L’art de fumar per fumar

Club de la Pipa de Barcelona
Club de la Pipa de Barcelona

Una hora i mitja permet veure un capítol llarg de Joc de Trons. 90 minuts és la durada d’un partit reglamentari de futbol. En 5.400 segons es poden llegir unes 80 pàgines d’un llibre àgil i amè. Toni Pascual s’està més estona fumant en pipa. Està avesat a fer-ho. És el millor fumador del Club de la Pipa de Barcelona i el que acostuma a guanyar cada fumada mensual.

L’única seu social d’un club de la Pipa d’Espanya està situada en un racó de la Plaça Reial de la Ciutat Comtal. No té cap més identificació que un petit rètol escrit a mà en un intèrfon que permet saber a quin pis s’ha de picar per accedir-hi. A través d’algunes guies turístiques i sobretot gràcies al boca-orella, el Club de la Pipa s’ha convertit en una atracció per al jovent estranger. També els barcelonins han sentit a parlar d’un local anomenat en certs àmbits “el Clandestino”, un segon pis acomodat en la tranquil·litat que dóna la Plaça Reial entre el bullici del carrer Ferran i les Rambles.

Un dimecres al mes s’hi fa la fumada reservada als socis. És una competició en què la norma principal és clara: qui fuma més estona, guanya. Josep Maria Navarrete, actual president del club i pipaire expert, explica que “el bonic és què en les fumades en pipa no es premia la velocitat, sinó la paciència i la tècnica”. El procediment perfecte és buscar l’equilibri entre fumar el suficient per evitar que s’apagui i no gastar tot el tabac massa ràpidament.

“Els participants han de portar tots el mateix model de pipa, i tenen cinc minuts per posar-hi els 3 grams de tabac i un per encendre-la. Després, només els queda fer sortir fum tot el temps que siguin capaços”, aclareix Ventura, l’administrador del Club. Ell és l’encarregat de preparar el tabac i els llumins per tothom malgrat que no ha provat mai una pipa. “No sóc capaç de complir la norma número 1: no empassar-se el fum”, es defensa.

“Fumar en pipa premia la paciència i la tècnica”

Pep Blanes, soci i fumador, accepta que són més un grup d’amics que un club social. “Ens trobem aquí el dimecres i el divendres, compartim una afició i intentem aprendre els uns dels altres, tot i que tots aprenem d’en Toni Pascual”, diu entre les rialles generals. Remouen el tabac sec entre les mans calentes per humitejar-lo i el col·loquen en tres fases diferents dins el cos de la pipa. Finalment, donen l’últim retoc amb l’atacador i encenen els llumins. “Hi ha tantes maneres d’omplir la pipa com fumadors hi ha”, comenta Pep Blanes mentre treu les primeres alenades de fum.

A mesura que avança la vetllada i se superen els primers deu minuts de nervis i de por a fer el ridícul davant els companys de passió, es comencen a escoltar les primeres rialles relaxades i les converses pugen d’intensitat per superar la densa cortina de fum que poc a poc es va creant. La pausa d’aquesta competició permet fixar-se llargament en cada participant. N’hi ha que no es treuen la pipa de la boca; altres, en canvi, només se la posen als llavis quan volen mantenir-la amb el mínim de vida perquè segueixi cremant i no se’ls apagui abans d’hora.

Quan el cronòmetre arriba a la mitja hora, la Marite Evaristo, una de les quatre úniques dones dels 21 participants, anuncia ser la primera eliminada. Es viu el primer aplaudiment de la nit. És costum que cada cop que se n’apaga una, els altres fumadors repiquen el seu atacador contra el cendrer de vidre o les copes que tenen sobre la taula. A partir d’aquest punt, els aplaudiments s’aniran repetint regularment fins el moment en que s’aplaudirà de nou a en Toni Pascual com a guanyador.

Més de Pau Riera

Lluita i passió fetes diversió

No hi ha millor ficció que la realitat. Per això les històries...
Llegeix-ne més