La història és ben coneguda. L’estiu de 1933, cent noranta professors i alumnes de diferents universitats espanyoles prenen part en el creuer pel Mediterrani que, a bord del Ciudad de Cádiz, els havia de dur per Cartago, el Caire, Jerusalem, Constantinoble, Atenes i Pompeia, entre d’altres aturades igualment fascinants. El promotor és Manuel García Morente, degà de la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid. Era un home lligat a la Institución Libre de Enseñanza, i aquell viatge s’amarava de l’esperit d’aquella entitat i de la Segona República. Va durar un mes i mig i l’objectiu era ni més ni menys que conèixer les fonts de la civilització europea. Per part de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, s’hi varen embarcar Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola i Lola Solà.[1]
Quan duien prop d’un mes d’immersió en les joies del nostre passat, ja en ruta de retorn, el Ciudad de Cádiz fa aturada a la ciutat grega de Salònica. Quan Sebastià Alzamora en parla a la seva crònica novel·lada de l’amistat entre Espriu i Rosselló-Pòrcel,[2] posa l’èmfasi en la sorpresa del primer davant la presència d’una part important de la població que parlava el castellà antic dels sefardites. Allà va aprendre la paraula Sepharad, diu el novel·lista. È ben trovato. Jo em vull centrar, en qualsevol cas, en la reacció de l’altre component de la parella d’amics.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel va enviant postals a la família des de les distintes joies de la cultura mediterrània: Sussa, Malta, el Caire, Jerusalem. Dia 11 de juliol, al revers d’una postal amb una panoràmica d’una ciutat portuària, escriu: «Els escric des de Salònica. Hem arribat a les quatre de la tarda amb un temps esplèndid. Hi ha la mar de jueus que parlen espanyol. Estarem dos dies aquí i partirem cap a Atenes. És emocionant trobar aquests sefardites per aquí».[3]
Rosselló-Pòrcel va deixar escrites les seves observacions i reflexions sobre Salònica a l’article «Impressions sefardites», publicat a la revista Mirador el mateix 1933.[4] La primera frase ja és una mena de presa de partit: «Cal confessar que vaig arribar a Orient amb un prejudici de simpatia pels jueus d’origen hispànic». A continuació explica que la història secular de persecució i marginació dels xuetes, els descendents mallorquins dels jueus conversos, l’hi predisposava a favor. Treu a rotlle les polèmiques històriques sobre si els xuetes podien o no ser ordenats capellans o si eren aptes per al servei militar, i, anant més enrere, esmenta La fe triunfante, en què el jesuïta i inquisidor mallorquí Francisco Garau narra els actes de fe portats a terme el 1691. Rosselló coneixia el llibre gràcies a Gabriel Alomar, i escriu que «un dia vull ocupar-me d’aquesta obra».
A l’article, el nostre poeta explica que ha anat trobant sefardites a Jerusalem, Rodes i Constantinoble. A Rodes, li ha emocionat sentir una vella que cantava uns romances castellans de gran puresa, i a Jerusalem el va impressionar el Mur de les Lamentacions. «La veritable sensació sefardita, però, no es té fins que s’ha pogut visitar Salònica.» Conta, llavors, la vitalitat de la població jueva de la ciutat: els diaris que es publiquen «en castellà del XVI», les tres mil persones que varen acomiadar-los al vaixell, així com l’interès que mostren pel vell país (que no es tradueix però en desig de tornar-hi). Molt o poc, Rosselló es va enamorar de Salònica.
L’article «Impressions sefardites» és una mostra molt valuosa de la mirada personalíssima i de la conscienciació política de Rosselló-Pòrcel, que encara no havia fet els vint anys. Us en vull donar tres mostres. Una, la impressió que li fa la presència cristiana a Jerusalem: parla d’«una Jerusalem embrutada pels cismàtics grecs i pels catòlics romans, on hi ha un Sant Sepulcre que fa pena». Som molt lluny de l’esperit amb què va veure Jerusalem un altre poeta mallorquí, Miquel Costa i Llobera, que també va fer un creuer per la Mediterrània, l’any 1908, amb visita obligada a Terra Santa. A les seves notes en vers bíblic de Visions de la Palestina, Costa no amaga el neguit que li produeix veure aquell territori sagrat poblat pels musulmans, i, arribat a Jerusalem, es declara hereu dels croats: «Hereus dels que vingueren, de l’Occident a rescatar aquest sepulcre, venim de lluny a visitar-te: a respirar ton misteri de santedat i d’horror, oh ciutat única!».[5]
La segona nota política d’interès que vull destacar de l’article és una referència despectiva que Rosselló dedica a la Itàlia feixista que ha ocupat Rodes i que «obliga els nens jueus a estudiar l’italià i a fer-se balillas i avantguardistes». La tercera és la més sorprenent, i la que més ens parla avui de la lucidesa del nostre jove, que, recordem-ho, ha començat qualificant-se de filosemita. Al final de l’article, dedica unes ratlles a resumir al panorama polític de la regió pel que fa a la presència jueva: parla de l’antisemitisme a països com Grècia i Turquia, de «les bregues entre jueus i alarbs» i de «les dissensions internes de la família hebrea» (sí, ja ho sé, la pel·lícula aquella). El paràgraf acaba dient que «existeixen fans feixistes jueus partidaris de l’Estat de Palestina exclusiu per a la raça». Feixistes jueus: ho escriu un home commogut per la història de persecució dels xuetes. No sé si mai arribarem a valorar el que vàrem perdre amb la mort sobtada de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
* * *
He tornat no fa gaire a l’article de Rosselló-Pòrcel, però no l’havia oblidat mai, d’ençà que el vaig llegir. Hi he pensat cada vegada que he anat retrobant els sefardites que encara poblaven l’espai mediterrani abans de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. Record molt que a La llengua salvada, les precioses memòries d’infantesa d’Elias Canetti (el primer tom del seu impressionat projecte memorialístic), el gran savi relata que la cançó més antiga que va aprendre es deia Manzanicas coloradas, las que vienen de Stambol.[6] Canetti va néixer i créixer a Rutschuck, al baix Danubi (avui Ruse, Bulgària) i les primeres llengües que va parlar varen ser el búlgar i aquest espanyol arcaic que durant molt de temps va ser conegut com a ladí i que la lingüística moderna denomina judeoespanyol.
Més endavant, en un viatge a Sarajevo, vaig descobrir una placa de record a la poeta judeoespanyola Laura Papo, Bohoreta, i em vaig endinsar (endinsar-me superficialment, vull dir) en la fascinant i trista història dels sefardites de Sarajevo, un cercle que va sobreviure, malmenat, a la Segona Guerra Mundial, però que va resultar tocat de mort per la guerra de Bòsnia del anys 90.
Però sobretot vull parlar de llibres en què he retrobat els sefardites de Salònica. Començaré per Josep Pla. Al llibre Les escales de Llevant hi ha un parell de textos sobre la ciutat, apareguts a La veu de Catalunya el 1929, i l’autor hi parla de la seva comunitat sefardita. Parlen, diu Pla, «un castellà arcaic, corromput, una mica agitanat»:[7] sembla que no se n’enamora tant com el jove mallorquí. Pla torna a parlar de Salònica al seu llibre Israel el 1957. Un reportatge, un volum dedicat a l’enlairament d’«el miracle d’Israel». S’hi refereix quan explica la qüestió lingüística al país nascut feia poc, per recordar la ciutat grega com el lloc on es parlava el millor judeoespanyol: recorda quan a Salònica feia gust sentir i llegir aquella llengua que després, als anys 50 a Israel, havia esdevingut «inintel·ligible i energumènica».[8] Josep Pla fa un cant de dolor i denúncia sobre la ciutat arrasada pel nazisme. No sé si la història actual valida exactament la xifra, però en tot cas ens acosta a la magnitud de la catàstrofe: «75.000 jueus de Salònica, que parlaven ladí, foren ignominiosament assassinats per la Gestapo durant l’ocupació de Grècia pels exèrcits alemanys».[9]
La referència a l’Holocaust em porta a Primo Levi, que va topar alguns jueus de Salònica a l’infern d’Auschwitz. A Si això és un home, en parla amb una simpatia que que no dedica a tots els grups amb què coincideix. «Aquests admirables i terribles jueus de Salònica, tenaços, lladres, savis, ferotges i solidaris, tan decidits a viure i adversaris tan despietats en la lluita per la vida»,[10] diu en un passatge. Més endavant escriu que «aquests pocs supervivents de la colònia jueva de Salònica, de doble llenguatge, espanyol i hel·lènic, i de múltiples activitats, són els dipositaris de una saviesa concreta, terrenal, conscient, en què conflueixen les tradicions de totes les civilitzacions mediterrànies».[11] Sembla com si Rosselló-Pòrcel i Levi descobrissin un mateix tarannà humà en els jueus de Salònica: vitalitat, dinamisme.
No fa gaire, va publicar-se en català el llibre de l’albanesa Lea Ypi Indignitat, una obra de records personals i familiars molt centrat en la vida de la seva àvia Leman Ypi. El llibre tracta de reconstruir una existència de convulsions entre Salònica, Istanbul i Tirana, entre un Imperi Otomà agonitzant, una Grècia trencada pel nazifeixisme i una Albània sotmesa al deliri de la dictadura d’Enver Hoxha. Leman Ypi és grega d’origen albanès, però passa la infantesa en una Salònica en la qual aquella comunitat jueva tan puixant és part essencial del teixit social. La seva neta, l’autora del llibre, que va alternant les memòries del passat amb el relat del seu recorregut investigador, narra un viatge recent a Salònica, en què visita el que resta de l’antic cementiri jueu. Era una gran necròpolis, sobre la qual es va construir la universitat. Lea Ypi va poder veure, però, les poques làpides amb l’estrella de David que hi queden, i va poder llegir cinc làpides modernes, escrita cada una en un idioma diferent. És una citació llarga, però val la pena reproduir-la: està dedicada a la memòria dels jueus que parlaven aquell castellà antic, els que varen emocionar un poeta mallorquí de dinou anys.
Estàs trepitjant terra sagrada. Estàs trepitjant el que queda de la necròpolis més gran d’Orient. Estàs trepitjant el lloc on durant segles van ser enterrats els jueus de Tessalònica. Esperits forts i ànimes bondadoses de la comunitat més vibrant de la Mediterrània han trobat aquí el darrer repòs. Les seves tombes s’estenien pels turons fins al 1943, quan les forces del mal van aixafar la substància humana, però no en van tenir prou. També volien matar la memòria. I mentre enviaven els vius a la mort, destruïen les tombes dels morts i n’escampaven els ossos. Els que hi havia enterrats van morir per segona vegada.[12]
Sobre la perplexitat immensa que ens causa el fet que els que es reivindiquen com a hereus de les víctimes de tanta atrocitat ara estiguin sembrant mort i devastació no en parlaré. Acusau-me d’imaginar al meu gust el que no sabem, però tenc sospites del que n’hauria pensat Rosselló-Pòrcel.
NOTES
[1] ABRAHAM, Xavier i ROSSELLÓ BOVER, Pere: Bartomeu Rosselló-Pòrcel: a la llum, Ajuntament de Palma, 1999.
[2] ALZAMORA, Sebastià: Dos amics de vint anys, Edicions 62, Barcelona 2019.
[3] ABRAHAM, Xavier i ROSSELLÓ BOVER, Pere: Op. cit, p. 47.
[4] Reproduït a: ABRAHAM, Xavier i ROSSELLÓ BOVER, Pere: Op. cit, p. 34.
[5] COSTA I LLOBERA, Miquel: Visions de la Palestina. Notes d’un pelegrinatge, edició crítica de Carles Cabrera i estudi preliminar de Gabriel de la S.T. Sampol, Fundació Rotger-Villalonga i Lleonard Muntaner Editor, Palma 2026, p. 109.
[6] CANETTI, Elias: La llengua salvada, traducció de Carma Gala, Proa, Barcelona 2001.
[7] PLA, Josep: Les escales de Llevant, a Obres completes XIII, Edicions Destino, Barcelona 1969, p. 369.
[8] PLA, Josep: Israel el 1957. Un reportatge, a Obres completes XIII, Edicions Destino, Barcelona 1969, p. 369.
[9] Ídem.
[10] LEVI, Primo: Se questo è un uomo, Giulio Enaudi editore, Torino 2014, p.64 [trad. pròpia].
[11] Op cit., p. 73.
[12] YPI, Lea: Indignitat. Una vida recreada, trad. de Miriam Cano, Angle Editorial, Barcelona 2026, p. 276.
