'Recomanem l'exposició 'Bruce Davidson''
Casa Garriga i Nogués, Fundació Mapfre. Fins el 28 d’Agost
A la dècada dels 50, una parella d’avis va topar amb un jove Bruce Davidson (Oak Park, Illinois, 1933) mentre ell feia el servei militar. Arran d’aquesta trobada fortuïta es va desvetllar una fèrria i inesgotable vocació de fotògraf que encara avui perdura. Davidson va decidir immortalitzar el dia a dia del matrimoni –en una situació econòmica precària– en un retrat cru, però ple de tendresa alhora, de la solitud en la vellesa d’uns enamorats. El primer treball fotogràfic de Davidson ja anunciava el caràcter humà, narratiu –a cavall entre el fotoperiodisme i la foto de carrer–i el seu gust per retratar la vida tal com raja, amb unes imatges despreses de l’elegància cinematogràfica de les editorials de moda.
Probablement el seu estil poc jovial era incompatible amb els desitjos de les revistes de renom –més preocupades per vendre números que per documentar misèries– i això va dur a Davidson a rebutjar alguns encàrrecs. El fotògraf va seguir amb l’objectiu la intimitat entre bambolines d’una companyia circense, lluny de les tòpiques instantànies d’acròbates i domadors de lleons als escenaris. Davidson també es va interessar per retratar les dures jornades dels miners gal·lesos i els contrastos entre classes socials del Londres dels 60. Quan ja començava a considerar-se una vaca sagrada de la fotografia, un Davidson ja veterà es va traslladar a Nova York i es va implicar encara més en la denúncia de drames socials.
Després de documentar amb la càmera les violentes bandes juvenils de Brooklyn a principis dels 60 i les deplorables condicions amb què vivien al barri llatí de Harlem, va seguir a Martin Luther King en la seva lluita contra la segregació racial. Les seves imatges de la marxa de Selma, sorprenen. El fotògraf va obviar les persecucions i la violència policial per centrar-se en els manifestants i les seves reivindicacions. La mirada peculiar i original de Davidson constata la vàlua de les seves fotografies que busquen apropar-se als seus protagonistes sense jutjar-los i arribar a les seves emocions com ho pot fer la bona literatura o el bon cinema.
