Gaziel, un català a l’esclat de la Gran Guerra

Gaziel

'Diari d'un estudiant. París 1914'

Gaziel/ L'inici de la Primera Guerra Mundial

Agustí Calvet, més conegut pel pseudònim de Gaziel, és sense discussió un dels noms daurats del periodisme català del segle XX, tot i que, dissortadament és cada vegada menys anomenat. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887 al si d’una família burgesa vinculada a la indústria surera, Gaziel es va traslladar més tard a Barcelona on va establir els primers contactes amb la intel·lectualitat catalana. Com tot vailet de casa bona, el seu pare volia fer del jove un notari, però la passió pels llibres va vèncer i es va llicenciar en Filosofia i Lletres del que més tard es va doctorar a Madrid.

El destí va dur-lo a París el 1914 a formar-se com a intel·lectual noucentista –el corrent artístic i de pensament que tot just floria a l’època com una resposta reaccionària a la llarga hegemonia del modernisme– i allà, al rovell de l’ou de les avantguardes, el jove Gaziel va topar amb l’adveniment de la Gran Guerra. Durant un mes i escaig, un Gaziel estudiant i encara amb fe en l’europeisme narra els primers estralls que viu la capital francesa en aquell juliol d’ara fa cent dos anys. Amb la idiosincràsia del periodista nat, Gaziel reconstrueix a partir de detalls, anècdotes, converses i situacions quotidianes la tensió, el caos i el temor que va emmetzinar lentament la Ciutat de les Llums. Com el flâneur baudelerià, Gaziel passeja sense rumb fix pels bulevards i les places parisenques preguntant-se el perquè d’aquesta guerra. El llibre, reeditat el 2015 en el castellà original per Diëresis (Libros del Asteroide) recull en format de cròniques diàries l’ambient prebèlic de famílies trencades per la mobilització i per la mort, els exilis massius al camp i l’odi irracional a l’Imperi rival per antonomàsia de França: Prússia.

Les cròniques de Gaziel es publicarien més tard a les pàgines de La Vanguardia -diari del qual en seria el director anys després-. La prosa de Gaziel desprèn força en cada jornada narrada amb les escenes colpidores pròpies d’una guerra que va sacsejar la calma de la societat francesa, alhora que es fa un fidel retrat d’aquesta.

Aquí teniu un tastet d’aquesta crònica brillant, quan Calvet relata el comiat dels soldats mobilitzats amb les seves famílies a les andanes de Gare de l’Est.

El Gaziel cronista

“Suenan por fin las señales de partida. Unos agentes militares ordenan por los altavoces que la tropa ocupe sus vagones. Hay un estallido de abrazos frenéticos, cada uno pensando que el suyo puede ser el último. Los soldados suben a los compartimentos. Las portezuelas se cierran y por las ventanillas asoman, a racimos, millares de cabezas. Los trenes arrancan muy pausadamente, como si les costase más que nunca mover el peso desacostumbrado -el más fatigoso del mundo, el de los hombres que van a la guerra -que hoy arrastran. […] Entonces se ha producido, inesperadamente para mí, lo que no podré olvidar por muchos años que viva. Las mujeres, que miraban absortas, a lo lejos, la profundidad luminosa y desierta donde los convoyes se habían fundido, formaban pequeños grupos, sólo separados por los huecos que habían dejado los soldados ausentes. Se quedaban, como he dicho inmóbiles, fuertes y tozudas, sin derramar ni una lágrima. […] Del silencio tan severamente sostenido ha brotado como un inmenso sollozo de desconsuelo, hecho de miles de corazones que, por fin, se desfogaban a la vez.  Y no era un sollozo de odio ni de rabia, surgido de un dolor violento, sino un gemido tierno, de tristeza infinita, de amor desamparado, de soledad entrañable. Esas mujeres que no se habían visto nunca y seguramente no volverían a verse, jóvenes y viejas, ricas y pobres, atraídas por una simpatía misteriosa que no duraría más de un minuto pero que era la expresión profunda de algo instintivo y sagrado, se han lanzado a los brazos las unas de las otras, en apretones rápidos en los que se fundían entre ellas, lo mismo que si fueran amigas de toda la vida o, todavía mejor, pertenecieran desde hacía siglos, ya mucho antes del nacimiento, a una inefable e indestructible hermandad.” (Gaziel: 2015: 85)

Més de Laura Gea

Noucentisme: el seny lluny de la bohèmia modernista

Els Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar representen a la...
Llegeix-ne més