Manrique i Selvas: “El teatre és un antídot contra l’eficiència”

Em trobo amb el Julio Manrique i el David Selvas a un Ave que va de Sants a Madrid. Seuen l’un al costat de l’altre a les primers fileres del vagó set. Sobre la tauleta plegable, el guió d’una obra i una petita llibreta. El vidre de la finestra reflecteix les seves cares quan passem per un túnel i es fusiona amb el paisatge quan arribem a Calatayud. Xerren gesticulant i riuen còmplices. Són amics des de fa molts anys i socis des del 2011 quan funden La Brutal, una productora teatral que té per objectiu aglutinar professionals del panorama teatral de la ciutat, al voltant de projectes independents, innovadors i contemporanis. L’últim projecte on els hem vist junts és La treva, una celebrada obra protagonitzada per Clara Segura i David Selvas, on una parella de reporters de guerra hauran de plantejar-se quin paper té la vanitat en el seu ofici i quines renúncies els obliga a fer. Ara, el David treballa en Vides privades al Teatre Borràs i el Julio a L’ànec salvatge al Teatre Lliure. Compartim el trajecte en tren i parlem reposadament del camí que els ha dut fins aquí.

Com vau començar al món del teatre? Teníeu clar que us hi volíeu dedicar?

J: Jo no. Volia fer alguna cosa de lletres perquè m’agradava escriure però no sabia molt bé a què em volia dedicar. Finalment, em vaig matricular a Dret a la Universitat Pompeu Fabra perquè, tot i que a mi no m’acabava de convèncer la idea de fer d’advocat, a casa els va semblar una bona idea. Va ser aleshores que vaig apuntar-me al grup de teatre de la universitat i me’n vaig enamorar totalment. El teatre va ser per mi un descobriment.

És a dir que fins al 18 anys no havies fet mai teatre?

J: Havia fet alguna cosa a l’escola però no m’ho havia pres seriosament i mai abans de la universitat m’havia passat pel cap fer del teatre la meva professió. Estudiar dret em va servir per saber que volia dedicar-me al teatre.

I en el teu cas, David?

D: Va ser molt semblant. Jo vaig estudiar periodisme a la Universitat Autònoma i no va ser fins a tercer que vaig entrar a l’Institut del teatre. Vaig estar un parell d’anys provant de combinar-ho, però l’Institut demana dedicació a jornada completa i vaig decidir deixar la carrera a pocs crèdits d’acabar-la.  

I després, fins a consolidar-vos com a actors – i/o directors–  com ha estat aquest camí?

D: Nosaltres vam tenir la sort de començar en una època que hi havia més feina que ara i, alhora, menys gent que s’hi dedicava.

Ara hi ha menys teatre?

D: Hi ha molta més gent i molta més precarietat.

Més precarietat perquè s’ha tornat un món més competitiu o perquè s’ha vist afectat per la crisi?

J: Perquè hi ha hagut una crisi enorme que ha tocat el sistema de subvencions, el d’impostos, el famós IVA del 21% que per molt que el denunciem encara no baixa… Els que comencen ara, certament, ho tenen una mica més difícil. El que ha estat un gran negoci durant tot aquest temps han estat les escoles de teatre que s’han enriquit amb matrícules de gent que s’hi volia dedicar quan des de dins pensàvem: «Mare meva, si aquí no hi ha feina per tothom».

Quina és la radiografia del teatre a Barcelona?

D: A Barcelona, el gran públic de teatre és consumidor de musicals. Hi ha un sostre general de tres milions d’espectadors a l’any i, enguany, s’han comptabilitzat prop d’uns 2 milions 700. D’aquesta xifra entre un 75-80% són espectadors de musical.

Creieu que la situació a Madrid és la mateixa?

J: Si hi ha alguna cosa que s’assembli al West End a Londres o al Broadway a Nova York és la Gran Via de Madrid i els grans teatres on hi tenen cabuda els grans musicals americans.

Privilegis de ser capital?

J: Potser, sí. Més població, per tant un públic potencial més gran. També cal dir que es tracta d’un altre tipus d’aposta. A aquests teatres hi trobem representacions de formats molts grans, més populars, de públic familiar.

Com vau viure l’experiència de passar d’actors a directors la primera vegada?

D: En el meu cas va ser amb el Julio fent d’actor a El virus, a la sala Muntaner. Som gent de teatre i ens agrada mirar-nos la nostra professió des de diferents punts de vista.

J: Sí, noves inquietuds, voluntat de provar de fer altres coses. Sovint, quan ens lloguen com a actors, veiem coses amb les que no estem d’acord i ens plantegem com ho faríem si portéssim el timó. Fer autocrítica sorgeix amb molta naturalitat.

És per això que el salt de la crítica post assaig o post funció a intentar-ho portar tu, és una situació que sorgeix amb molta naturalitat.

Quin és el paper que ha estat més significatiu per vosaltres.

D: Per mi els últims, a La Treva i a Vides privades.

J: El Hamlet en seria un.

Obres preferides?

J: Les últimes sobretot. La treva, que m’estimo molt, i L’ànec salvatge. La veritat és que estic molt content amb les dues obres d’aquesta temporada.

I el curiós incident del gos a mitjanit?

J: El curiós incident del gos a mitjanit és molt especial, sí. De les anteriors, en destacaria també American Buffalo, un muntatge pel que sento molt d’afecte.

Les ultimes obres de la vostra productora han estat molt lloades i han generat molta reflexió. Quina creieu que és la importància social de la vostra feina i del teatre en general?

D: Cap ni una.

J: (Esclata a riure).

D: El 0,8% del total, que és el lloc que ocupa la cultura en aquest país.

I el que hauria d’ocupar?

D: Això és una altra cosa. En el fons, tots els que ens dediquem a la cultura, som els que permetem que la gent que en vol consumir pugui fer-ho. Desafortunadament el percentatge de persones que reclamen el tipus de teatre en el que creiem és baixíssim. La majoria d’espectadors volen consumir grans blockbusters, grans musicals. Assumint això, sí que cal plantejar-se que una societat democràtica que aspira a ser lliure, a transcendir, a explicar coses d’ella mateixa, de com veu el passat i com vol veure el futur s’ha de comprometre en certa manera. Si ens representen els polítics i els pressupostos són una representació de com organitzem els diners, finalment ens trobem amb que la cultura és el 0,8% dels nostres interessos i això diu qui som.

J: Absolutament, i per canviar-ho cal entendre aquesta importància social. Un món sense ficcions, sense teatre, literatura, cinema, actors, músics seria un lloc molt més avorrit, molt més trist; un món mancat de narrativa, sense un retorn a través de la ficció sobre qui som, seria un lloc potser igual d’eficient però sense ànima.

La utilitat de l’inútil.

J: Oh! M’encanta això!

D: Sí, estem en un món on tot ha de ser útil. I la cultura no és útil.

J: Exacte! I el teatre és un antídot contra l’eficiència. Que ens fabriquin per ser eficients productors i eficients consumidors és tot el que el mercat espera de nosaltres. Ens volen produint de manera eficaç dins de la cadena i tenint moltes ganes de consumir. Les coses que ajudin a trencar aquesta dinàmica són imprescindibles.

Perquè, en el fons, tots tenim necessitat de transcendència.

J: Completament. Hi ha quelcom que té a veure amb una dimensió humana, espiritual, que apel·la a l’invisible. I ha de trobar un canal o una sortida dins la mateixa societat. La literatura respon a aquesta necessitat.

D: El que és una llàstima és que no tothom ho senti o no ho sàpiga reconèixer. Tothom va a la Seguretat Social però no al teatre.

Tot i així, seguiu omplint el teatre.

J: Sí. Les sales no estan buides, hi ha interès. Podem dir orgullosos que la situació no és catastròfica. Vam representar La treva a la Villarroel i va anar realment molt bé.  

Com i quan neix La Treva?

J: Neix de la necessitat de la nostra productora teatral, La brutal, d’oferir materials perquè rebem una subvenció amb una condició evident que és invertir en la producció i creació de teatre. Amb La Brutal negociem quin tipus d’espectacle, de material i de text volem. Quan va aparèixer La Treva ho vam veure clar. Havíem de fer quelcom que ens interessés però que alhora pogués generar interès per omplir una sala com la Villarroel que té 400 localitats. D’inici, aquesta vegada, volíem tenir la sensació d’estar dialogant amb el públic. No volíem que fos un caprici. La treva és obra relativament accessible, amb un text que participa de l’humor però que en un pla soterrat llança unes preguntes molt potents per fer reflexionar un públic molt ampli.

La crítica es mou al subtext?

Sí. La Treva no té moralina. És una obra molt honesta. Té uns protagonistes que s’enfronten a la pròpia mortalitat i al propi ego per conèixer el monstre que duen a dins. En el cas del personatge que interpretava la Clara Segura, es veia molt clar. El seu motor era anar a un país en guerra a jugar-se la vida fent fotografies, però li calia reconèixer què s’estava perdent i per què. La treva reflexiona sobre quin paper té la pròpia vanitat en el que fem.

Intencions de portar la treva fora de Catalunya?

Sí, va venir gent que li va interessar i ara estem negociant-ho. És la part més comercial de la nostra feina. Estem molt contents amb la feina feta però alhora som una empresa i s’ha d’intentar que les obres tinguin recorregut.

Per acabar; teatre, cinema o sèrie?

D i J: Teatre.

 

Més de Andrea Villoria

Manrique i Selvas: “El teatre és un antídot contra l’eficiència”

Em trobo amb el Julio Manrique i el David Selvas a un...
Llegeix-ne més

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.