Hi ha autors que mai no acaben de desaparèixer i, tanmateix, necessiten ser redescoberts. Posar l’accent en uns llibres, uns aspectes per davant d’uns altres. Colette és un d’aquests casos. Durant dècades, la seva obra va quedar reduïda a uns quants títols emblemàtics o a una imatge biogràfica tant fascinant com simplificadora: l’escriptora escandalosa, la dona lliure, l’artista del music-hall. Avui, però, aquesta lectura resulta insuficient. Les noves traduccions, la incorporació progressiva del seu corpus als catàlegs editorials i la publicació de l’assaig monogràfic d’Antoine Compagnon a Acantilado conviden a tornar-hi.
Compagnon no escriu una biografia. Més aviat proposa una guia de lectura temàtica que progressa pels grans temes que travessen tota l’obra de Colette: la infantesa, la família, els animals, el desig, el pas del temps, el cinema, el cos, l’escena i la memòria. Amb aquest gest, Compagnon prova de donar coherència a tota l’obra de l’autora que sovint s’ha llegit de manera fragmentària. Els seus llibres no constitueixen una successió d’episodis autobiogràfics, sinó una mateixa exploració literària sostinguda durant més de cinquanta anys. Un altre fet interessant de Compagnon és que cita constantment fragments, per tant, prova d’endreçar la totalitat de Colette a partir de la lectura de fragments. Això ens pot suposar un petit problema, ja que totes les referències són a les obres completes de Gallimard.
Una de les aportacions més suggeridores de Compagnon és desplaçar el focus des de la vida cap a l’escriptura. Un gest que sembla evident però que en el cas Colette és força més interessant. L’autor defensa el model balzaquià de Colette i com va saber transformar les experiències més quotidianes en una forma de coneixement. La natura, els jardins, els gats, els gestos, les olors, la llum o els cossos no són decorats, sinó el lloc on es construeix una manera de mirar el món. La seva és una escriptura de la percepció, atenta a allò que gairebé sempre passa desapercebut.
Aquesta mirada també explica la modernitat dels seus llibres sobre l’amor. Sense convertir mai el desig en un programa ideològic, Colette explora les múltiples formes que pot adoptar una relació afectiva: la passió, la gelosia, la diferència d’edat, la llibertat, la possessió o l’esgotament del sentiment. Novel·les com Chéri (LaBreu Edicions, 2024), Duo (Viena Edicions, 2025), La gata (Acantilado, 2025) o El blat tendre (Viena Edicions, 2019) no ofereixen tesis morals sinó personatges d’una extraordinària complexitat emocional i funcionaments senzills en la formulació canònica colettiana. Tot i això, és curiós que els títols que s’han traduït els darrers anys no són els més citats en l’assaig de Compagnon com sí que ho és Las novelas de Claudine (Debolsillo, 2026).
Antoine Compagnon apunta una cosa interessant al capítol «Lo que yo busco es el amor» a partir d’una paradoxa: Colette no escriu perquè hagi trobat l’amor, sinó perquè n’ha conegut la frustració. L’autor desmunta la temptació autobiogràfica quan recorda que la mateixa Colette rebutjava identificar-se amb les seves heroïnes. La literatura no és el reflex de la vida, sinó la metamorfosi. Les decepcions amb Willy, l’amor impossible per Missy o les relacions amb Henry i Bertrand de Jouvenel no són l’explicació de les novel·les, sinó el material que l’escriptura transforma en ficció.
Aquesta frustració es dispersa en una galeria de personatges que mai no representen una única experiència, sinó múltiples formes del desig, la possessió o la renúncia. Minne, Claudine, Léa o els protagonistes d’El blat tendre exploren variants d’una mateixa pregunta: què en queda de l’amor quan el temps el desgasta? La resposta no és moral ni psicològica, sinó literària. Per a Compagnon, l’amor esdevé el gran laboratori de Colette perquè només a través dels personatges la pèrdua adquireix una forma durable. Si la vida condemna els sentiments a desaparèixer, la literatura els preserva i els converteix en coneixement. En Colette, escriure és la manera més fidel d’estimar.
