L’huracà Smyth: atemporal i melancòlic

Steve Smyth
Steve Smyth

“La música és quelcom que faig on no he de fingir. És un lloc honest, i em fa ser humil. D’això mai me’n podré cansar”.

 

Des d’Austràlia ens arriba la viva imatge d’aquell errant que peregrinava per l’univers aspre de Johnny Cash a “The Wanderer”. I ho feia sota cels atòmics on la pluja cremava com les llàgrimes d’un comiat. Steve Smyth és un huracà itinerant a la recerca de capítols que convertir en cançons, un bohemi de carretera que mai es deté el temps suficient perquè les seves grenyes caòtiques i el seu bigoti dalinià arrelin enlloc.

A la seva veu tempestuosa s’hi obren clarianes que ens deixen entreveure l’espectre de Bob Dylan, una mena de germà imaginari que, en paraules del mateix Steve, va viatjar dels altaveus a l’ànima directe com un tro, com una sacsejada plena de vida i una impetuosa voluntat de fer cançons. La seva música defuig d’etiquetes resoltes i abraça l’atemporalitat. Blues visceral, Rock arenós o Indie-rock enèrgic i melancòlic, són alguns dels tints amb què la crítica musical ha qualificat l’àmplia gamma d’estils que l’australià aconsegueix congregar dalt de l’escenari.

El 2014 ens presenta “Exits”, el seu segon àlbum d’estudi, composat íntegrament als Estats Units i editat pel segell independent australià ‘Ivy League’. El resultat, un compendi de temes gravats a l’ombra de turons hollywoodians governats per guitarres abstractes i destalls de blues. Un LP ric en experimentacions i contrastos, intens i fràgil, brutal i delicat.

 

In a Place, del seu primer àlbum d’estudi “Release”(2011).

Un directe atronador

Recordo la primera vegada que el vaig veure en directe al Hot Blues d’Igualada. És on de veritat descobreixes la bèstia que s’hi amaga. La seva sola aparició és una mena de catarsi contagiosa que enderroca qualsevol distància. Recordo la cruesa amb què despulla la seva guitarra, recaragolant-se en els minúsculs límits d’un metre quadrat inundat de pedals i cables. L’he vist fent equilibris damunt d’un amplificador i emocionar-se fins a acabar amb la veu esbocinada. Una veu amarada en alcohol que ens acaricia i eleva als cels de Louisiana per fer-nos baixar d’una batzegada brusca i sense previ avís als inferns melancòlics i obscurs de Tom Waits.

El seu directe, a mig camí entre el gospel i el punk, esgarrapa. Prescindeix d’artificis, hi ha veritat en el repertori, li pots veure la gola tremolosa i litres d’ànima regalimant-li pit avall. L’Steve ens brinda petits destalls d’un català macarrònic que ens fa somriure i marxa sempre per la porta del davant, fonent-se en abraçades amb qualsevol que es posi al seu pas. Quan finalment enterrem els bisos i passem a negre, del capoll en surt un intrèpid viatger que acompanya les paraules amb prudència i dolçor, com si es penedís d’haver esmicolat el silenci nocturn amb una hemorràgia decibèlica minuts abans.

Després de cada repertori surt al carrer i tasta la nit, s’encén una cigarreta i recupera rostres familiars. En acabat s’acomiada i migra. I nosaltres el deixem volar amb l’ull fixat a la pròxima primavera.

L’Steve va créixer entre fustes i transhumàncies religioses. Ara és la seva música la que ens evangelitza.

Més de Marc González Camps

Epitafi cohenià?

Amb prou feina li havíem vist la cara al 2016 quan David...
Llegeix-ne més