Els guapos eren els «raros»

L’OBTURADOR


Quan el 2009 quatre exalumnes de l’Escola Costa i Llobera recorrien la geografia catalana cantant en nom dels millors professors europeus, jo tenia el cap a una altra banda. Per mi la música encara era una qüestió de tonatge. Allò que hauria d’ésser aprovat amb un directe majestàtic a tall de judici final. Amb veus engrescades a l’uníson que fessin trontollar els fonaments d’un estadi farcit de feligresos quan un raig de llum unidireccional i poderós segués la nit en dues, il·luminant el rostre d’una criatura divina, d’un habitual del paper cuixé, d’un heroi de joventut. Era un mitòman, devot dels anglosaxons i escèptic amb els de casa. Recordo com la gent en parlava dels Manel, els escoltaven sovint, com qui esprem l’elixir d’una cosa veritablement innovadora. I deien que eren fantàstics. Però jo seguia a la meva, ignorant les lletres d’un grup cantant del qual es devia dir així; Manel.

Fins que un dia la cosa va canviar. Un parell d’anys més tard els millors professors europeus ja havien desaparegut de les aules i tornaven a ser a la carretera, transformats en soldadets que recorrerien unes quantes milles a la recerca d’una bona armadura. I jo tornava cap a casa quan una melodia honesta va interceptar la ràdio del cotxe. No havia escoltat mai aquella veu abans, però em va embolcallar d’un mode fulminant com ho faria la d’un pare, com si ja l’hagués visitat en un altre temps. Semblava un avís, un cant d’alerta. “I benvolgut, ni sospiteu, que gent com jo estem esperant”. Allò se’m va presentar sense trucs ni artificis. I hòstia, no sabia ni quina cara feia aquell benvolgut que pas a pas estava condemnat a ser més i més lluny, com tots els cretins que abans d’entrar a història li tocaven el cul. Però us asseguro que d’aquests, n’havia conegut uns quants. I potser, fins i tot, n’havia sigut un. El cas és que ja no me la vaig poder treure del cap.

El locutor va dir que el que acabava de sonar era el nou single dels Manel. I vaig descobrir que aquella veu que t’acarona, que t’escombra amb paciència cap a casa, no sortia de la gola d’un Manel sinó d’un paio llarg com un dia sense pa que es deia Guillem. I que l’acompanyaven un Roger, un Martí i un Arnau. Així és com s’obria als meus nassos la porta d’un jardí farcit de flors grogues, de boomerangs, de boles de cristall, d’Olgues, de Miquels i de Dolors; hi arribava tard, però a temps.

I ha plogut molt des d’aleshores, i aquelles melodies que a ritme d’ukelele musicaven les glòries i les penes del nostre dia a dia en un espai delimitat per mar i muntanya on hi passa la vida, ja tenen fins i tot un cert regust anacrònic. Els Manel que han sortit del capoll i han creuat el toll, prefereixen morir d’atreviment que d’avorriment. Però segueixen parlant amb normalitat de tot el que els ha tocat viure. Defugen dels mites, dels tòpics, de les comparacions. No volen ser l’altaveu de ningú. Fan cançons, les defensen als escenaris d’arreu de la millor manera que saben i en acabat, emboteixen els trastos a la furgoneta i se’n tornen cap a casa. I l’endemà Sant tornem-hi.

Tant de bo passi molt de temps abans que ens hàgim de preguntar que se n’ha fet d’aquella banda de rock. Aquella que nota a nota cantàvem a crits, la que va aconseguir que durant un temps, almenys per tu i per mi, tot fos una mica més divertit.

Més de Marc González Camps

Like for like?

Si l’any fos un espai televisiu, el setembre serien aquells infructuosos minuts...
Llegeix-ne més