Nacional II

Durant un temps la Nacional II esquinçava el territori espanyol al llarg de bona part de la seva àrida geografia. El seu recorregut serpentejant floria al bell mig de la ciutat de Madrid abans de morir, centenars de kilòmetres més enllà, a la frontera amb França. El seu origen, la Puerta del Sol, cor i kilòmetre 0, és el lloc d’on segueix brotant encara avui dia la xarxa principal de carreteres de l’Estat.

La creació de la Nacional II va suposar un avenç majúscul en termes logístics alhora que un nexe entre les dues grans urbs del país, Madrid i Barcelona. Erigiren dels seus marges un sense fi d’establiments per abastir l’enorme flux humà que acabaria convertint-la amb una de les principals vies de circulació del país durant anys. Restaurants, hotels i gasolineres van alterar un paisatge escassament transitat fins aleshores, metamorfosat en un indret d’anada i tornada, de diversitat i d’acció ininterrompuda.

Per la Nacional II s’hi va propagar l’economia i també l’oci. Camions, cotxes i motocicletes engolien quilòmetres d’asfalt sota el sol mediterrani. Camioners i famílies en direcció a les seves vacances coexistien als seus berenadors, mentre que d’altres, en sentit oposat, feien el mateix ja de tornada. Els nens sortien disparats a córrer una estona i els pares omplien els dipòsits del cotxe.

És així com va néixer una cultura de la carretera que, anteriorment i en un context diferent, havia trobat la seva homòloga lluny de les nostres fronteres.

Durant les últimes dècades, noves vies de circulació més globalitzades han tenyit de monumentalitat un paisatge marcat fins aleshores per tan sols una fina traçada de quitrà, ocultant sota els seus fonaments capes de matèria i significat. Aquestes noves capes construeixen un paisatge governat per vies de nombrosos carrils que desemboquen a peatges i enormes estacions de servei que contrasten amb els petits negocis de l’antiga Nacional II, senyalitzats amb noms i cognoms.

Moltes d’aquestes noves i gegantines construccions han enterrat literalment l’antiga Nacional II al llarg de pràcticament tota la seva extensió. La seva existència tan sols té veracitat al nostre imaginari i als arxius, lluny de qualsevol hipotètica experimentació física a temps real.

És precisament el desert de Monegres l’únic territori on podem recórrer el traçat original, allà hi reposa en un territori erm tot el que en queda. Vestigis d’un temps passat congelats i castigats per la desídia. Moltes de les construccions limítrofes a aquest tram descansen esquerdades com l’esquelet que, desproveït del seu revestiment, s’oposa a la desaparició alçant-se com el testimoni tangible d’un context històric i social determinat.

El silenci, només interromput als petits pobles, distants entre si, que taquen la cartografia aragonesa, presideix els paisatges no exemptes de poètica. Visitar-los és viatjar al passat, indagar en el record. L’exploració arqueològica cap a les vísceres d’una bandera.

Més de Marc González Camps

Enrique Baeza: “El món canviarà quan prenguem consciència que som part implicada”

Qui és? Enrique Baeza (Barcelona, 1972) és una ànima multidisciplinària. Educat en els...
Llegeix-ne més