Arriba a les sales de cinema la nova adaptació de l’única novel·la que va escriure l’escriptora Emily Brontë: Cims borrascosos. Com és natural en un sector tan maltractat i reduït com el de la literatura, aquesta notícia ha posat de cap per avall el gremi sencer, provocant una allau d’opinions i comentaris ben diversos. Això és ben normal, fins i tot necessari, ja que els Cims borrascosos de Brontë és un dels pilars de la nostra tradició literària i un clàssic irrebatible. D’aquesta manera, anar de modern i fer veure que l’estrena d’aquesta pel·lícula no va amb tu, si t’agrada llegir o t’interessa mínimament la ficció escrita, simplement no val. És inevitable que quan toquen i remouen quelcom que et consideres una miqueta teu (amb el permís de l’Emily), et vinguin unes ganes terribles d’aixecar-te de la cadira i comprar un parell d’entrades per veure què és el que ha fet Emerald Fennell amb aquesta nova Wuthering Heights. Aquest article està radicalment en contra de comparar el film amb la novel·la.
Crec que aquestes últimes setmanes ja hem caigut prou cops en el parany de l’obsessió per la viralitat i dels quatre likes mal comptats, obrint debats estèrils i massa simplificats a les xarxes socials o als clubs de lectura. Ara bé, si entréssim mínimament en el joc de la comparació, acabaríem ben de pressa: la pel·lícula és dolenta i la novel·la és molt bona. Emerald Fennell, després del seu últim film (l’abominable Saltburn), explora l’univers de Brontë d’una manera superficial, pretensiosa i infantil. Carregadíssima per totes les bandes, la cinta es fa llarga, tediosa i, si se’m permet, insuportable. La seva grandiloqüent voluntat d’impressionar i suggestionar els nostres sentits és el pitjor enemic d’una Fennell que, lluny d’aconseguir el seu objectiu, converteix molts moments de la pel·lícula en escenes dignes de telenovel·la.
Les pretensions, a vegades, poden ser les nostres majors aliades a l’hora de crear un artefacte artístic: ens ajuden a voler anar més enllà, a imaginar realitats atractives i a concebre enfocaments interessants. Altres vegades, es converteixen en autèntiques enemigues, quan ens ennuvolen la vista i ens fan perdre el nord, oblidant el sentit d’allò que estem fent i el perquè ho estem fent. Tendeixo a pensar que les pretensions de Wuthering Heights formen part del segon grup. La raó és que després de dues hores de metratge, em queda la sensació d’haver vist un videoclip llarguíssim.
La manera com la directora (i també guionista) narra els moments crucials de la història —aquells que haurien de marcar un abans i un després, els que haurien de revelar el veritable talent del creador o creadora— es redueix a una successió interminable de plans a càmera lenta, acompanyats per un ús abusiu d’una banda sonora caòtica i inintel·ligible. Tinc la constant i desagradable sensació d’estar davant d’un capítol etern i inèdit d’Euphoria, la sèrie d’HBO. Aquesta sensació s’aguditza, òbviament, en les escenes on apareix Jacob Elordi, interpretant el malànima Heathcliff. I en aquesta elecció de càsting, on també s’afegeix Margot Robbie, és on potser podem començar a entendre per on van els trets de tot plegat.
Com he dit, no vull comparar aquesta adaptació amb el llibre original, simplement m’agradaria destacar un detall que em sembla clarificador per provar de concretar una mica més el context en el qual s’ha executat aquesta pel·lícula. Aquest detall no és pas una crítica, Wuthering Heights és una adaptació i Fennell està en tot el seu dret de fer i desfer al seu gust, per tant, em limito a observar els fets. L’elecció de Jacob Elordi i Margot Robbie com a protagonistes, pot estar directament relacionada amb l’auge del Dark Romance a plataformes com Tiktok i Wattpad, i a l’increment de popularitat dels fanfics sobre obres com Cims borrascosos. Aquest subgènere del romàntic al qual em refereixo barreja amor, erotisme i violència emocional i psicològica en relacions destructives i tòxiques. La seva aparició ha captivat lectors i lectores d’arreu del món, potser perquè s’allunya del clixé de l’amor romàntic sense arestes i retrata situacions límit on el desig es confon amb el poder i el dolor, creant un espai on els llindars de la moral tremolen.
La mutació definitiva apareix quan el Dark Romance es fusiona amb la infinita i democràtica capacitat de creació digital de les plataformes, generant un espai on els usuaris han esdevingut creadors de les seves pròpies fanfictions, utilitzant els personatges i les situacions de les seves obres preferides, per crear-ne de noves. Una de les més emprades per aquests nous creadors és, evidentment, Cims borrascosos. La fosca i tempestuosa relació entre Catherine i Heathcliff és un caramel·let pel que fa als Dark Romance Fanfics: ambients gòtics, passats traumàtics i luxúria reprimida. Deixant de banda el que ens semblen aquest tipus de pràctiques (hi ha qui alerta que aquesta normalització en certes dinàmiques tòxiques pot ser contraproduent si no es llegeix amb mirada crítica), podem traçar un gran paral·lelisme entre elles i la tria de l’obra d’Emily Brontë per part d’Emerald Fennell.
Si agafem una història que compleix tots els requisits dramàtics per esdevenir un èxit en aquests cercles i hi incorporem un Jacob Elordi i una Margot Robbie, actors de moda absoluta, i ho acabem de revestir amb una proposta formal propera al videoclip a ritme de Charli XCX, què en quedarà? Doncs un producte estrictament confeccionat per extreure clips virals a les xarxes socials i atreure a tota aquesta massa d’usuaris a les sales de cinema. I això és dolent? És que potser no volen tots els cineastes atreure el nombre més gran d’espectadors per a les seves pel·lícules? És totalment respectable i lícit, només faltaria! Que tothom faci el que vulgui. Ara bé, en un futur no molt llunyà, m’agradaria que Emerald Fennell ens proposés quelcom que no només fos una carcassa revestida de llums de colors i música estrident per intentar impressionar. També m’agradaria que dins d’aquesta carcassa hi hagués algun tipus de contingut. Perquè totes les obres són carcassa i són contingut. Han de tenir ambdues parts en equilibri. Aconseguir aquest equilibri tan desitjat, això és el més difícil de tot. Si l’Emily Brontë continués entre nosaltres, potser seria un bon moment per preguntar-li com ho feia ella. Segur que ens resoldria uns quants dubtes.
