‘Everybody’s Gone To The Rapture’: On ha anat tothom?

Tot comença a Yaughton, un petit poble de la regió de Shropshire, Anglaterra. La població fictícia constitueix un espectacle pintoresc, envoltat dels colors de la primavera i amb tots els elements propis d’una destinació d’estiueig. Ben digne d’un paisatge de Turner. El lloc convidaria a passar-hi uns dies si no fos perquè ja no hi queda ni una ànima. Ni als carrers, ni a les cases, ni a l’escola ni a l’església. Res, ningú. El més sinistre de tot plegat és que, com va passar amb Pompeia, ha quedat intacte, tal com ho van deixar els seus habitants. El joc ens proposarà precisament a descobrir per què ja no hi són.

Per fer de “detectius” comptarem amb l’ajut d’un espectre de llum d’origen incert que ens conduirà pels carrers de Youghton, descobrint-nos el passat de la gent que temps enrere hi feia vida. El joc de fet no és més que una consecució d’analèpsies cap al passat de la població. Una epidèmia? Una guerra? Un èxode precipitat? Els diferents testimonis del passat aniran il·luminant de mica en mica les ombres d’aquest cas de desaparició en massa. El present també serà important, caldrà que tinguem els ulls ben oberts a l’entorn per anar trobant les pistes que ens hauran de portar pel bon camí.

The Chinese Room retorna amb aquesta aventura gràfica a la formula de ‘Dear Esther’ (2008) per millorar-la amb noves variables. La capacitat de captivar en la forma i seduir amb el contingut es manté i s’aplica a una història molt més gran. El més remarcable és que ho segueix aconseguit sense pràcticament cap mecànica de joc, més enllà de l’exploració. Endavant, endarrere, dreta i esquerra. Aquest minimalisme en la interacció – que podria avorrir als que busquen un repte- queda compensat amb una història carregada de misteri, que ens omple d’aquesta curiositat del “què va passar?”. A tot plegat hem de sumar un acabat artístic i tècnic que deixa astorat. ‘Everybody’s Gone To The Rapture’ és una explosió sensorial gràcies a un dels motors gràfics més potents a més de l’evident destresa de l’estudi per utilitzar-lo. Cada espiga de blat, cada bosc i carrer desert té uns acabats plens de vida, fets amb molt d’amor pel gènere. Seria de mala educació no fer esment també a una banda sonora de tints clàssics que carrega el joc d’emotivitat i que sap fer acte de presència just “en aquell moment”. Un relat in crescendo ple de misticismes que demostra la capacitat narrativa, cinematogràfica i plàstica del videojoc.