Fotografia: Del misticisme al bit

Point de vue du gras, Joseph Niépce, 1826
Point de vue du gras, Joseph Niépce, 1826

Va ser al cor de la Borgonya francesa, a la minúscula localitat de Saint-Loup-de-Varennes, on l’any 1822 un litògraf i químic francès anomenat Joseph Niépce va fonamentar les bases d’un nou i revolucionari mitjà de representació. Un mitjà que permetria polir el traç –de per si subjectiu– de la pintura i el dibuix per oferir a la nació una reproducció més fidel i homogènia de la realitat. Una realitat esquitxada per la brillantor d’una França il·lustrada. La fotografia floreix precisament com a causa i conseqüència d’aquest context d’efervescència cultural que va ser la Il·lustració, el segle de les llums en el si d’una renovada intelectualitat europea.

El món esdevé un enorme llenç en blanc i la fotografia l’eina idònia per eternitzar-lo en plecs de voluminoses enciclopèdies. La fotografia s’alça d’aquesta manera com a document i testimoni d’una realitat tangible alhora que trenca la supremacia representativa de la pintura, alliberant-la i conduint-la cap a nous codis i llenguatges menys figuratius.

Prop de commemorar el bicentenari del seu naixement, però, alguns ja n’han vaticinat la seva mort. I és que la metamorfosi és evident. L’ofici ha donat pas a la immediatesa, i la democratització del mitjà, molt lligada a qüestions tecnològiques, ha desembocat en una mena de síndrome de Diògenes visual on a producció hem de sumar-hi una voraç acumulació. Parlo d’una fotografia vernacular alimentada a base de clixés col·lectius i mirades estereotipades. Alguns d’aquests plantejaments ja fa anys que sobrevolen els nostres caps entonant manifestos amb un cert regust d’avantguarda. És l’anomenada postfotografia, que advoca per deixar de prémer l’obturador i construir a partir d’aquell material ja existent i produït per altres usuaris, un exercici no exempt d’autoria.

Nombrosos autors han contribuït a fer que la fotografia, tal com ja va experimentar la seva germana gran, s’alliberi definitivament d’haver de donar resposta a funcions representatives, i s’analitza a si mateixa adoptant discursos metafotogràfics. Els límits s’han diluït, enderrocant d’aquesta manera vigorosos murs aixecats en èpoques passades, on els gèneres fotogràfics s’alçaven com una divisió categòrica, jeràrquica i perfectament delimitada. La fotografia coexisteix i cohabita amb altres disciplines com l’escultura, la instal·lació o la performance dins d’un mateix procés creatiu i comunicatiu. Ens trobem davant d’un període fascinant on les línies d’investigació en termes de llenguatge fotogràfic, així com els registres de presentació amb què aquestes es formalitzin, són més múltiples que mai.

New York_Photo Opportunities_Corinne Vionnet
New York 2005-2014, de la serie Photo Oportunitties, Corinne Vionnet, 2007

És un moment interessant per revisitar i actualitzar el de per si esmunyedís i trontollós significat de la fotografia, si és que n’ha de tenir un. O potser és moment de començar a parlar d’imatge. Una imatge entesa com l’element que alimenta un imaginari construït a base de pinzellades d’orígens diversos.

El que és clar és que sigui quin sigui el nostre grau de relació i implicació amb la fotografia, la seva pràctica i consum és indissoluble als hàbits que conformen el nostre dia a dia. Els analfabets del futur seran aquells que incapaços de descodificar imatges.

Més de Marc González Camps

Cinema i paisatge: 10 propostes delicioses

El setè art s’ha encarregat d’alimentar la nostra promiscuïtat retinal durant dècades,...
Llegeix-ne més