Vivim en un món que no creiem, en el qual no tenim fe. Vivim perquè hi estem obligats, perquè ens ha tocat. Res, però, ens diu de forma clara i ferma el nostre sentit de viure. En aquesta crisi absoluta dels valors d’occident, podem veure néixer algunes propostes que pretenen revifar alguns dels elements que la història de les idees sembla que hagi deixat enrere. Un d’ells és l’humanisme, com vèiem en l’Església catòlica des de Francesc I, i ara, amb Lleó XIV, sembla continuar reivindicant. De fet, el maig d’aquest any, aquesta institució va promulgar una encíclica amb el títol de Magnifica Humanitas, intentant repoblar un argument a favor de la humanitat i de la dignitat humana en el marc de la fe cristiana.
L’encíclica Magnifica humanitas està escrita no només per als fidels, sinó per a la humanitat sencera, i evoca un missatge que vol apel·lar-nos a tots en tant que humans. Així, el catolicisme baixa al món per intentar donar resposta a les grans preguntes del món actual, els res novae.
Els mals del món: la tècnica i la supèrbia
Efectivament, el primer repte que identifica l’encíclica és la tècnica i la intel·ligència artificial. La història contemporània ens ha mostrat que el poder tecnològic és només poder i no assegura pas cap actuació moral. Els desastres de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda són prova suficient que el desenvolupament econòmic i tecnològic no implica una comprensió més elevada de la dignitat humana i la justícia. La humanitat, i així l’Església catòlica com a institució, està obligada a embrutar-se les mans i a regular aquest desenvolupament per fer-lo humà: “És necessari adoptar instruments normatius adequats, capaços de salvaguardar la justícia i de contenir els efectes distorsionadors del poder tecnològic.”
A més, en baixar al món, l’Església es fa capaç d’identificar els interessos ocults en el suposat desenvolupament econòmic i tecnològic. Així, el desenvolupament de les IA no són, ja des d’un inici, innocents: estan en gran part en mans privades, que fa que puguin estar menys regulades “i per això encara més difícil de discernir, governar i orientar cap al bé comú.” L’Església, de nou, encerta en identificar una de les causes principals de la crisi de la modernitat, el capitalisme i el seu desenvolupament atenent a les seves causes reals i els seus interessos específics.
En l’encíclica, s’evoca la imatge de la Torre de Babel en referència al desenvolupament de les intel·ligències artificials. En aquest passatge bíblic, els humans van malinterpretar la seva funció en el món i van intentar soscavar la creació divina elevant-se per sobre seu a través d’un projecte que la superés en virtut i bellesa. Tanmateix, la humanitat que oblida el seu lloc al món, acaba extraviant-se i dispersant-se. Babel representa la hybris humana, el límit humà que es pren per absolut i autosuficient, que aspira a la màxima proesa sense atendre a la seva mesura i a la seva relació amb Déu.
Les intel·ligències artificials, com els humans que van construir la Torre de Babel, estan desatenent el caràcter humà que les ha creat. Aquestes, en comptes d’enfortir els humans que les han creat i les usen, semblen promoure l’alienació, la dependència i la ignorància, com en el cas paradigmàtic dels algoritmes de TikTok o dels Reels. Així, en comptes de promoure la humanitat, que havia de ser el centre de la creació i de la dignitat de Déu en el món, la desvirtuen en consciència, valor i dignitat. La tecnologia, una eina que hauria d’incentivar la independència de l’home i no a l’inrevés, atempta així contra el designi de Déu i l’ordre natural del món.
Si les IA, deshumanitzen i enorgulleixen la humanitat per sobre de les seves possibilitats, la fe en Déu porta l’home a trobar un lloc designat a la terra i a la creació: relació de fraternitat amb els altres homes i cerca de la benedicció de Déu en tant que home. L’Església catòlica, remetent a la imatge de Babel, reivindica una posició humanista cristiana, per la qual els homes se situen al centre de la creació, amb la responsabilitat de mantenir una relació humana amb els altres i amb el món, i de respecte a la creació de Déu.
La segona imatge evocada és la de la reconstrucció de Jerusalem per part del poble d’Israel. La reconstrucció de la ciutat de Déu no es fa en nom del seu cap, Nehemies, sinó que és tot el poble d’Israel que es coordina i actua de forma comunitària per a dur a terme el projecte. Al centre, doncs, hi ha el lligam humà per sobre de l’interès i el renom personal: “l’harmonia que neix quan cadascú assumeix la seva part i tot el poble reconeix que la seva força ve del Senyor.” El caràcter col·lectiu, contra el domini i centralització del poder per part de les elits, és central en la reivindicació de la igualtat humana i la seva dignitat. Aquesta harmonia de la societat, aquesta igualtat en la diferència, observa una gran relació amb el projecte humanista cristià.
L’encíclica respon així a un problema molt concret de l’actualitat, els perills de la IA, i els evoca a ressignificar un dels buits més profunds del món contemporani: el subjecte, la seva humanitat i la seva dignitat intrínseca. La IA, efectivament, ens aliena, ens domina i ens subjuga a interessos polítics i econòmics. L’apel·lació de la humanitat per part de Lleó XIV ens porta a humanitzar la tecnologia, és a dir, posar-la al servei del projecte humà, la seva dignitat, la seva independència, i, sobretot, en col·locar-la en relació harmoniosa amb els altres éssers humans i en relació amb el seu rol davant la creació. Nogensmenys sembla que el papa Lleó XIV és la figura que ideològicament més ha plantat cara a Trump i Netanyahu, els dos principals representants polítics de les elits tecnològiques i de la nova dreta populista.
Respostes en temps de crisi
La pèrdua de sentit de l’home es basa en la seva pregunta per la seva funció i el seu sentit en el món. El món, a més, no s’atura i reclama respostes concretes a aquesta crisi que soscava els valors i la dignitat de l’home. Tots dos reptes reclamen no només prendre partit, sinó també embrutar-se les mans, tot alçant la veu políticament i ideològicament, identificant injustícies i tirans. L’Església catòlica, amb Magnifica Humanitas, entra a discutir en l’àmbit públic: en atacar els problemes actuals, enforteix la seva visió de la dignitat humana. En aquest context, l’Església afirma que la tecnologia ha de continuar sent una eina per l’home, sense ocupar el seu espai en l’ordre de les coses. Per tant, la humanitat, de forma col·lectiva, té l’aspiració de construir el món al qual aspira, per ella i a través d’ella.
Tanmateix, la pregunta que ens hem de fer és si aquesta resposta que dona l’Església té cabuda al nostre món. La condició postmoderna pot tornar a assumir la centralitat de Déu per a l’home després de tot el seu recorregut il·lustrat secularitzador? La hipercrítica postmoderna, l’esperit del nostre temps, és reticent a qualsevol veritat, encara més una de transcendental, fet que posa ja d’entrada la proposta en series dificultats de poder reconciliar els humans amb la seva humanitat en el marc de la proposta cristiana. La pregunta, individual i col·lectiva, és també de fe: és possible tornar a parlar del món tot posant a Déu al costat de l’home?
