La dona abandonada, d’Honoré de Balzac, és el nou Petit Plaer, concretament el número 51. Cal celebrar que, a poc a poc, anem tenint en català tota La Comèdia humana, tot i que els títols ens arriben de manera fragmentària. Edicions de 1984 n’ha publicat una part important: El pare Goriot, amb traducció de Maria Rosa Vallribera; i, més recentment, El revers de la història contemporània, el millor Balzac segons Claude Lévi-Strauss, com recorda el prologuista de l’edició catalana, Jordi Ibáñez Fanés, traduïda per Lluís Maria Todó; i també Eugénie Grandet, amb traducció d’Anna-Maria Corredor. Maria Bohigas va traduir per Proa Les il·lusions perdudes, en un volum que ja costa de trobar, i Jaume Ortolà Contes drolàtics, a Riurau Editors.
Amb traducció de Josep Maria Pinto, La dona abandonada d’Honoré de Balzac explica la història d’una dona aristòcrata, la vescomtessa de Beauséant, que viu retirada en una petita ciutat després d’haver estat abandonada pel seu amant. Un jove noble, Gaston de Nueil, la coneix i s’enamoren profundament. Viuen una relació intensa però discreta. Amb el temps, però, la família de Gaston l’obliga a casar-se amb una altra dona per conveniència social. Incapaç d’oposar-s’hi, ell torna a abandonar la comtessa. Es tracta d’un Balzac que fa honor al seu estil: el primer terç de la història l’explica un narrador omniscient que no només en sap molt, sinó que posa més èmfasi a les connotacions («aquesta espècie de família reial» o bé «tal com els joves que encara estan plens d’il·lusions») i que quan sap que hi ha marro, passa a l’estil directe. És en el nucli argumental que l’espectador gaudeix d’una trobada entre Gaston i la vescomtessa en la qual es confronten dues maneres oposades d’entendre l’amor. La conversa posa de manifest el contrast entre l’experiència dolorosa d’una dona que ja ha estat ferida sentimentalment i l’impuls idealista d’un jove que encara creu en la força absoluta de la passió.
La senyora de Beauséant parla des de la memòria d’un gran patiment. Explica que ja ha viscut una crisi amorosa profunda, que per a ella va ser la més terrible de la vida d’una dona. Aquella experiència l’ha marcada fins al punt d’aprendre a desconfiar dels sentiments i a protegir-se de qualsevol nova ferida. Per això adopta una actitud aparentment freda i distant: prefereix contenir-se i no deixar-se portar per l’afecte. Des del seu punt de vista, els vincles amorosos són fràgils i sovint estan condemnats a trencar-se. També, per a la senyora, l’amor és la causa dels seus dolors, de la seva malatia. La seva posició és la d’una lucidesa amarga: estima la veritat de l’experiència per sobre de la il·lusió.
Gaston de Nueil, en canvi, representa la passió juvenil. Davant d’aquesta reserva, sent encara amb més força el desig de confessar els seus sentiments. L’atracció que experimenta cap a la comtessa és intensa i gairebé irresistible. Tot i que percep el risc de ser rebutjat o de semblar ridícul, el seu impuls interior l’empeny a lliurar-se plenament a aquest amor. Per a ell, estimar significa acceptar el perill del patiment i no sotmetre els sentiments a un càlcul prudent. El punt central del fragment és, per tant, el contrast entre aquestes dues actituds. D’una banda hi ha l’amor cautelós i defensiu, fruit del dolor i de l’experiència; de l’altra, l’amor ardent i idealista de la joventut. Aquesta tensió constitueix el nucli dramàtic de l’escena i anticipa el conflicte que marcarà tota la relació entre els dos personatges.
Els lectors dels Petits plaers hi sabran identificar un fil que l’entronca amb un text, escrit posterior al text de Balzac, però que també expressa amb intensitat aquest dolor respecte a les posicions de l’amor. Es tracta d’El viatge de Pirandello magistralment traduït per Narcís Comadira, en el qual una protagonista, que també ha patit un gran dolor es veurà obligada a marxar de l’illa on ha viscut sempre per rebre un tractament de salut. Com sempre, petites dosis de gran literatura la que ens regalen en aquesta lluminosa col·lecció.
