Maria Garcia Garau ha publicat Entreforc (Fonoll, 2025), títol distingit amb el 26è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors, que es concedeix a Juneda. És un llibre de poesia i és, alhora, una mena de projecte personal. Els llibres són bons o no –aquest és bo– i els projectes solen ser interessants, o actuals, o adequats a una línia tematicoartística: sovint més temàtica –ideològica en el sentit més convencional del terme– que artística.
¿Obra i projecte?… En aquest comentari, m’agradarà pensar-hi una mica, en aquesta dualitat. I m’agradarà pensar-hi, a la llum d’aquest llibre, i del que més me n’ha agradat: des de la presumpció de l’existència d’una poesia consubstanciada. O consubstanciable.
En fi. Anem a pams.
1
¿A què treu cap parlar de consubstanciació?… En resum: necessito un terme que la retòrica ni la lingüística –almenys les que conec– no em proveeixen. Vull parlar d’una mena de metaforització metonímica, o de metonímia metafòrica: d’una mena d’operació semàntica paradoxal –alhora simbòlica i referencial– que la poesia de Garcia Garau, crec, explora.
Els que vam ser formats en el catolicisme ritual tenim una certa familiaritat, indirecta o explícita, amb la idea de la transsubstanciació. El pa –un cop consagrat durant l’eucaristia– esdevé el cos de Crist, i el vi, la seva sang. Barroerament explicat: hi ha una cosa que perd la seva substància i es converteix en una altra cosa amb una altra substància. Als nens catòlics, d’alguna manera, aquesta mena de procés –sagrat, o conceptual– ens va habilitar molt sòlidament per al joc metafòric, per a la comprensió dels desplaçaments semàntics més diversos, potser fins i tot per a una certa subtilitat simbòlica. Més enllà de la fe religiosa, fins i tot per als que després hem adoptat un agnosticisme o un ateisme convençut, l’experiència de la comunió equipa amb una formació semiòtica complexa: i amb un esquema de substitució, i de jerarquia, entre allò proposat com un mer significant instrumental (el pa, el vi) i allò a què es reserva tot el sentit.
Avanço, amb disculpes: segur que alguna cosa teològicament improcedent diré, o dec haver dit ja.
En controvèrsia amb la transsubstanciació, els luterans van postular la idea –la doctrina, si voleu– de la consubstanciació. En aquest cas, mal resumit: tant el pa com el cos de Crist mantenen les seves substàncies en la sagrada forma, en l’hòstia que ingerim: hi coexisteixen. Totes dues substàncies hi són presents. No són al meu abast les conseqüències religioses d’aquesta divergència doctrinal. Però em sembla que la consubstanciació permet pensar, retòricament parlant, en la possibilitat de la formulació d’un text –i d’una mena d’operació textual– que és, alhora, metafòrica i metonímica. I que necessita el sentit de totes les substàncies –textuals o subtils– que hi hagi en joc.
En poesia, voldria dir que un poema que parli del pa pot, alhora, estar parlant del pa (i de tot l’univers de contigüitats o causalitats o traces que envolta el pa) i estar parlant, metàforicament, alhora, de totes les coses que el pa pugui arribar a simbolitzar en aquell text. Vet aquí, doncs, en aquesta desbarrada meva, la hipòtesi d’una poesia consubstanciada.
2
Em sembla que això ho trobaríem a la poesia de Josep Carner, per exemple. No m’hi aturo ara: però tots els seus poemes sobre els arbres parlen dels arbres –i els donen protagonisme, i en dignifiquen la vida pel que els arbres són en tant que arbres–, i alhora saben ser símbols o al·legories agudament penetrants de la vida moral humana. I també seria una poesia consubstanciada, aposto, l’obra d’una de les millors mestres de Carner, com va ser Maria Antònia Salvà. (Ah, i tots dos eren catòlics: però no té a veure amb la seva fe, sinó que té a veure –el que explico aquí– només amb com van escriure.)
Salvà va regalar-nos el poema “D’un cactus”. És una dècima que narra la biografia d’un cactus, que esdevé –en singular– mereixedor d’atenció, de comprensió i de pietat. Sí, és un relat de dignificació d’una de les singularitats vegetals més esquerpes i fins malagradoses del món. Però, alhora, aquests deu versos conjuren una de les vivències humanes més complexes, sensibles i valentes: ufanor, orgull, repudi, bandejament, fragilitat, combat, resistència.
Són, poèticament, dues substàncies: vida natural externa i vida moral interna. La primera (el cactus) fa de vehicle de la segona: és així. Però no és solament un vehicle: és, també, el subjecte del text. I aquesta part de l’operació hi és, esclar, perquè la mirada –l’observació amb sentit– és humana, i les paraules són humanes, i l’escriptura és humana… I la selecció del món narrat és humana. Hi hagi o no hi hagi una primera persona que ho delati. La poesia és humana.
Cactus i humanitat hi són i no hi deixen de ser. L’esforç supervivencial del cactus i el dolor de l’estigmatització social (d’algun jo humà) no hi deixen de ser. I com millor expliquem una cosa, millor expliquem l’altra. I com més forta és –interiorment– la voluntat de la mirada, més destres són –exteriorment– la comprensió i la dignificació del món.
¿Deu ser això, la poesia consubstanciada?… Mmm: tornem a Maria Garcia Garau.
3
I tornem a Entreforc. Vet aquí –una mica més avall– el poema que us proposo de llegir. Veureu que el text està tipogràficament justificat a la dreta, amb bandera a l’esquerra. És un detall formal: al llibre, s’hi combinen –alternant sèries o seccions– també poemes amb text justificat a la dreta o amb text centrat.
El volum té cinc seccions, i tres d’aquestes seccions –que constitueixen el nucli del llibre– comencen paral·lelament amb un poema d’aire aparentment descriptiu (regit per uns “Hi ha…”) i il·lustrat amb paisatges fotografiats en blanc i negre, i a continuació ve un segon poema del bloc, que és presentat sense títol i entre claudàtors. El que us proposo llegir és el tercer d’aquests segons poemes, el que planta la secció titulada “Dins el Nus de sa Corbata”. (De fet, si mai em demanessin que triés tres poemes de Garcia Garau per a una antologia, em sembla que triaria –justament– aquests tres poemes segons, i seguits.)
Aquest “Nus de sa Corbata” fa referència a un revolt gran en forma de llaç, amb túnel de pas inclòs, i enturonat a la Serra, que existeix a la carretera que du de Lluc a Sa Calobra: “un indret inhòspit que ens planteja moltes incògnites i moltes contradiccions”, en paraules del poeta Pau Vadell, l’epiloguista savi del llibre.
Anoteu: incògnites, contradiccions. Diu així, el poema:
[Ets torrent tempestuós, fill de gorgs i meravelles. Ets bressol de pedra grisa, geganter de granissa que neix de torrents. Ets comellar dissolt d'ombres fantasmals, ribera de parets i cruïlles. Ets el malefici fet clot, la ferida més càrstica, la cambra fosca on redimir-se dels pecats. Ets la vida aferrant-se a la roca, el consol fet pedra i temple. Ets l'oracle: l'abocador de promeses, reclams i precs. Ets una gran cambra de roques encaixades que caigueren del cel per besar el turment. Podries semblar barrera, presó, laberint de calcària crua: mes és aquí, entre aquestes marjades, on puc sentir l'atribut immortal: el present. Dic ara respiro. És ara que tinc la veu i la fúria, enllà de les cimenteres i l'odi brillant. És ara que em moc sent part del vent i amb ell deixo anar el rostre, res del món d'abans m'importa. Vull deixar de ser un fòssil buit per la por de mirar endins: hem engreixat febleses amb pseudònims moderns. El tall més profund l'ha fet allò que no era amor.]
4
Maria Garcia Garau (1995) és una mallorquina, de pares mallorquins, nascuda i pujada a Sant Cugat del Vallès. I aquest seu llibre s’encara a un paisatge mallorquí alhora real i inviable. La solapa de la coberta ho explica així: “S’Entreforc és el cor pedrer de la Mallorca altiva: és la bellesa feta oracle, el clot fet ferida. Per això els forats i per això els oracles: per preguntar, per demanar-nos com hem arribat a aquest món-monstre. S’Entreforc és el paisatge des de tres perspectives: la naturalesa salvatge, l’emotivitat marina i el retrat d’una societat col·lapsada, estrident i emmalaltida sota el capitalisme.” Sens dubte, un bon resum per a allò que el llibre té de projecte. Però insuficient literàriament.
Mallorca altiva, justament, és el títol d’un dels llibres de Jesús García Pastor (1915-2009), l’autor de les fotos que Entreforc incorpora, extretes de la seva obra magna: els vuit volums de les Rutes amagades de Mallorca, publicats entre 1964 i 1980. García Pastor, en la millor tradició de l’excursionisme il·lustrat, va fer una tasca impagable de documentació en blanc i negre d’una època inhabilitada –ara– com a punt de retorn, en una dedicació complementària a les seves feines com a professor de Clàssiques i, posteriorment, com a director de la Biblioteca Provincial, a Palma.
Quan García Pastor mor, la seva neta Maria encara no ha fet quinze anys. I, quinze anys més tard, ella se li engalza –potser com un aparatós nus de corbata– per escriure versos. Al damunt d’unes fotografies. Al damunt d’una impossibilitat; desmentida i confirmada, tot alhora. Potser sembla un projecte, però tot això que esmento ja no és argumentari de projecte: tot això és literatura consubstanciable, trobo.
Als versos conclusius d’un dels poemes de la mateixa secció (“Xarrup de formigó”), Garcia Garau –presa de les impossibilitats constatades, i de les limitacions del llenguatge– aposta per la indiferència dels pretextos, per l’equivalència dels intents, diu: “M’he deixat endur pels murmuris.//És l’hora de la poda/ i qualsevol substància és vàlida.” En fi. Potser no la comprenc bé del tot, i és bonic –com a poeta– que reconegui l’atracció lliscosa dels “murmuris”, però també sento que les troballes i les victòries d’Entreforc, com a llibre ple, desmenteixen aquest suposat equivalor de les “substàncies”.
El més valent –i valuós– d’aquest llibre no és, penso, relativitzable. És justament –paraula i testimoni, escriptura i filiació– allò que consubstancia substàncies radicalment necessàries. Penso.
5
Al poema que comento, s’hi enfilen vint-i-set versos. Els setze primers són una mena de carta, una invocació: com si fos dita per a un cec amnèsic, a qui calgués tornar-li a explicar com és ell. És una invocació a un tros de natura, però també podria ser un epitafi epistolar: per a un mort que no respondrà, ni desmentirà el retrat, ni agrairà els elogis honestos –o sigui, tacats de brutor i desgast–… I que tampoc no retraurà a la retratista que l’usi de mirall. És la geografia fotografiada, i vista, ara reemparaulada. Fins que apareix el vers setzè, esclar, que diu: “on puc sentir l’atribut immortal: el present.”
Com a “D’un cactus”, de la gran Salvà, l’aparició de la primera persona esberla el poema. Contra la “substància” d’aquestes muntanyes i d’aquests torrents lligats al temps geològic, i a la memòria dels rastres de l’avi fèrtil, apareix l’altra “substància”: la d’un jo en present que, ara, es fa preguntes. Sobre el món; o sigui, sobre ell mateix.
I arriba la segona tirada de versos, diu: “Dic ara respiro.” El que dèiem: ¿la respiració –dir-la– és una “substància” com qualsevol altra?… ¿També són indiferents “la veu i la fúria”?… ¿I ho és, moure’s “sent part del vent”?
D’acord: la poeta –la substància del “present”– és conflictiva. Diu: “Vull deixar de ser un fòssil buit/ per la por de mirar endins”. S’entén, i és bellíssim el gest de reconèixer que el passat –el rescat del passat– no pot ser mal usat com un refugi que no resoldrà res si no fas (has fet) el que toca fer. És incongruent –i igualment bonic– que aquest rebuig del passat sigui una impostura: potser perquè, de fet, finalment, serà l’únic camí contra els “pseudònims moderns” afeblidors.
Un passat remirat sense “por de mirar endins” deu ser l’única manera de saber de què ets fet, potser l’únic “oracle”, potser l’únic legítim “abocador de promeses, reclams i precs.” (El 2023, Marina Garcés va engegar un assaig breu, molt suggeridor, sobre El temps de la promesa, i sobre els efectes emmalaltidors de desconsiderar-les, les promeses.)
Etcètera. I el poema acaba: “El tall més profund l’ha fet allò que no era amor”.
No, la “substància” de cada element de la bona poesia consubstanciada no és indiferent: és una elecció forta, de la qual cal respondre poèticament.
Si Maria Garcia Garau sap distingir –conflictuadament; bé!– entre els talls de l’amor i tots els altres talls, necessitarem no deixar de llegir-la. Com diu al dístic del poema “Pladur o maó”: “Només sé que sempre hi ha esquerdes/ i que es tracta de fer-les més grans.”
Engrandir-les, sí. I discernir-les bé. També.
6
Torno a Pau Vadell: “L’entreforc natural és un punt on conflueixen el torrent de Lluc amb el torrent des Gorg Blau o Sa Fosca, un punt concret del Torrent de Pareis format per dues parets altíssimes, d’uns 200 metres, on la pedra calcària i els regalims humits del temps ofereixen uns diàlegs extraordinaris i intemporals”, a la Serra de Tramuntana. Vet aquí Entreforc.
Escriure un llibre sobre aquest retall de món sembla un projecte. Escriure llibres de poemes monogràfics em sembla –n’hi ha tants bons exemples!– una opció més que legítima. Però tinc els meus dubtes seriosos de si el projectisme literari, com a tendència, és res que es pugui dur a terme sense unes quantes prevencions profundes.
Que una obra es concebi com a projecte abans –o al mateix temps– de ser creada em sembla que l’exposa a certes lògiques perverses de desartització de la literatura.
Els projectes artístics, els respecto; però em resulten antipàtics. Antiartístics. I hauria de saber explicar per què. Faig marrada:
7
En l’àmbit educatiu, pel que sembla, els projectes apareixen al segle XIX a les escoles d’Arquitectura de l’Europa més avançada. Immediatament després ho van incorporar les escoles d’Enginyeria. I finalment, ja des de final del vuit-cents, i en diverses fases que van convertir la idea en una innovació pedagògica predicable, l’anomenat aprenentatge per projectes ha esdevingut una metodologia útil per a certes dinàmiques formatives, i per trencar la rigidesa convencional de les assignatures estanques. També s’ha fet una estratègia tan celebrada, cal dir-ho, tant, que ha estat poc i mal qüestionada: i sovint només des de certes tendències merament reactives.
No hi entraré a fons. Però caldria, penso, parar esment al fet que no tots els suposats projectes són igualables. Quan un arquitecte aprèn per projectes, aprèn –sobretot– a projectar: a fer projectes arquitectònics: que són el nucli del seu ofici i dels sabers que comporta. El projecte arquitectònic és ja l’aplicació de la intel·ligència a l’arquitectura: és ja un objecte final, el resultat de pensar –i resoldre amb talent i fiabilitat– un edifici. La feina d’un arquitecte és, sobretot, projectar bé.
En canvi, en molts aprenentatges per projectes, sovint el projecte no passa de ser una assumpció vàcua, com un afegit ectòpic, aliè al nucli dels aprenentatges pretesos. Es poden fer projectes històrics, però la tasca historiogràfica no és cap cosa que quedi conclosa ni resolta un cop projectada. En realitat, en aquest cas, anomenaríem projecte una cosa que no deixaria de ser un resum, un mapa relacional, o un pla de treball. O una cosa així.
¿Però la resta de l’art i la literatura, són projectables?
8
Des de l’origen a les universitats tècniques decimonòniques fins a la implantació a l’educació obligatòria de tots els joves autors actuals menors de quaranta anys, el projectisme va tenir temps per fer forat, també, al món de l’art. Sobretot, i amb molta productivitat, al món de les arts plàstiques.
Un bon amic i excel·lent pintor, a qui comento els meus neguits, em suggereix la idea que el projectisme artístic s’expandeix i agafa pes quan el món de l’art –el negoci de l’art– comença a apostar per creacions sense obra. M’explico: happenings, instal·lacions, muntatges fungibles, peces i exposicions que només persistiran documentades amb imatges (no com a obres)… I ell mateix em complementa aquesta idea amb una altra consideració: el projecte es fa necessari perquè, en aquests casos, cal vendre una obra que encara no existeix. I cal vendre-la: perquè existeixi. El galerista, o el museògraf, o el mecenes, o la fundació privada, o l’administració pública de torn hauran d’habilitar uns recursos i pagar unes factures: per a una obra que no existirà, si (abans) no la paga. Abans. ¿I com es ven? Amb un projecte artístic. Que pot semblar –esclar– un projecte executiu segons com es presenti, però que haurà de ser, segur –no pot no ser-ho–, primer de tot, un bon dossier de venda.
Em direu que l’arquitecte també fa el projecte abans de fer la casa. Però per a l’arquitecte el projecte ja és la seva feina, ja és la seva creació. (Compto que no pocs arquitectes actuals deuen plorar mentre llegeixen això: però aquesta és la veritat. I que els arquitectes actuals hagin de fer, a més, d’agents immobiliaris i de promotors d’obres té a veure amb la gran força antiintel·lectual del nostre món i del neoliberalisme que l’infecta. Però el que és constitutiu de la seva feina continua sent combinar feliçment estètica i tecnologia; funció i sentit. Etcètera. Projectar.)
La resta del món de l’art –de les arts escèniques a la literatura– han entrat de ple en aquesta lògica del projectisme, perquè la recerca de recursos i la captació d’ajuts i subvencions ho ha fet imprescindible. Per tant, tothom genera dossiers de venda –o dossiers de patrocini, o propostes de subvenció, si ho preferiu– per accedir a aquests recursos.
I els donants d’ajuts posen condicions per concedir-los. I es busquen condicions ‘objectivables’: algunes són merament documentables (anys d’experiència, obra anterior) i algunes altres acaben caient en la “tematització” –la desartització– de l’art. I sí, és així: els temes políticament actuals o candents –és a dir, que disposen d’un consens ja consensuat– són premiats en les convocatòries: molt sovint explícitament, i també força sovint de forma indirecta, perquè els “temes” són fàcilment comunicables en termes de màrqueting social. És fàcil de constatar l’extensió d’aquest apriorisme en molts dels elements promocionals de la comunicació comercial d’obres de teatre, de llibres i de pel·lícules: “una obra sobre…”, “una pel·lícula que aborda el tema de…”, “un llibre que defensa el…” Als blancs d’aquests sintagmes, hi podeu posar malalties, qüestions immobiliàries, o el que sigui que no sigui ni ambigu ni paradoxal.
Imposar la tematització, diguem-ho clar, genera sobretot dinàmiques de gatepeeking ideologitzades: és a dir, imposa dinàmiques de censura impunes, no criticables i –a més– prestigiades. I l’art es desartitza: perquè l’únic discurs públic que el defensa és a condició que serveixi per a alguna (altra) cosa. Sobretot: per donar la raó –i blanquejar socialment– a qui paga.
9
Em disculpo amb la Maria Garcia Garau, per aquest excurs meu. Res de tot això que critico del projectisme, res!, no té a veure amb el seu llibre. He intentat més amunt explicar clarament per què, i hi insisteixo: perquè el que domina a Entreforc és la consubstanciació d’un paisatge-amb-memòria amb els desarboraments d’un jo-en-conflicte.
I seré honest: en algun moment del llibre sento que –ara una substància, ara l’altra– van buscant-se descabdelladament sense trobar-se, i aleshores el meu interès lector se’n ressent. Però quan tot plegat es troba, és preciós, i és un batec que s’encomana.
Deixeu-vos encomanar d’aquest Entreforc, sí. Escolteu-vos aquesta poeta que escolta l’eco d’un oracle mineral.
