«Una dona necessita diners i una cambra pròpia per dedicar-se a la literatura» escrivia Virginia Woolf l’any 1929 en el que avui és un dels assajos més emblemàtics i ineludibles del feminisme. Resulta sorprenent esbrinar que moltes de les grans novel·listes dels segles XVIII i XIX com Jane Austen, les germanes Brontë, Elizabeth Gaskell o George Eliot –el pseudònim de Mary Anne Evans– van escriure les seves obres mig d’amagat a la sala d’estar de casa, bregant amb constants interrupcions i desant els manuscrits sota pany i clau.
A «Una cambra pròpia» (La Temerària Editorial, 2014) Virginia Woolf vindicava el dret de les dones a tenir –com els homes– temps per a elles i un espai per a la creació literària, una circumstància de la qual s’ha privat al gènere femení al llarg molts segles. Probablement perquè Woolf també va haver de lluitar molt per aconseguir la seva independència va saber posar per escrit amb un discurs impecable, les coaccions i la repressió de la creativitat femenina que el patriarcat ha propagat hàbilment.
Woolf, de soltera Stephen, va créixer en una tradicional família victoriana acomodada, filla d’un eminent editor, un pare autoritari i tallat a l’antiga, i d’una dama –cèlebre a Londres per la seva bellesa–. Com era d’esperar, els nois i les noies Stephen no tenien ni de lluny les mateixes oportunitats. Els seus germans van ser enviats a Cambridge a formar-se i a ella i la seva germana Vanessa –qui es convertiria en una reconeguda pintora impressionista– els va tocar quedar-se a casa. Però paradoxalment les dues van resultar ser molt més brillants i creatives que els seus germans barons. «Per naturalesa la Nessa i jo érem exploradores, revolucionaries», rememorava Woolf. Tant era així que els primers anys d’infantesa Vanessa i Virginia ja tenien clar que volien dedicar-se a la pintura i a la literatura respectivament.
El caràcter subversiu de les germanes Stephen va dur a les dues joves a mudar-se del casalot victorià de Hyde Park al bohemi barri de Bloomsbury –de reputació dubtosa per les dames i els gentlemans apoderats– amb un grup d’amics. La nova residència de Woolf va esdevenir un punt de trobada intel·lectual i creatiu, que fugia i trencava amb les rígides convencions socials de l’època. Així va néixer el famós cercle de Bl0omsbury on tot es qüestionava, es desafiaven les normes i s’experimentava amb l’art. Allà és on l’escriptora coneixeria al seu futur marit i editor, Leonard Woolf.
Segons la biògrafa de Woolf, Hermione Lee, l’autora patia un trastorn bipolar que es traduïa en terribles migranyes i profundes depressions que la feien enllitar durant dies. El convuls món interior de l’escriptora modernista la va dur a interessar-se pel flux de consciència dels seus personatges, en una prosa que salta d’un pensament a l’altre amb agilitat i destresa amb la gran aportació de la ‘La senyora Dalloway’ (1925). Després de diversos intents de llevar-se la vida Woolf es va suïcidar el 1941 omplint-se l’abric de pedres i enfonsar-se a un riu a Sussex.
La germana de Shakespeare
A les últimes pàgines d’ ‘Una cambra pròpia’, Virginia Woolf parla de la germana de Shakespeare. Ningú la recorda i no va escriure ni una sola ratlla és cert, afirma l’autora. Però encara que hagués estat dotada d’un talent igual o superior que el del seu germà tampoc podria haver escrit res. Perquè no tenia una habitació pròpia ni diners per mantenir-se. Però l’assaig, escrit ara fa vuitanta-sis anys acaba amb una proclama esperançadora: «Estic convençuda que si vivim uns altres cent anys –em refereixo a la vida col·lectiva, que és la vida real, no a les vides separades que portem individualment– i [les dones] disposem de cinc-centes mil lliures a l’any i una cambra pròpia; si adquirim el costum de ser lliures i tenim la valentia d’escriure exactament el què pensem, si sortim de tant en tant de la sala d’estar i ens fixem en els éssers humans […] llavors es presentarà l’oportunitat i la poetessa morta que va ser la germana de Shakespeare recuperarà el seu cos del qual tantes vegades s’ha desprès».
