Les Sueques: “Les etiquetes et simplifiquen, tu et veus més complexa i plena d’arestes”

Les Sueques, per Marc González Camps

Arribem mitja hora abans al bar Cosmo a Enric Granados per acabar de preparar els detalls de l’entrevista. El bar és ple d’universitaris modernets amb ganes de fer soroll així que seiem a la terrassa. Les temperatures no acompanyen. Cadires metàl·liques d’esmalts llampants, lianes de bombetes i una nit que cau massa de pressa pel gust del fotògraf. ‘Les Sueques‘ han tingut la mateixa pensada i s’han anticipat a l’hora pactada per avançar feina del seu nou àlbum ‘Moviment‘, que sortirà a principis del 2017. És el tercer després de ‘Cremeu les perles‘ (2013) i ‘Educació Física‘ (2015). Així que ens trobem abans d’hora amb la Tuixén Benet (vocals i guitarra), la Raquel Tomàs (teclat) i el Pau Albà (bateria). La Blanca Lamar (cantant i baixista) està en camí. Parlen de les tipografies més apropiades pel vídeo de ‘Res‘ el prometedor avançament del nou treball. L’entusiasme i l’estrès prellançament es fan evidents. Finalment arriba la cantant, demanem la primera ronda de cerveses i comencem l’entrevista.


Quin lligam teniu amb Suècia?

Raquel: Cap de nosaltres és suec, ni té cap familiar que ho sigui, de fet no hi hem estat mai.

Blanca: Jo sí!

Raquel: Ah… La Blanca sí doncs. En el moment que s’havia de decidir nom vam fer una llista i va sortir la idea de Les Sueques per dos motius. De l’expressió ‘fer-se el suec’ ens agradava el to irònic. També per l’imaginari dels països nòrdics i la situació de la dona, que és molt més igualitària. És un país que hem d’imitar en moltes coses.

Blanca: I alhora també la doble ironia que som unes persones d’allò més mediterrànies.

La dona mediterrània ha d’emular la dona sueca doncs? 

Blanca: No. Crec que el respecte que l’hi tenen allà sí, però nosaltres som dones molt diferents. Hem de trobar la nostra independència reivindicant-nos des de la mediterraneïtat.

Les etiquetes del vostre bandcamp són: rock, indie, pop, punk i Barcelona. Són un bon resum?

Blanca: Jo n’afegiria.

Pau: Mediterrani! [Riuen].

Blanca: Les etiquetes no són com et veus. És com et veu el món, com et simplifiquen. Tu mai et veus simple sinó molt complexa i plena d’arestes. Les xarxes obliguen a fer-ho, és un horror!

Tuixén: Però crec que ja està ben aproximat, tot i que els va triar la Blanca un dia a les tantes.

Pròxim concert, just quan arranqueu, veieu que Donald Trump és a primera fila enfundat en una samarreta de Les Sueques i donant-ho tot. Com procediu?

Pau: Li demanem que pagui el següent disc.

Tuixén, Blanca i Raquel: No!

Blanca: Què fotríem amb això?

Pau: Jo crec que em faria amic seu. Un mecenes no aniria malament…

Raquel: La Tuixén se suïcida. No és el públic que voldríem MAI de la vida en un concert de Les Sueques.

Pau: És com imaginar-te a Rajoy a primera fila.

Blanca: Podríem girar la truita i plantejar-ho en to irònic… Però en el fons, seria horrible!

Tuixén: Jo em posaria a plorar i marxaria. No podria tocar amb ell al davant. O no, només faltaria, li diria que marxés ell!

Tocar i ser una cosa rara pel públic és bo. Quan la gent no t’entén té respostes més franques i netes

L’any 2012 us vaig veure tocar a la Festa Major de Sa Tuna (Begur) temes del primer àlbum ‘Cremeu les Perles’. Crec que la gent no acabava d’entendre el que fèieu, el disc era fosc i amb mala llet i ells estaven de platja, patates i olives.

Blanca: Fa molts anys. Tocàvem molt diferent.

Tuixén: La festa de Sa Tuna era molt diferent també, a partir de llavors penso que ha anat canviant, portant cada vegada més a gent interessant.

Pau: Era pel context.

Raquel: Sí, la situació era molt d’acabar de sopar i seure a les cadires de la plaça.

Blanca: Crec que això de tocar i ser una cosa rara pel públic és bo. Quan la gent no t’entén té respostes més franques i netes.

Què creieu que ha canviat des de llavors

Pau: Allà tot just havíem acabat de gravar el primer disc i ara ja anem pel tercer. Hem fet molts passos.

Blanca: Hem tocat moltíssim i això ens ha fet evolucionar. Estic molt contenta. Ara sabem més el que volem.

Tuixén: Hem après quines cançons volem fer, abans era tot molt intuïtiu, ara ho segueix sent però sabent què és el que fem. Personalment també entenc més el meu instrument.

Blanca: La intuïció inicial barrejada ara amb molt de treball.

Quina història amaga el títol ‘Educació Física’?

Blanca: De fet en un primer moment s’havia de dir ‘Cos Dur’.

Tuixén: Pensàvem que estàvem fent una cosa molt dura.

Blanca: I al final vam veure que anàvem més cap a l’acció. De pensar cap a actuar.

Pensàvem que faríem unes cançons molt crues però vam veure que en el fons nosaltres no ho érem tant

El primer àlbum era doncs un manifest?

Blanca: El primer àlbum era molt més punk. El segon potser sí que ho és. Pensàvem que faríem unes cançons molt crues però vam veure que en el fons nosaltres no ho érem tant. Mentre vas fent el disc es va transformant.

Raquel: Estava més poc cohesionat, heterogeni. No teníem concepció de disc.

Pau: Ni de banda.

Les Sueques és també una estètica? Sempre desplegueu molt color a l’escenari, als videoclips a les cobertes dels àlbums…

Tuixén: Forma part del joc. No hi ha una estètica molt definida sinó que forma part de com som. Estem cansades de tocar vestides normal, així que pensem alguna cosa diferent per posar-nos al concert.

Quin problema teniu amb el beix?  

Blanca: No tenim un problema amb el beix en si, de fet a mi em queda molt bé. [Riuen].

Tuixén: El tenim amb la manca de definició, és un color que està entre molts colors.

Blanca: L’associem a la falta de rauxa. És un color que l’hi falta il·lusió, de peix bullit.

Raquel: Tothom el connota com avorrit, clàssic.

Blanca: Conservador!

Com funciona el procés creatiu amb Les Sueques?

Tuixén: Ha anat evolucionant, depèn molt de les cançons i del disc. La Blanca sempre fa les lletres i tant treballem tots junts com per separat. La Blanca porta una línia de baix, jo la guitarra i provem coses. Els hi ensenyem al Pau i a la Raquel i cadascú fa la seva part.

Què és un cor pelut? I tenir cara de cotxe?

Blanca: Cor pelut ve d’un ‘fanzine’ que fa una amiga. Cor pelut remet a una cosa complicada, tenir el cor pelut és tenir una emoció difícil. Tenir cara de cotxe vol dir que no ets gaire perfecte, però, com diu la cançó, m’agrades.

Rock i dansa? 

Tuixén: Això és perquè jo sóc coreògrafa.

Blanca: No t’enfadis Tuixén. T’has posat com: “Com pot ser que no ho sàpiguen?”.

Tuixén: De fet és un secret però realment la Blanca és qui fa les coreografies i jo les lletres. Bromes a part, senzillament ho aprofitem. No tenim gaires diners per fer videoclips i així tenim una sortida. ‘Faldilles i Soroll’ per exemple em va costar molt pel tempo. No és fàcil, no té un ‘beat’ gaire seguit, és ràpida i lenta, depenent del moment.

Raquel: Deixem apuntar que encara que tinguéssim molts diners voldríem que fes les ‘coreos’ la Tuixén.

Blanca: El resultat explica molt com som. Volem que hi sigui!

 

‘FALDILLES I SOROLL’ – LES SUEQUES

 

El pitjor que us ha passat en directe és…

Raquel: La Tuixén va tenir la brillant idea de deixar de fumar dos dies abans d’un concert. I estava… Una mica neguitosa.

Pau: Vaja, que tothom s’emportava esbroncades.

Raquel: El va viure amb certa tensió.

Tuixén: Jo? No. Estava tranquil·líssima.

Blanca: Al mig d’un solo va parar… Va dir: “No penso seguir”.

Tuixén: Se’m va oblidar, feia molt de temps que no la tocàvem.

Pau: [Imita a la Tuixén] “Aquest ampli és una merda! Aquest ampli és una merda!”.

Tuixén: Aquell dia em vaig enfadar amb el tècnic de so, amb el Pau, amb…

Blanca: Amb tothom una mica.

Alguna altra situació?

Blanca: Un dia ens va pujar un espontani a les Festes de Gràcia. I a Mal d’Altura va ploure molt i la Tuixén va fer pujar tot el públic a l’escenari.

Tuixén: Va venir el pobre organitzador cridant: “Que caurà l’escenari, que caurà l’escenari, no aguanta!”.

Blanca: Ens ho van desconnectar tot i nosaltres seguíem tocant.

Tuixén: També en un dels primers concerts, només havíem tret un EP. Vam anar a tocar Girona en una espècie de bar que semblava… No enteníem gaire on érem, de fet van tancar la porta i la gent no podia entrar.

Blanca: I el pal del micro era una escombra. [Riuen].

M’encanta disfressar-me, què collons, a mi no m’agrada ser continguda. Una mica aquest disc és això

Ara sí, parlem del nou disc. Com el definiríeu en una paraula?

Pau: Acció.

Blanca: Al fons hi ha la pell.

Tuixén i Raquel: Això no s’hi val (és un tros de la lletra de ‘Moviment’).

Tuixén: Evolució.

Pau: Enèrgic.

Raquel: Contundent.

Blanca: Va, nerviós.

Quines diferències tindrà amb els seus germans grans: ‘Cremeu les Perles i ‘Educació Física’?

Blanca: Hem fet coses més atrevides. Quan marxes fora hi ha un procés d’obertura.

Tuixén: Jo penso que l’atreviment ve de l’aprenentatge. Aquesta vegada també he estat més implicada en la creació i sabia més el que volia fer musicalment. D’altres vegades era tot més intuïtiu, ara tenia clar com volia que sonés, entenia la cançó abans de fer-la.

Blanca: Jo abans no era gens atrevida. Ara tenim més eines. Llavors estava molt obsessionada pel “menys és més. El món de l”indie’ és molt contingut, tot ha d’estar net, endreçat. Però a mi m’encanta disfressar-me, què collons, a mi no m’agrada ser continguda. Una mica aquest disc és això. Ara quan cal ens posem súper èpiques.

Pau: Treballem molt les cançons per arribar on volem. S’han d’anar girant i girant, potser la deixem en repòs i la setmana següent la repensem. Anem construint.

I tot i així tot segueix sonant molt fresc

Pau: Sí, potser perquè no volem intel·lectualitzar-ho. Orbitem al voltant de l’essència del que som.

Blanca: És cert, tenim uns referents que tenen aquesta cosa aparentment senzilla, de frescor, de menys complexitat formal.

Tuixén: És la nostra manera de tocar. Quan gravem ho fem junts, toquem com si estiguéssim en un concert. Ens mirem, ballem, segueix havent-hi emoció.

Blanca: No som Mark Knopfler.

Tuixén: Això també ho ha potenciat molt la Margo, la nostra productora a Londres.

 

‘RES’ – LES SUEQUES

 

Com ha influït aquest pas per Londres a les mans de Margo Broom? 

Tuixén: Ella va entendre molt això de la frescor. Quan vam gravar les primeres cançons allà el més important era això. Ella deia: “És igual que hi hagi un error, trobo que en aquesta versió teniu una energia que no hi és en una de més quadrada”. Ens ha donat molta solidesa, propostes diferents i convicció. Abans treballàvem amb el Cristian (que ens encanta) però és el nostre amic. Enfrontar-te a una persona que no coneixes de res és molt diferent. Ens ha donat la força de la immediatesa: “Tireu endavant i deixeu-vos d’històries”. És un tema de confiança, ella ens va dir: “Sou bones”.

Blanca: A més va ser una proposta d’ella. Això ens va donar una confiança brutal. Va ser una manera de sortir de nosaltres mateixos. És una persona molt ràpida que ens va obligar a posar-nos les piles. Moltes de les cançons les hem gravat en un dia. També ens va servir per sortir d’un ambient molt tancat on tots ens influenciem mútuament.

Hi haurà alguna novetat més abans de l’àlbum?

Tuixén: Aviat sortirà un vídeo de ‘Res’ i la seva versió anglesa.

Una versió en anglès?

Blanca: Set de les cançons sortiran també en anglès. La Margo ens ho va demanar per entendre el que fem. Quan vam tocar a Londres els hi agradava molt que algunes cosetes les féssim en anglès.

Tuixén: Ens va semblar també com recuperar una cosa antiga. Els italians, per exemple, tenien dues versions o la Blondie, una versió en anglès i una en francès.

Un llibre indispensable per endur-se de gira.

Pau: La llibreta de dibuixos de la Raquel! Les Sueques acostumen a anar carregades de llibres, potser després no els llegeixen, però els agafen.

Raquel: No és veritat. Jo m’acabo de llegir ‘Les noies’ d’Emma Cline. El recomano.

Blanca: La correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales (‘Cartes completes’), és una mica com ‘el cor’ de la literatura catalana. Ah, i ‘El dia del Cérvol’ de la Marina Espasa, perquè hi sortim! La protagonista comença la novel·la en un concert de Les Sueques a l’Heliogàbal. Hem de dir però que no hi estem gaire ben retratades. Jo semblo una dona d’acció, d’ànima de la nit. Al Pau l’hi diuen que sembla un escalador. També sortim a ‘Jo només il·lumino la catalana terra’ del Valero Sanmartí, però allà hi surt molta gent.

Raquel: Llegim molt!

Quins grups catalans actuals haurien d’estar obligatòriament a les nostres llistes?

Pau: Joan Colomo.

Tuixén: El Pau toca amb ell, no compta. Escoltem molta música en català. Jo dic Súper Gegant.

Raquel: A mi m’agrada molt Da Souza i Vàlius.

Blanca: El Petit de Cal Eril i Pau Riba.

La gent que està fent coses aquí es veu obligada a adaptar-se als paràmetres d’una ciutat que només pensa en la productivitat de cara en fora.

Estic farta que a Barcelona…

Tuixén: Estigui plena de turistes, visc al Raval.

Blanca: A mi els ‘skates’ em fan fàstic [Riuen].

Pau: I els ‘skaters’? [Riuen encara més fort].

Blanca: No, són molt guapos.

Raquel: Em sumo al que diu la Tuixén i a tot el que comporta. Al mal que fa culturalment i també a la imatge de Barcelona. La gent que està fent coses aquí es veu obligada a adaptar-se als paràmetres d’una ciutat que només pensa en la productivitat de cara en fora. Qualsevol iniciativa de la ciutat es pensa en aquests termes, de rendiment econòmic.

Tuixén: Penso en el tipus de turisme del Raval. Turisme de borratxera, d’anar a badar per les Rambles i vomitar per les cantonades. No crec que aportin res a la ciutat.

Blanca: Barcelona com a ciutat prostibulària. El problema no són els turistes, és com nosaltres ens venem.

Pau: Jo sóc de poble, ja us espavilareu!

Existeix la bona música?

Pau: Per mi sí, per un altre no ho sé. En termes de qualitat?

Raquel: Una cosa és ser bo tècnicament, però no ho és tot.

Pau: Hi ha grups que toquen fatal i m’encanten.

Tuixén: El que és important és que hi hagi idees darrere, que contingui alguna cosa, estigui ordenada com estigui ordenada.

Pau: Però la tècnica mola eh també.

Blanca: Depèn molt del gènere.

Tuixén: M’atreveixo a dir que sí que hi ha bona música [continua en veu baixa] i nosaltres en fem.

‘COR PELUT’ – LES SUEQUES