¿El TNC de Mestres… o el TNC de Marco?

El nomenament de Josep Maria Mestres al capdavant del TNC obre una oportunitat per replantejar el futur del teatre públic català. Més enllà del perfil del nou director, el debat de fons és si podrà exercir amb plena autonomia artística en una institució condicionada per criteris de gestió i rendiment. L’article defensa tres reformes imprescindibles: crear una companyia nacional de teatre, eliminar els índexs d’ocupació com a criteri d’avaluació del patrimoni teatral català i impulsar una política estable i ambiciosa de suport a la dramatúrgia contemporània. Sense aquests canvis estructurals, el TNC difícilment podrà esdevenir un autèntic motor de transformació cultural.

El Consens Colonial contra la literatura catalana

Diu Esteve Miralles: «¿Aquest Consens Colonial no existeix? ¿Me l’invento?… Hi ha mitjans catalans (també de públics) que tracten la literatura catalana com una excrecència. Hi ha bancs catalans que quan organitzen cicles d’escriptors a Girona (o a Montjuïc), no hi posen un autor que escrigui només en català ni per dissimular. Hi ha cercles d’influència empresarials que pontifiquen sobre aquestes idees als seus actes.»

Francesc Parcerisas, i (el què de) la conductància

Esteve Miralles: «Aquí hi parlaré del poema “Canviar”, de Francesc Parcerisas (1944). Però abans vull aturar-me en els últims versos del llibre que el conté: Branquillons (2023, Edicions 96). Són versos del poema “Barques”, i són barques que es mantenen al port quan les altres –les útils, les funcionals– n’han marxat, i que hi són “per si en algun moment cal salpar mar endins:/ cap al lloc d’on venen, cap al lloc on ens duran.”»

Albert Balasch, i (el què de) la dislocució

L’any 2016, ara fa deu anys, Albert Balasch (1971) publica Quadern del frau. És un recull, i una reconfiguració, de tota la seva poesia en aquell punt. Alhora, l’estiu d’aquell mateix any, al Mercat de les Flors, s’hi estrena F.R.A.U.,…