El somni americà sempre s’ha conegut com la igualtat d’oportunitats per a tothom amb l’objectiu d’aconseguir una vida plena, sense fissures, de pel·lícula. Hi ha tants somnis americans com persones viuen a Amèrica. De fet n’hi ha més. Hi ha qui anhela poder migrar als Estats Units per deixar enrere la seva vides i posar els peus a la terra on tot és possible. Vida de família és un exemple del desitjat neguit que domina moltes famílies per progressar tant socialment com econòmica.
Hi ha poques històries d’èxit fàcil. I menys tractant-se d’una família que deixa l’Índia a principis de la dècada dels 80, en un moment en què malgrat no ser els primers en arribar als Estats Units, no hi havia encara una colònia extensa. Akhil Sharma explica la seva pròpia vivència en arribar a Amèrica amb un llibre gairebé del tot autobiogràfic. El protagonista és el germà petit de la família, l’Ajay Mishra, que ho relata tot des de l’alçada amb la qual els seus ulls veuen el món.
Ell és qui explica com viu la família l’accident del germà gran, en qui tots tenien posades les esperances de triomfar. Aquest, de cop, colpeja les seves vides i obra un nou escenari on ningú sap quin paper haurà de representar. El pare passa de salvador a alcohòlic. La mare es transforma en una heroïna per la comunitat índia. I l’Ajay va trampejant com pot els anys que han de passar fins que cregui trobar qui vol ser a la vida.
La visió del nen de vuit anys és el detall ínfim i alhora cabdal al voltant del qual radica tant la majestuositat de l’obra literària com els perills que aquesta amaga. El mateix autor ja ho explicava en un article a The New Yorker: no és senzill fer memòria d’una infantesa trontollant i explicar-la en escasses dues-centes pàgines. Akhil Sharma s’ha guanyat l’admiració de tot el món literari gràcies a la falsa facilitat que demostra al ser capaç d’escriure-ho tot des del cap d’un infant. Primer, innocent i sincer. Després, mentider i compassiu. L’escriptor de Delhi fa evolucionar l’Ajay fins a tal punt que el lector ho fa al mateix temps.
El germà petit dels Mishra és un batibull de sensacions i pensaments. Cada pàgina té l’aparença d’una petita part d’un gran laberint que no és res més que el procés de maduració d’un nen que es fa adult massa aviat. Les olors reflecteixen constantment la comparació amb el passat i la identitat. Resistent a ser perduda. Les mentides transporten sense descans al futur idíl·lic que li agradaria viure. I el racisme imposat per la cultura del victimisme el retorna constantment al maltractador present que li ha tocat representar.
L’Ajay viu una lluita constant entre el que pensa i el que acaba dient. La pocavergonya característica dels nens és l’única revolució de la seva vida. Al cap i a la fi, Vida de família és el relat d’una infantesa trista i monòtona i això fa correr el risc de convertir el llibre sencer en una línia plana massa costuista. Akhil Sharma patina quan canvia radicalment el temps de la narració. Dedica paràgrafs interminables a escenificar les visites de les altres famílies índies que santifiquen els Mishra per la desgraciada vida que els ha tocat viure. L’escriptor camina per la vora d’un perillós penya-segat quan s’oblida de la narració i es centra en les emocions uniformes del dia a dia.
En canvi, hi ha instants en què és magistralment capaç d’encadenar una reflexió rere una altra. Sembla que no ho fa intencionadament, però el lector no pot parar de passar pàgines perquè necessita impetuosament saber com acabarà el canvi a marxes forçades que fa el protagonista. I de cop, com el sol que apareix després d’una tempesta, emergeix un Ajay madur i segur d’ell mateix. Ja no té vuit anys. Ja no mira la televisió per escapar. Ara viatja a lloms de la lectura i l’escriptura. Dóna la sensació que és un dels trets més autobiogràfics i personals de tot el llibre. El petit protagonista s’ha transformat al començar a escriure i evoluciona al mateix temps que la capacitat i agilitat que té per fer-ho.
Vida de família millora a mesura que s’aproxima el final. Si quan l’Ajay descobreix la passió per escriure, amagada rere l’anhel de voler ser algú rellevant a la vida, el llibre agafa empenta amb les últimes dotze pàgines. Són un tren d’alta velocitat. La rapidesa amb la qual les paraules es succeeixen denoten que l’autor pot fer el que vulgui amb elles. Les doma al ritme que vol. Aquesta última escala al passat d’Akhil Sharma té la capacitat de provocar una espècie de trànsit psíquic addictiu que fa llegir aquestes sublimes dotze pàgines un cop i un altre.
