El Dubai silenciat a ‘DubaiLand’, d’Aleix Plademunt

Dubai és la materialització disbauxada de l’ideal faraònic construït a cop de telonari amb l’impúdic propòsit de complaure el turisme que hi desemboca en massa. Una orgia arquitectònica de gratacels futuristes que es perden entre els núvols, automòbils de gran cilindrada tunejats amb tot el mal gust del món, hotels d’un luxe suprem i fins i tot pistes d’esquí. I és que el decorat més car de la història desafia fins i tot els límits de la meteorologia; enmig d’aquest oasi de formigó i palmeres llarguerudes també s’hi pot esquiar. Dubai és una ciutat feta a si mateixa, un espectacle esperpèntic projectat a la velocitat de la llum. Res li ho impedeix, de fet; la bombolla s’infla més i més a un ritme que no delibera amb obstacles, ni econòmics ni topogràfics. El sòl, pla i desèrtic, és el llenç perfecte on seguir projectant il·lusions sense cap horitzó que n’adverteixi uns contorns.

Però el periple d’en Plademunt per aquest paisatge infèrtil explora els entramats del que succeeix entre bambolines. ‘DubaiLand’ (2008) és tot allò que resta fora de les arestes del que els clixés més amateurs immortalitzarien en àlbums que s’alcessin com el testimoni irrefutable d’unes vacances al paradís. L’autor defuig de tota èpica, allunyant-nos de tota mostra de gallardia arquitectònica, dirigint la mirada cap aquells detalls que ens suggereixen Dubai com un paisatge d’imperfecció. La Dubai no turística, i per tant, exclosa del circuit del consum, és tant real com qualsevol altre; visible a través de la mirada de l’autor com un territori que flirteja amb els límits entre realitat i ficció, alhora que qüestions com la identitat i la bellesa vénen acompanyades d’un interrogant.

Dubai és probablement l’exponent més majestuós d’aquesta viciosa i cruenta globalització en què ens trobem immersos. D’aquesta febre que ens ennuvola i ens fa perdre el nord. D’aquesta pervertida accepció del turisme. Però darrere d’aquesta missió fotogràfica pels Emirats, s’hi amaguen reflexions que potser no freguen d’un mode tangencial problemàtiques de casa nostra. Sota aquests cels tan blaus, sota aquestes cúspides tan meravelloses, hi interpreto problemàtiques que en l’epicentre del deliri contemporani ja no resulten excepcionalment divergents. Dubai i Barcelona s’acaronen. Estètiques antagòniques per propòsits similars. Dubai és construïda, inaugurada del no-res, mentre que Barcelona és transformada als peus de la Sagrada Família, la mona de Pasqua, diuen alguns, més ensucrada i perversa del món.

Més de Marc González Camps

Nacional II

Durant un temps la Nacional II esquinçava el territori espanyol al llarg...
Llegeix-ne més