Wim Wenders i l’11-S, la visió panoràmica del desconsol

Ground Zero per Wim Wenders
Ground Zero per Wim Wenders

Quan els primers rajos de sol comencen a pentinar la Costa Est dels Estats Units aquí ja dinem. És diumenge de Diada i els telenotícies armen files als televisors de mig món a l’uníson. Un fort terrabastall profana la serenor del que promet ser una jornada plaent a la jungla d’asfalt. Els rellotges s’aturen a les 8:46 del matí a tall d’avanç informatiu, instant en què el vol 11 d’American Airlines, procedent de l’aeroport internacional de Boston amb destí a Los Àngeles, augura el malson estavellant-se a la Torre Nord del World Trade Center amb 92 persones a bord.

Minuts més tard, perplexos i abduïts per un pla seqüència de la Torre Nord segregant fum com una xemeneia, un segon avió impacta amb una de les façanes de la Torre Sud dissipant el dubte. L’èxit d’un pla maquiavèl·lic traçat des dels racons més foscos de la ment humana és retransmès en directe per mitjans de tot el món. Crits, plors i corredisses a l’ombra dels gratacels confirmen la crueltat sanguinolenta d’un atemptat terrorista sense precedents. La gran poma, víctima d’una mossegada macabra. A partir d’aquí, el desenllaç és ben sabut.

Han passat quinze anys d’aquell fatídic 11 de Setembre, però difícilment podrem esborrar de la memòria l’allau d’imatges apocalíptiques amb les quals mitjans d’arreu del món van copsar les portades durant dies. Molts d’aquells testimonis gràfics han esdevingut icones que, condemnades a la vigència, segueixen alimentant l’imaginari col·lectiu del terror i la consternació.

Precisament en la construcció i distribució -consum- d’aquest relat es produeix un fet significatiu. I és que les veus i mirades que visibilitzen l’11-s provenen d’orígens heterogenis. D’una banda, les dels acreditats per la seva pròpia naturalesa fotoperiodística, i d’altra banda, les d’aquells i aquelles que amb l’arribada d’un mil·lenni marcat per alenades de revolució tecnològica ja disposen d’aparells mòbils prou sofisticats per enregistrar i viralitzar la tragèdia in situ. La immediatesa i la casualitat eclipsen l’ofici i el fotoperiodisme veu com comencen a dissoldre’s unes fronteres perfectament delimitades durant dècades. És amb la suma d’aquests testimonis de naturalesa diversa que l’11-S habita a la consciència col·lectiva de tota una generació que l’interpreta com a frontissa històrica.

Nombrosos fotògrafs que es trobaven a Nova York aquell matí es van acostar a l’epicentre de l’horror com van poder. D’altres van fixar l’oficina en edificis del voltant. Tots van deixar tot allò que els ocupava per seguir l’avanç del desastre a la Zona Zero. Aquelles imatges van circular com la pólvora, i com la pólvora circulen encara avui dia conspiracions de tota mena a l’univers 2.0.

Wim Wenders, el narrador de l’11-S

D’entre les veus que han narrat els atemptats en rescatem la d’una de les figures més importants del nou cinema alemany, Wim Wenders. L’autor de “Paris, Texas” (1984) aterra a la gran ciutat una setmana després de l’hecatombe. L’ansietat governava els cervells i Wenders buscava el consol. Un parell de mesos més tard, fingint ser l’ajudant de l’únic fotògraf acreditat per accedir-hi, clava la seva 6×17 al sòl d’aquell paisatge desolador.

new-york-november-8-2001-v

ml_new-york_november-8_2001_iv_1200

En paraules del mateix Wenders, aquell lloc comunicava un missatge especial, un missatge de curació. A l’infern també hi havia espai per la bellesa. Dies després dels atemptats es va instal·lar el sentiment de què aquell lloc explicava una història de pau que hauria d’erigir-se en un símbol per entendre i corregir les declaracions d’odi. La societat civil anhelava una nova comunicació global, la sang vessada en aquelles tones de runa deien que s’havia d’acabar amb la sang. Malauradament, alguns van trobar resposta en la venjança i el clam popular de la benevolència va resultar ineficaç.

Les imatges

La sèrie d’imatges que Wenders realitza a Nova York al Novembre del 2001 són fruit de la pausa i la digestió. Són un exercici de transparència i fidelitat. No il·lustren titulars, no circulen pels carrils de la frenesia informativa i no alimenten el deliri. Tampoc senyalen l’enemic. Són panoràmiques de la derrota amb indicis de futur. Són el silenci interromput només per titans que treballen a contracor dia i nit per cicatritzar la ferida. I jo no puc negar l’homenatge a una ciutat que sobreviu als mites. Nova York et pertany a l’instant, independentment de si hi portes cinc minuts o tota la vida.

Més de Marc González Camps

‘Zenit’: El retrat d’una generació

Llums de colors, fum i decibels, molts decibels. Aquests són els ingredients...
Llegeix-ne més