M’hauria agradat poder llegir el projecte artístic de Josep Maria Mestres per al TNC, abans d’escriure aquest article. Però dedueixo que encara trigarà a fer-se públic, i el debat sobre el significat del seu nomenament ha arrencat i circula, com sol passar, més centrat en les virtuts del seu currículum i de la seva personalitat que en l’anàlisi d’una proposta. No hi insistiré; la trajectòria de Mestres és àmplia, sòlida i ben coneguda. I he tingut la sort de col·laborar amb ell en un parell d’ocasions i de veure’l treballar unes quantes vegades més: cap dubte, per part meva, sobre la seva professionalitat, ni sobre la seva condició de teatraire de cap a peus, ni sobre la seva capacitat de comprensió de què és, institucionalment parlant, un teatre nacional: ni de quina feina, culturalment, li correspon fer.
No soc un entusiasta dels concursos per triar responsables artístics, però és evident que —amb l’objectiu que Mestres pugui fer la seva feina— haver guanyat un concurs li hauria de donar força i legitimitat perquè, com va dir fa uns mesos Pep Guardiola respecte d’un col·lega seu, «mee con la suya». Disculpeu la barroeria, però —per mi, ara— aquesta és pregunta del moment: ¿el director artístic del TNC podrà exercir un control lliure dels continguts artístics de l’equipament?
Tots ho sabem: el director artístic del TNC depèn funcionalment d’un director executiu (fins en punts que em semblen humiliants, i incomprensibles en qualsevol teatre europeu de primer rang: però ara no hi entro) i depèn, finalment, d’una tutela política que lidera el president del Consell d’Administració del TNC, que no és un càrrec elegit per concurs —això ja us ho podíeu imaginar— i que no és un dirigent electe ni que hagi sotmès mai a debat públic la seva línia empresarial.
Consens neoliberal
Dic línia empresarial, i no línia política (com m’agradaria), perquè després de més de quaranta anys de la restauració de la Generalitat, tots sabem que no hi ha hagut cap partit de govern que hagi volgut que Catalunya tingués una política cultural. I tampoc, esclar, una política teatral! Quan va sortir la possibilitat de constituir, per exemple, un ens de coordinació dels teatres públics (que acceptaven, aleshores, els directors dels dos grans equipaments barcelonins), Joan Francesc Marco —l’actual president del Consell d’Administració del TNC, aleshores en un altre càrrec, però això és irrellevant— ja es va encarregar d’avortar l’operació. Tot el que sigui coordinat i planificable, òbviament, resta espai per a decisions arbitràries i per a l’intercanvi de favors. I —als nostres polítics, de tots els partits— aquesta resta no els sol agradar.
Com TV3, el TNC va néixer amb una disfòria de propòsit latent: ser un organisme públic amb prioritats equiparables als organismes europeus similars, i haver de ser —alhora, o amb graus diversos de prioritat qüestionables— el garant de l’existència d’una oferta teatral comercial, en català, regida per criteris de mercat. A TV3, això li ha provocat una lluita incansable entre ser la BBC d’un país petit o la Canale 5 (la matriu italiana, berlusconiana, de la Telecinco espanyola) d’un mercat petit: cada direcció ha combinat el seu còctel propi entre el rigor del servei públic i la barroeria mediocre per caçar audiències. Al TNC, amb molts matisos —admeto que, ara, no busco traç fi—, s’hi ha patit una mateixa disfòria d’identitat.
Torno al tema: ¿Mestres podrà fer una bona feina si no canvien les regles del joc amb què es veurà forçat a fer-la? (Tornant a Guardiola: ¿Xavi Alonso, com a entrenador del Real Madrid, hauria pogut fer una feina millor, seguint cegament les ‘regles de joc’ que li imposava el president del club, Florentino Pérez?)
Per dir coses més arrapades a aquest conflicte latent que tothom silencia: ¿Mestres podrà fer una bona feina sense rebel·lar-se, sense fer aflorar el conflicte del poder (artístic) en la institució?
Tres decisions pendents
Per mi, aquest conflicte es concreta en tres decisions pendents. I pendents des d’almenys fa quinze anys. I que han condicionat —durament— la feina dels directors artístics d’aquest període. Són aquestes tres decisions:
1) Constituir d’una vegada, i amb visió de llarg termini, una companyia nacional de teatre;
2) Suprimir d’una vegada, i per sempre, l’exigència d’índexs d’ocupació mercantils, almenys per a les obres del patrimoni teatral català que cal posar en escena en condicions de teatre nacional públic, i
3) Articular d’una vegada, i amb continuïtat, una estratègia madura i ben dotada per impulsar la dramatúrgia catalana contemporània.
Començo per aquest tercer punt. És molt fàcil: l’únic que han de fer el nou director artístic i el sempitern Marco és reunir-se amb la junta directiva de l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD), i acceptar-los la proposta més ambiciosa que els presentin.
Tothom sap que cal aprendre les lliçons positives del mal finiquitat Projecte T6, i tothom sap que els antics èxits del T6 no poden ser l’objectiu actual: perquè cal posar el suport a la dramatúrgia en paràmetres professionalitzadors exigents i, segons l’edat i les característiques de cadascú, en pautes d’inici o de projecció de carrera consolidables.
I hi ha més lliçons posteriors que també cal aprendre: una de les darreres, sens dubte, per exemple, la que representa La tercera fuga, de Victoria Szpunberg i Albert Pijuan. (I segur que cal estendre la reflexió, i el canvi de marc, a altres col·lectius artístics com els traductors; en molts casos, reprenent pautes que eren habituals fa un quart de segle i que s’han precaritzat irresponsablement en l’acumulat de crisis —i d’adaptacions precaritzadores a les crisis— de les darreres dècades.)
En una trobada de dramaturgs, els ho explicava: a Noruega, hi ha línies d’ajut a artistes consolidats que s’estenen al llarg de deu anys, en què l’artista rep al voltant de trenta mil euros anuals. Això és una referència. O els sous i els serveis —amb diners públics: físios, psicòlegs, metges, espais de treball— que ja reben els esportistes d’elit a Catalunya. Això són referències: i no les millores de l’IPC en les pautes de subvenció que encara tracten els escriptors, fonamentalment, com a becaris. Si volem una dramatúrgia d’elit —i la tenim!—, cal una política d’elit al TNC. (No us hi emboliqueu: d’elit no vol dir elitista. Ja ho sabeu.)
I vaig al segon punt: els putos índexs d’ocupació. Siguem clars: els directors artístics del TNC treballen amb una coacció activa permanent, per culpa d’aquests índexs que desdibuixen els millors projectes artístics, per molt que hagin guanyat els concursos més exigents. És una trampa perversa: la institució aprova un projecte artístic fet amb criteris artístics, però després l’avalua mercantilment. Primer els tria com a artistes, i després els avalua com a directors de màrqueting. És, conceptualment almenys, repulsiu.
La meva posició és senzilla: el TNC no hauria de sotmetre’s al compliment d’índexs d’ocupació. Soc realista, però, i sé que, d’esquerra a dreta, no hi ha cap partit de govern que qüestioni aquesta assumpció neoliberal. Per tant, crec que la batalla cultural, en aquests moments, és que aquests putos índexs d’ocupació deixin de tenir efecte avaluador en el cas dels muntatges d’obres del patrimoni teatral català: que no ha pogut comptar històricament —per la persecució política continuada de la nostra cultura!— amb una tradició forta i institucionalitzada de revisió, actualització i socialització. (Eh, i hi incloc la dramatúrgia contemporània, en aquesta categoria, com a patrimoni que serà.)
Encara més: com que aquests consensos del culturalisme neoliberal —aprovats sense consens ni debat, ni aparèixer en programes electorals, esclar— semblen ser tan inqüestionables, fins i tot estaria d’acord a crear una via dual per al patrimoni català. Una via A que pogués seguir treballant amb aquells autors i aquelles obres que ja tenen feta una connexió amb un cert públic ampli: els exemples recents —tot i la desconfiança inicial de la direcció sortint— són evidents i contundents pel que fa a xifres d’ocupació, com les de La corona d’espines (Sagarra) o L’aranya (Guimerà).
Però, sí, aleshores caldria una via B: una via de teatre públic amb propòsit patrimonial, que permetés accedir a obres que encara han de ser percebudes com a pròpies pel gran públic i que sovint demanen una aposta no traduïble en paràmetres de teatre comercial. Parlo del teatre de saló del segle XVIII o parlo d’obres desafiants del segle XX (què sé jo: el Mecenas, de Carles Soldevila). O parlo de muntatges com el Verbagàlia, que reunia dues peces del teatre de Víctor Català, i que va generar tot un esdeveniment en un espai remenut com la Sala Àtrium, i no en un dels escenaris del TNC. És una vergonya que el TNC no pugui fer aquesta feina —que té la missió de fer!— perquè uns putos índexs d’ocupació la facin improgramable en un teatre públic. És, conceptualment, delirant.
Una companyia nacional de teatre
I acabo amb el primer punt. És molt fàcil: cal una companyia nacional de teatre. És incomprensible que es facin gestions per constituir una companyia pública de dansa, i no es permetin avançar els passos perquè el mateix passi teatralment. No m’hi entretindré: l’única pega insalvable per no tenir una companyia nacional és que —malgrat els avantatges evidents que podria tenir en economies d’escala i sinergies entre institucions— costarà diners. ¿Els avantatges?… Permetrà tenir muntatges en catàleg i facilitarà reposicions i gires, recuperarà un espai professionalitzador per a intèrprets d’escenari que no hauran de compatibilitzar mitjans ni pluriocupacions, farà viable —en la línia de la recuperació de la tradició pròpia— l’abordatge de muntatges de cocció lenta més enllà de la tirania de les quatre-sis setmanes d’assaig…
Però sobretot, culturalment (nacionalment, sí), crearà un capital i un patrimoni de sabers i de fers artístics al servei d’una identitat teatral: d’un futur europeu homologable. Al servei d’una teatralitat que pugui actuar de referència, com fan —exactament igual— altres cultures de l’Estat. En certs àmbits de decisió, és incomprensible que gent que ha estat al capdavant de l’INAEM no hagi vist cap problema a destinar quatre milions d’euros anuals a la Compañía Nacional de Teatro Clásico a Madrid, i que no sàpiga mobilitzar ni un euro per fer el mateix —amb el teatre català— a Barcelona. (I que consti que, si fos per mi, apostaria per tenir també altres companyies nacionals, o delegacions, a les altres ciutats teatrals catalanes: que podrien deixar de ser, només, centres passius d’exhibició.)
Vet aquí. ¿Els propers deu anys seran de canvi, o d’arrossegar la mateixa falta d’ambició fins al paroxisme?… Josep Maria Mestres pot ser valent, o tornar a aprofitar les escletxes que aquest sistema actual —pervers— ofereix. Per descomptat, cap director artístic deurà poder apostar per la valentia sense un entorn cultural mobilitzat: que, ara mateix, no existeix. I bé, d’acord: també podria ser que, d’una vegada, Marco fos valent, i assumís una ambició a l’altura del seu poder. Sí: i deixés de ‘gestionar’ recursos (com un mer administrador de finques) i comencés a proposar una política teatral nacional. (Sí: nacional. Fins i tot el PSC manté un «Consell Nacional»; això no pot ser un problema.) En fi, Marco i Mestres, tots dos tenen ja una edat per fer-se preguntes importants sobre quin serà, finalment, a Catalunya, el seu llegat.
La cartellera teatral barcelonina viurà transformacions notables en les pròximes temporades. Bàsicament, amb un augment d’oferta privada. Si els departaments de Cultura i de Política Lingüística saben fer que aquesta oferta consolidi la presència del català en el mercat teatral, els equipaments públics potser podrien començar a ser —sense matisos, ni mitges tintes— uns veritables instruments de transformació cultural de la nostra societat. (Parlo del TNC, però el mateix, esclar, val pel Lliure.)
¿No és una oportunitat? ¿No ens mereixem —els que ja tenim una edat, i sobretot els més joves— l’oportunitat de veure que, culturalment, Catalunya deixa de ser una repetició fatigosa, i cada cop més precària i desgastada, dels intents possibilistes dels anys vuitanta i noranta? ¿Ningú no hi creu, en un futur teatral radicalment millor?
