‘El somni d’una nit d’estiu’ de Joan Ollé

Fins i tot el pare del teló de vellut no se’n salva de la necessitat de reciclar-se, de fer un petit lifting a les seves creacions

Cupido vola, feliç, feliç però cec. Fatídicament cec. Tant, que de vegades vindria de gust aprofitar i omplir-li el cos de plom com qui va a caçar perdius. Una sageta enverinada del gracioset i la vida es converteix en un frenesí d’hormones i plors innecessaris.

D’aquest tòpic alat  se n’ha abusat fins a la sacietat: algunes vegades amb bons resultats, d’altres acaben en drames vampírics de públic púber. Però senyors, això és Shakespeare. I tot i així, fins i tot el pare del teló de vellut no se’n salva de la necessitat de reciclar-se, de fer un petit lifting a les seves creacions per adaptar-les als nous canons.  Fer-ho no és fàcil i requereix una destresa micromètrica per no acabar parint un espantall de morros inflats. I encara més si qui entra a quiròfan és una senyora del segle XVI.

L’equip d’Ollé ha sabut fer aquesta adaptació. La traducció i actualització dels textos mantenen la grandiloqüència i profunditat del dramaturg anglès sense fer-se farragosos gràcies a la poda intel·ligent dels barroquismes allà on toca.

Però el que remata aquest apropament de l’obra al segle XXI ha estat la capacitat de esborrar-ne tota pista del temps, i és que l’obra aquí pot ballar en l’eix cronològic depenent de a qui li preguntem. Smokings blancs que bé podrien ser dels anys 20 o d’algun modernet del Born, corones d’or a l’estil aniversari feliç, flaixos llampants de càmeres, espases, jeeps militars, vestits rococó, patinets, artesans que semblen sortits de la fàbrica de la Seat. I entre tots aquests el follet trapella marcant paquet amb una estètica punk de leggings ajustats. De tot plegat podria sortir-ne un pastiche excessivament aleatori, però aquí, ha funcionat. El director ha sabut crear un món fora de la rigidesa històrica i que funciona per si sol. En cap moment molesta aquesta disposició dels elements.

Com bé sabem a l’obra hi conviuen dos mons: la dimensió mundana dels mortals i el territori ocult dels esperits i follets. La nit i el dia. El bosc i la ciutat. Foscor i llum. Per delimitar aquests dos plans, que resulten estar superposats, s’ha fet servir el so i la llum per crear les dues atmosferes sobre un mateix atrezzo.  Amb un bany subtil dels focus i uns canvis en els arranjaments passem d’una banda a l’altra de forma efectiva, suau.  Sabem en tot moment que pertany a cada lloc.

El bon filtrat també es fa patent en tots els elements que conformen l’escenari. Res de grans espais recarregats, fora els fons romàntics i recargolats. Aquí amb un parell de fustes que semblen tretes d’uns palets i troncs clavats com escuradents a l’escenari han construït tota una ciutat i un bosc.

7 Valoració

7
Més de Joan B. Galí

Barcelona: Ciutat conquerida

Avís al lector: aquest article és un destil·lat d’animadversió al ‘guiri’, ha...
Llegeix-ne més