Un llibre clau per entendre l’odi contra Occident

Els continus atacs terroristes perpetuats per Daesh han calat lentament la por al cor d’Occident. Cada mort, cada notícia, cada comentari és el millor fertilitzant pels moviments xenòfobs. Marine Le Pen, Nikos Michaloliakos, Gianluca Iannone o Frauke Petry, grans veus de l’extrema dreta europea es nodreixen bàsicament d’aquesta por. Una de les maneres de permeabilitzar-se podria ser entendre d’on prové tot plegat. Seguir la veta de l’odi fins al seu naixement.

L’any 1978 l’acadèmic i activista palestí Edward Said publicava l’assaig ‘Orientalisme’ on desemmascarava la visió paternalista i exòtica d’Occident cap a Orient. ‘Occidentalisme: Breu història del sentiment antioccidental‘ (2001) d’Ian Buruma i Avishai Margalit és una magnífica resposta complementària. Un recorregut per l’evolució històrica dels prejudicis que apunten amb dit acusador cap a Europa, Estats Units i, en definitiva, sobre tota conducta que es consideri occidental. A la “imatge deshumanitzadora d’Occident que pinten els seus detractors”.

Sorprenentment el pensament antioccidental neix al cor d’Europa, concretament a Alemanya

Un dels punts més sorprenents és que el pensament antioccidental neix al cor d’Europa, contretament a Alemanya. Del pensament romàntic de Werner Sombart amb ‘Händler und Helden‘ (Mercaders i Herois),  apareix el concepte de ‘Komfortismus‘ per definir l’actitud de la burgesia europea. Una actitud de “mercader” que només busca el confort i els guanys per a satisfer els plaers més baixos. Una idea diametralment oposada amb la de la ‘weltanschauung’ alemanya, que aspirava a una terra de “guerrers” amb objectius superiors. Mentre el burgès acumula riqueses per enfonsar-se en la mediocritat l’alemany havia de ser un lluitador. Mentre a París i Londres els rics i poderosos  s’estancaven en el seu propi egoisme, el poble germànic havia de sacrificar-ho tot pels ideals i el bé comú del país. El pensament romàntic rebutjava el materialisme i el racionalisme, el capitalisme, la indústria i l’imperi de la ciència. Es volia fer prevaldre el sentiment.

La democràcia és per definició antiheroica; així, doncs, a ulls dels seus detractors, és escanyolida, menyspreable, mediocre i corrupte

La democràcia tampoc és ben rebuda: “La democràcia liberal és el sistema polític que més s’adequa als pobles comerciants. Es tracta d’un sistema competitiu en el qual contenen diferents partits, i en el qual els conflictes d’interessos es resolen solament mitjançant la negociació i el compromís entre les parts. És per definició antiheroica; així, doncs, a ulls dels seus detractors, és escanyolida, menyspreable, mediocre i corrupte”. Els autors expliquen que l’Occidentalisme és també un acte d’autodefensa davant la superioritat implacable dels pobles que han fet seus aquests atributs, arraconant-los de mica en mica cap a la marginalitat. A l’exterior d’Occident s’hi suma el passat colonitzador d’Europa i l’intervencionisme dels Estats Units que només fa que aixecar un mur de suspicàcies.

Els grans pols de l’Occidentalisme

Margalit i Avishai van fent córrer el calendari explicant-nos on i quan van germinar aquestes idees. El romanticisme i el nazisme a Alemanya, el shintoisme a Japó, l’eslavisme a Rússia i fins i tot els moviments antiglobalització beuen d’aquesta visió. Totes elles, rere la màscara de nacions, religions i causes absolutes construeixen la seva identitat en contraposició a Occident. Certament si comencem a llimar els discursos de totes elles fins a deixar només l’esquelet, acabarem trobant aquest component romàntic, del guerrer i la lluita. La por de perdre la identitat. Amb l’islamisme radical, ja sigui d’Al-Qaeda o de Daesh passa exactament el mateix. Irak, el Líban o Iran han estat espais fecunds per l’atac intel·lectual a Occident. No cal dir que països com Alemanya i Japó amb els anys (i les derrotes) van acabar formant-ne part.

L’Occidentalisme i el fonamentalisme islàmic

L’islam radicalitzat no és més que una altra versió d’aquest rebuig al materialisme i al racionalisme d’Occident amb pedaços mal cosits de l’Alcorà escollits i interpretats a conveniència. Es contraposa el món modern entès com un cau de corrupció i idolatria amb el dels guerrers d’Al·là. Soldats purs lliurats a la causa superior de Déu. La immolació, com en el cas dels ‘kamikazees’ japonesos, passa a ser l’acte heroic definitiu. La inevitable secularització que acaba desencadenant la raó es veu com un atac a la mateixa identitat.

L’Alcorà s’utilitza maliciosament com es podria utilitzar la Bíblia o la Torà per combatre l’amenaça de la modernitat

La separació de l’estat i l’església, majoritari en el món occidental, és una raresa en els països musulmans. La ciència desmenteix de mica en mica aquelles veritats absolutes del credo. Un atac frontal a l’ànima que no agrada gens als més integristes. Altres factors com la igualtat de l’home i la dona i la llibertat sexual xoquen amb les tesis més fonamentalistes de l’islam que s’utilitzen per vestir aquesta lluita. Ara bé, cal remarcar que el llibre deixa clar que el món musulmà és heterogeni. Cada país i cada variant de l’islam té les seves particularitats.  Margalit i Buruma lliuren la religió de la demonització tan pròpia d’aquests dies. L’Alcorà s’utilitza maliciosament com es podria utilitzar la Bíblia o la Torà per combatre l’amenaça de la modernitat i la seva falta de sentits absoluts.