensar que un dia no hi seràs que no que mai et moriràs, a mi em serveix per fer les coses que vull fer. No donar la vida a la segona part.

Tens algun moment de bloqueig creatiu?

Sí. És perquè no m’estic sentint a mi mateixa i no estic al lloc on vull estar. Cada vegada és més difícil fer el que vols.

Projeccions de futur?

Cap. Crec que trigaré bastant a tornar a publicar un altre llibre. A mi em fa molta mandra, m’esforço molt a tot.

T’agrada rellegir-te?

No, no m’aporta res. Ja he treballat prou. Quan acabes un poema , ja l’has acabat. Ja no és teu. És com repetir moltes vegades el teu nom, al final ja no saps si t’agrada o no t’agrada. Pot fer il·lusió recitar-lo, però no em rellegeixo.

Ara què llegeix Slivia Bel?

He començat un llibre sobre la consciència sobre la poesia de Rilke i una novel·la de la Guerra Civíl espanyola. Les coses de la segona Guerra Mundial, sempre em fascinen també.

Segueixes l’actualitat?

No. Si t’interessa un tema, amb el que t’arriba dels mitjans pots fer-te’n una vaga idea i a més, jo sempre tendeixo a mal pensar. I quan veig que només una pàgina el dediquen a la cultura dic, fora. Preferiria viure als anys vint a França i amb pseudònim. M’he plantejat a escriure amb pseudònim a partir d’ara, com un exercici més de llibertat. M’agrada.

Com la famosa Elena Ferrante

Sí, o també per exemple la Marta Rojals que no concedeix entrevistes. Ho trobo bé. Deixes que l’obra i que s’expliqui per ella mateixa. Després entren els egos….

Poetes francesos, Rimbaud, Baudelaire…

Els trobo massa… No ho sé. Eren molt joves i van escriure sobre coses tan traumàtiques i convulses. També era una altra època Però jo no m’identifico gents amb aquesta figura del poeta bohemi. Jo sóc un cos molt sensible i qualsevol cosa, m’afecta molt. Tampoc Mai he escrit borratxa, m’adormo. No connecta amb el meu millor jo. No necessito beure per saber el que vull o el que sento. Si bec alguna cosa és una copeta de vi per relaxar-me i a la nit. A la nit no escric mai, no em ve de gust, no ho suporto. A la nit sopo i vaig a dormir ben d’hora.

Ets molt meticulosa, t’agrada trobar la paraula justa

Tots els poetes busquem la paraula justa. A mi m’agradaria tenir les dues primeres hores del matí per escriure. Jo sóc cent per cent diürna, matinera i m’encantaria tenir sempre el matí per mi. I estudiar altres coses, com ara medicina.

Si estàs segur que una cullera és una cullera com a tal, per què escriure sobre la cullera? Si no pots escriure-ho des d’un punt de vista subjectiu, no faràs mai res

Medicina?

Sí. És tan màgica, la química del cos. M’interessa molt. L’any passat vaig estudiar Quiropràctica i és fascinant. Tot funciona a la perfecció al nostre cos. És una màquina perfecta. És poètic.

I mai t’has aventurat a escriure prosa?

Sí però com que sóc mandrosa… jo és que senzillament vull viure. Em queda poc temps per no fer res o bé llegir. Si em toqués la loteria potser em posaria a escriure, però potser aleshores no tindria res a dir.

Però tu dius vius i escrius; sempre amb el teu anomenat “somriure interior”? Què és per tu, aquest somriure?

El somriure interior és el que condueix cap a la pau. Per mi, el somriure interior el trobo quan cerco un poema o una manera poètica de veure la vida. Aquell pensament filosòfic que em permet arribar a un raonament. A mi em fa somriure interiorment. És un dir “val és això”.

Però tu ets feliç?

Jo intento estar tranquil·la, no feliç. La felicitat no existeix. No existeix res.

Què existeix?

Fes-te tu la pregunta. Ho poso tot en dubte. Crec que és l’única manera. Si ja tenim certesa, si sempre estàs segur que una cullera és una cullera com a tal, per què escriure sobre la cullera? Si no pots escriure-ho des d’un punt de vista subjectiu, no faràs mai res. Si penses que la cullera pot ser una catapulta o qualsevol altra cosa, la imaginació es dispara i et pot conduir a molts més altres mons .

Més de Maria Tarragó

Lali Ayguadé i ‘Kokoro’: Ànima en dansa

En el món de la dansa és molt important que el ballarí...
Llegeix-ne més