Sí, sóc dels que encara guarda el carnet del Club Super 3, un nen dels 90. Dels integristes radicals que s’indignen amb els nous personatges que pul·lulen ara pel canal. Però no ens posem nostàlgics ni sentimentals. Això ha de ser una anàlisi periodística, antropològica fins i tot. Diguem-ne un “estudi del consum televisiu infantil als 90”. La foto plastificada del carnet blau llampant fa pensar en què n’hauria estat de tot plegat sense aquest club.

Més enllà d’aquella fauna del canal (Petri, Nets, Noti, Tomàtic, Megazero, Ruïnosa i companyia), actors que feien molt bé el programa, val la pena recordar la selecció de dibuixos animats que va embadalir a tota una generació durant migdies, tardes i vespres. Per fer-ho ens hem de remuntar a l’època dels VHS, el Walkman i la primera Game Boy en blanc i negre. L’estat espanyol encara no veia el programa com una “fàbrica d’adoctrinament catalanista” i pels nens veure el següent capítol de Bola de Drac Z era una cita sagrada. La Festa dels Súpers a Barcelona (Montjuïc) era un pelegrinatge anual indispensable. Cançons, musicals, activitats, jocs… Tot nen dels anys 90 i finals dels 80 coneixerà aquestes sèries animades i cada ‘opening’ (cançó). Si vas formar part dels súpers de TV3 com nosaltres, aquest és el teu article.

Totes les sèries antigues de dibuixos (anys 90, 80, 2000) del Club Super3

Ja posats, començarem per aquí, el serial d’Akira Toriyama. Les aventures de Son Goku a ‘Dragon Ball’, ‘Dragon Ball Z’ i ‘ Dragon Ball GT’ van ser un dels grans reclams del canal durant durant molt de temps. Si una cosa volia un nen dels anys 90, era transformar-se en super guerrer. Hi havia personatges únics com com Cor Petit, la Bulma o el Follet Tortuga. El domini de les arts marcials, l’aura daurada i els pèls extra-punxeguts van ser inspiració de moltes lluites a l’hora del pati. Eren dibuixos violents: pallisses, amputacions, genocidis a gran escala. Però irònicament el missatge sempre era positiu: fent junts les coses es pot combatre el mal, per fort que sigui.

Si sabia fer bé una cosa Toriyama era mantenir la tensió: vint minuts de insults catalans d’en Vegeta, trenta de mirades penetrants o bé tres capítols carregant la bola Genki i no, l’interès no dequeia. Molts recorden més bé la derrota de personatges com Freezer, Cèl·lula o el monstre Buu que la caiguda de grans dictadors d’aquella època. Però potser ja és el que tocava, érem nens.

VÍDEO DELS ÒPENINGS EN CATALÀ

Els nens catalans i Japó

El canal infantil va apostar seriosament per l’animació japonesa que era als 90, i segueix essent, de les més potents d’arreu del món. Un altre dels personatges clau d’aquesta escola va ser Doraemon que, com l’Hatori el Ninja, feia el paper de protector d’un nen dèbil. Aquell cap enorme i blau representava el ‘deux ex machina’ versió felina. Si a Novita li feien ‘bullying’ els impresentables del Gegant i el Suneo. Si no passava del 0 als exàmens de l’escola. Sempre hi era el gat robot per solucionar-ho amb algun invent. Entre ells cal destacar la butxaca màgica, el casquet volador, la porta màgica, la màquina del temps (dins d’un calaix) i la pistola reductora.

Aquelles andròmines del futur fan empetitir encara avui a la tecnologia més puntera d’Apple o Microsoft. Parlant de robots, també teníem a Arale i aquell poblet surrealista i naïf que era la Vila del Pingüí. Un serial extravagant en què el Doctor Slump passava gran part del temps intentant seduir la professora de la seva filla sintètica.

Sense cap mena de dubte els nens catalans han compartit moltes coses amb els japonesos i ho verifica el fet que tots dos encara puguin taral·lejar les cançons de ‘Musculman‘, ‘Fly‘, ‘Sylvan‘,

Dibuixos en català “per a nenes”

També hi havia el que popularment s’etiquetava com a “sèries o dibuixos animats per a nenes“. Aquestes sovint implicaven un canvi de canal immediat, alta traïció als principis del súper. Les opcions eren passar a ‘Pokemon‘, ‘Digimon‘ o ‘Els Simpsons‘. Dins d’aquesta categoria hi havia ‘Sailor Moon‘ amb les seves transformacions carregades d’erotisme. Una amalgama de vestits roses, màgia de l’amor i enemics emmascarats de fireta. L’odiosa ‘Candy‘ amb un ‘opening’ enganxós i nociu, Sakura, Lamu, Tony la Reportera, o bé les Bessones O’Sullivan. En resum, tot un plegat de produccions que reunien els estereotips del que, suposadament, havia d’agradar a les noies. Romanç, compres, moda, bellesa, etc. Clixés sexistes. No obstant cal dir que també hi havia la judoka Ginger (‘Cinturó Negre‘) que, amb caràcter i intel·ligència, ja feia el paper d’una dona dels anys 90.

Cada migdia feia acte de presència al Super3 un personatge androgin. El Ranma (que era prodigiós) i es convertia en noia amb l’aigua freda, retornant al seu estat original amb la calenta. En el mateix horari també tenia un espai la versió reduïda i d’ulls estirats de Sherlock Holmes, el Detectiu Conan. Molt difícil ho devien tenir els guionistes per escriure un cas d’assassinat tan enrevessat per a cada episodi.

VÍDEO DELS ÒPENINGS EN CATALÀ

El tercer gran personatge japonès va ser un petit de nom Shin Chan amb el seu famós “culet-culet”. De les poques propostes de l’època en les que se’ns plantejava era la quotidianitat familiar. Pare que treballa i veu cervesa. Mare que tira endavant a la família. Fill mig sonat que persegueix a totes les noies. Prohibit per moltes mares. Delícia de molts catalanets que cantaven allò de “pànic, pànic, em veuen i se’n van”.

A la programació no tot era ‘anime’

De vegades però el Super 3 pecava d’excés de programació nipona. Tot era anime! Al final un no sabia si al carrer havia de pagar amb pessetes o yens. ‘Les Aventures de Tintin’, ‘Capità Planeta’, ‘Tortugues Ninja’, ‘Els Picapedra’, ‘Teo’, ‘Els Fruittis’, ‘Asterix i Obèlix‘ o ‘Lucky Luke‘ eren un bon substitut occidental. Les aventures de l’heroi d’Hergé feien arribar a una conclusió universal: “de gran vull ser periodista”. Viatges a terres llunyanes, misteris i confabulacions, exotisme. Què hi podia haver de millor? Si amb això no en teníem suficient, podíem optar per prendre un glop de la poció màgica del druida Panoramix. Era estimulant veure com quatre gals podien repel·lir el poder d’una Roma imperial i dèspota. La impassibilitat del vaquer animat per antonomàsia davant dels germans Dalton també suscitava gran admiració.

Però n’hi havia més. Teníem l”Inspector Gadget‘, ‘Garfield‘ i el seu cinisme mandrós, el Pingu, els Barrufets i el pesat del Gargamel, els Bobobobs, els educatius 10+2. També les divertides immersions en el gènere gòtic de ‘La Família Adams‘ o ‘Els Contes de la Cripta‘,

Llista de dibuixos infantils ‘made in Catalunya’

Però, alto! Que també teníem producció a casa. ‘Les Tres Bessones’ de Roser Capdevila feien les delícies dels més petits. Agafant contes clàssics de punt de partida, les tres germanes viatjaven amb la Bruixa Avorrida (gran personatge) i compartien les aventures amb els seus protagonistes. Les primeres ajudant als bons, la segona a l’antagonista. Tot i així la bruixa no era del tot maligne, tan sols els hi volia donar una lliçó. També hi havia el Dragui (‘Història de Catalunya’), o bé ‘Cobi‘, uns dibuixos fets especialment per a les Olimpíades de Barcelona del 1992.

Tornant al present, quan ara fem zàping cap al 324 de vegades topem amb el Super 3: ‘One Pieace’, ‘Mic’, Fish&Chips, el Fluski i la Patiplà… Un pot pensar que això ja no és el que era. Què coi miren ara els nens? Molts trobaran arguments per defensar el passat, però bé, potser és que allò de l”ubi sunt’ és més que un tòpic literari i que els petits d’ara ho viuen amb la mateixa il·lusió.