El caos mil·limètricament ordenat de Yago Hortal

La galàxia cromàtica de Yago Hortal centelleja amb vivesa al present de l’art contemporani. Però les arrels d’aquest acte alliberador -com ho anomena el mateix autor- sortegen dècades pretèrites de la nostra història fins a trobar vida en les besllums de la primera meitat del Segle XX. Amb la consolidació -i la democratització- de la fotografia com a mitjà de representació de la realitat, la pintura es veu alliberada de la seva idiosincràsia representativa, del pes de la seva tradició figurativa. El llenguatge pictòric, empès per un context social convuls, s’actualitza. La pintura esdevé un dels vehicles amb què canalitzar la veu de la discòrdia. L’academicisme s’esmuny entre les ruïnes de les grans guerres i els cracs borsaris. L’acció de pintar es reivindica a si mateixa i una allau de nous artistes transformen el llenç en testimoni. Trencar el blanc candorós de la tela obre la porta al Jo més absolut.

L’època és filtrada per l’abstracció, la distorsió i la suggerència. I d’alguna manera, les paraules del filòsof alemany Theodor Adorno fan pampallugues en la consciència col·lectiva d’una societat que ha tocat fons: “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”.

Hi ha certs indicis d’expressionisme abstracte en les pinzellades vigoroses de Yago Hortal. De fet, un dia revisitarem les seves obres i hi veurem el reflex d’uns anys regits pel cesarisme de la incertesa. D’uns dies digitalitzats que s’acumulaven a una velocitat vertiginosa. Però sobretot, la recuperació d’aquella impetuosa necessitat de recaragolar-se en els límits d’una superfície tangible. Les obres de Yago Hortal seran coreografies fossilitzades a base de trajectòries recognoscibles. Les muntanyes de color seran herència i romandrà la flama que autors com Gerhard Richter o Bernard Frize han encès a pinzellades.

La pintura no ha mort

Format en el camp de les Belles Arts, aquest jove pintor barceloní nega la mort prematura de la pintura. Resten universos per explorar i límits per eixamplar. I aquest fet és palès en la seva obra, que es formalitza per mitjà d’ondulacions, esquitxades i cascades d’audàcia cromàtica que conviden a l’espectador a un recorregut visual extraordinari. En el Big Bang acrílic de Yago Hortal s’hi amaguen qüestions metapictòriques. I un equilibri eixordador entre caos i control, entre desordre i coherència, entre improvisació i raó. Però és precisament en el control mil·limètric d’aquest caos, que els horitzons s’hibriden i es planteja un desafiament. L’enorme massa fluor s’escampa com matèria magmàtica per tota la tela fins a sortir del llenç i ocupar l’espai arquitectònic. Acabant així amb les dues dimensions inalienables de la pintura.

Amb tot, els seus quadres s’entrellacen com una successió de pensaments. Són un diàleg entre uns i altres, una xarxa connectada per ponts que ens permeten viatjar-hi. Representat per la Galeria Senda de Barcelona, ben aviat guanya el Premi Pintura jove de la Sala Parés. Aquest fet, li atorga renom internacional amb només 25 anys. Des d’aleshores, ha gaudit d’exposicions individuals i col·lectives a casa nostra però també a ciutats com Berlín, Nova York o Los Ángeles.

Yago Hortal és l’espontaneïtat, l’energia, la sensació fruit de la pinzellada gruixuda, la urgència, la seducció. Qui s’amaga darrere d’unes obres que ve de gust recórrer, olorar, i fins i tot llepar.

Més de Marc González Camps

Al rescat de la pionera Connie Converse

L’espectre d’Elisabeth Eaton “Connie” Converse deambula per la voràgine piromusical dels nostres...
Llegeix-ne més