‘Molt soroll per no res’: Un show de can Shakespeare

Molt soroll per no res és una comèdia teatral romàntica de Shakespeare d’abans del 1600 i que molts coneixereu també per la pel·lícula que en va fer Kenneth Branaght l’any 1993 . Ara és Àngel Llàcer qui ha decidit fer-ne una versió pròpia i portar-la a la Sala Gran del TNC fins el dia 27 de novembre. El plantajament de Llàtzer situa l’obra a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta i converteix Molt soroll per no res en un espectacle de Broadway. Els actors i les actrius es troben en un plató de cinema i es preparan per rodar les escenes de l’obra de Shakespeare .- En el repartiment també hi podem veure el mateix Llàtzer , que fent un tic al públic, s’apropia el paper de director. -. Hi ha músics en directe sota la direcció musical de Manu Guix i l’obra en si es converteix en un musical farcit de peces de Cole Porter i també amb temes de Irving Berlon i Herb B. Brown. L’escenografia , el vestuari i la il·luminació són impressionants i dónen un toc ‘made in Hollywood’. La interpretació dels actors rau més en l’humorització i la melodia que no pas en el realisme del decasíl·lab de Shakespeare, però tot i així simpatitzen i connecten molt bé amb l’espectador . Cal destacar especialment el paper de David Verdaguer – bravo en l’escena a la banyera que recorda tant a ‘Singing in the rain’- , Bea segura i Victòria Pagès ( que encara no havien trencat el gel en un musical), i també el naixament de nous joves talents com és el cas de Clara Altarriba (la nova Sophie en el musical Mamma Mia) o la veu d’Aída Oset.

La trama és clara; un argument vodevilesc i shakesperià amb embolics de parelles d’amants i amb un rerefons que reflexiona sobre la línia entre l’amistat i l’amor, el patiment i la follia que porta els enamorats dins d’un joc de sentiments. Des d’un primer moment tenim la sensació que més que entrar al teatre, som partíceps d’una gran festa i crec que aquest és el principal missatge que ens vol donar Llàtzer amb la seva versió de l’obra. Si es va al teatre que sigui per gaudir-ne, que ben mirat la vida són dos dies i s’ha d’aprofitar bé. Enginy, talent, sincronització, potser en alguns punts la música es menja part del text, però ja juga amb l’estil que se li vol donar….Familiar, divertida, entretinguda,visceral…Del teatre, un show!

Shakespeare és un clàssic. I com a clàssic, inmortal. Un vers d’ell enamora els amants d’ara igual que ho feia fa trescents anys.  Cadascuna de les seves obres continuen transmetent la mateixa essència que en el moment de ser escrites. Shakespeare entraria dins la categoria d’autors genis. No tan sols per ser el màxim referent en el món del gènere teatral , sinó llegir i veure Shakespeare provoca en l’espectador un efecte mirall . Tothom, poc o molt , pot sentir-se representat en un personatge dels seus o en una cita o en una reflexió. Les seves paraules tenen el poder de remoure l’ànima i elevar la ment a altres dimensions.Un Shakespeare sempre serà un Shakespeare.  Pots canviar d’escenografia, de vestuari, els actors i les actrius; pots variar d’època, d’estil, de música , però l’ànima del text seguirà sent la mateixa.