Epitafi cohenià?

Leonard Cohen
Leonard Cohen

Amb prou feina li havíem vist la cara al 2016 quan David Bowie ens va esglaiar l’ànima amb un funest presagi que interpretaríem a mode d’epitafi al cap de ben poc. ‘Mireu aquí amunt, sóc al cel, tinc cicatrius que no es poden veure’. Així resaven els primers versos del Duc Blanc a ‘Lazarus’, un dels set temes de ‘Blackstar’, el seu vint-i-cinquè i darrer àlbum d’estudi. Un àlbum amb què musicar un gener de per si frívol i que vam escoltar com qui obra un testament per primera vegada. Mig segle de transgressió que ens brinda un llegat majestàtic, irrepetible. A poc més d’un parell de mesos per concloure l’any ens visita un ‘déjà vu’ macabre amb un inevitable regust a rèquiem. Un altre nom il·lustre copsa els noticiaris culturals.

En un recent article publicat a ‘The New Yorker’, el canadenc Leonard Cohen confessava al periodista David Remnick estar llest per morir. Ho fa als seus 82 anys i a la vigília de publicar el seu darrer àlbum ‘You want it darker’. Surt a la venda el pròxim 21 d’Octubre. Veu cavernosa per anunciar el que podria ser un comiat definitiu. Ho prediu al single que dóna nom a l’àlbum: ‘Aquí estic, aquí estic, estic preparat, senyor’.

L’any 1960, un jove canadenc d’idees rebels arriba a l’assolellada illa grega d’Hidra. Ho fa amb guitarra i una ‘Olivetti’ sota el braç. No hi havia electricitat, ni aigua corrent, ni tan sols telèfon. Però si una jove comunitat d’artistes internacionals amb anhels de revolució. I allà, Cohen experimenta el desglaç. Sent com es desfà tot el fred de Mont-real acumulat al moll de l’os. I coneix a la Marianne. La seva Marianne, la nostra Marianne. La dona amb qui Cohen descobreix els entramats de la perfecció. El passat mes de Juny, pàgines i dècades després d’aquells anys amb el mar Egeu com a teló de fons i de ‘Flors per a Hitler’ (1964), la Marianne va morir. Des d’aleshores, la flama ronca de la saviesa, llum i foscor de tota una generació, s’ha anat apagant a l’ombra d’un barret Fedora.

Diu que si sabés on habiten les bones cançons, visitaria aquest lloc més sovint. I potser diu la veritat, o són anys de carretera escampant trucs de vell poeta. El cas és que, casualment o no, ens ha obert les portes d’aquest lloc fabulós unes quantes vegades. I d’aquestes visites se’n destil·la patrimoni. I fonaments per on caminar amb pas ferm. L’univers literari de Cohen, guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres l’any 2011, ens convida a prendre part d’una circumnavegació pels racons més eixordadors de la tradició contemporània. Un viatge que neix en la veu de Lorca, una veu que enderroca murs i ve amb instruccions per trobar la seva. Si algú volia expressar la inevitable derrota final, no hauria de fer-ho caient en la displicència, sinó dins dels estrictes confins de la dignitat i la bellesa.

Diu, també, que la poesia ve d’un lloc que ningú comanda ni conquista. Però no n’és cap foraster. A l’Olimp musical del seu lirisme melodramàtic hi hem d’afegir una antologia impecable amb destalls memorables de poesia i prosa. La seva és la vida d’un mariner que ha gargotejat les aigües de cada port durant mig segle. Amor, religió i bohèmia es fonen en la litúrgia coheniana, plena de portes i matisos. En aquestes noves lletres que ens aplanen l’hipotètic comiat, no puc fer altra cosa que respondre amb agraïment. En el periple d’aquest naufragi, la seva música aconsegueix que, tard o d’hora, sempre acabi sortint el sol.

So Long, Leonard!

Més de Marc González Camps

Fotografia: Del misticisme al bit

Va ser al cor de la Borgonya francesa, a la minúscula localitat de...
Llegeix-ne més