El setè art s’ha encarregat d’alimentar la nostra promiscuïtat retinal durant dècades, i benaventurats els nostàlgics que creguin que ja no queden espaïs en blanc per emplenar en aquest llenç fantàstic que és la història del cinema. La flama que manté encesa l’èpica del lacrimal romandrà tot i les dificultats que pateix el sector i la metamorfosi social en què estem immersos. Però no s’apagarà, perquè fins a la fi dels nostres dies voldrem fugir, colar-nos en universos inversemblants o ser l’antiheroi pertorbat que les té a totes enamorades. I entre el desagradable soroll de les crispetes el cinema ens empastifa amb les mels de la utopia. I parlant d’empastifar, amb paraules del mateix Hitchcock “el cinema no és un tros de vida, sinó un tros de pastís”. I és que a vegades, amanir la cruesa narrativa amb una mica de dolç és necessari. Aquí en teniu deu que de ben segur us ensucraran el paladar.
‘Pierrot el boig’, (Jean-Luc Godard) 1965
Ens trobem davant del que podria considerar-se la pel·lícula resum de la primera etapa “Godardiana” i la recuperació dels mítics relats que fascinaven al director: històries d’amants a la fuga plenes de lirisme. En Pierrot -un aleshores jove Jean-Paul Belmondo- fuig de l’avorrida societat Parisenca amb la Marianne, la minyona que havia contractat la seva esposa. Junts posen rumb al blau marí de la costa francesa en un viatge farcit d’aventures. Una reinvenció de la quotidianitat i les convencions racionals on perdre’s per la geografia d’una França provinciana és discórrer per la ment. Godard ens brinda panoràmiques d’antiga bellesa mediterrània on mar, cel i uns personatges estrambòtics es fonen sota l’ombra dels pins. Una perla de la Nouvelle Vague.
‘Zabriskie Point’, (Michelangelo Antonioni) 1970
Un Antonioni nihilista ens acompanya al llarg d’un viatge trepidant per bona part de l’àrid territori nord-americà. Un viatge que neix al cor de l’inconformisme juvenil que floria als campus universitaris a finals de la dècada dels 60 i que desemboca a la Vall de la Mort, a Califòrnia -ens trobem en un període de contracultura nord-americana-. Un exercici de militància i transgressió que ens apropa una d’aquelles pel·lícules que ha necessitat la revisió contemporània per ser elevada a la categoria de culte. En la seva incursió en sòl nord-americà, Antonioni delecta les nostres retines amb excelsos paisatges d’un desert que actua com a metàfora d’una societat capitalista i amoral. L’estètica esdevé ètica i canal amb què vehicular idees. Una oda a la reivindicació a ritme de Pink Floyd.
‘Walkabout’, (Nicolas Roeg) 1971
Volem lluny cap a un altre desert, en aquest cas al d’Austràlia. Dos germans adolescents i un jove aborigen es veuen submergits en una odissea que permet al director, sense la necessitat d’extensos diàlegs, elaborar una anàlisi crítica al voltant de l’home occidental i la relació que aquest manté amb la naturalesa i el seu propi cos. Alhora que la sexualitat, arrelada a qüestions culturals, irromp com a tema i es manifesta per mitjà d’un enfrontament entre la visió acriaturada del jove aborigen i els prejudicis preestablerts de la jove adolescent. Nicolas Roeg transforma la nostra idea preconcebuda del desert, allunyant-lo del paradís hostil i reivindicant-lo com el que ens neguem a reconèixer. Bella i fascinant, una d’aquelles joies que hauríem de rescatar de la pols.
‘Barry Lyndon’, (Stanley Kubrick) 1975
Per mitjà d’una excel·lència estètica i formal gairebé pictòrica, el director Novaiorquès ens remet a la Irlanda del Segle XVIII amb aquesta majestuosa pel·lícula d’època. Paisatges que semblen extrets de pintures de Thomas Gainsborough o William Hogarth mentre sonen peces solemnes de Mozart, Schubert o Vivaldi. Una epopeia de tres hores desbordants de drama, romanç i tragèdia que il·lustra l’ascens i la posterior caiguda de Redmond Barry després de casar-se amb Lady Lyndon, una noble anglesa. La pel·lícula gaudeix encara avui dia d’una de les direccions de fotografia més extraordinàries de la història del cinema. Un llenç en moviment, un veritable recital de poesia visual.
‘Paris, Texas’ (Wim Wenders) 1984
El polifacètic director germà ens obsequia amb aquest clam a la llibertat. És la delirant història d’en Travis, un home que renuncia al seu present errant sota el despietat sol de l’Amèrica Texana. La cinta, d’una complexitat narrativa que contrasta amb la senzillesa amb què passegen per davant de les nostres retines delicioses estampes grandiloqüents d’aquesta Amèrica de motel i carretera, conforma un recorregut en imatges per la desolació humana i el que és ja avui en dia un paisatge Pop en el nostre imaginari. Palma d’or al Festival de Cannes de l’any 1984, Paris Texas una peça emocionalment vital i necessària.
‘Sacrifice’ (Andrei Tarkovsky) 1986
Per molts l’obra mestra del director soviètic. El que és clar és que va ser l’última d’una breu filmografia. Somni i realitat es fusionen en aquesta bella aposta per la cadència i el rigor expressiu. Un exercici poètic d’amor, renuncia i sacrifici. Un sacrifici materialitzat precisament amb la renúncia d’allò que Alexander, el protagonista, més estima: el seu fill. És la seva ofrena a Déu per salvar el món malgrat la seva fe incompleta. Tarkovsky esprem al màxim tots els trets que conformen el seu llenguatge formalment adònic i insoldable a base de tràvelings d’anada i tornada i pinzellades parsimonioses. Passatges contextualitzats en el seu exili a la Suècia de Bergman en un ambient de terror post nuclear. Una pel·lícula contundent on sobrevolen els fantasmes de la Guerra Freda.
‘Thelma & Louise’ (Ridley Scott) 1991
El camaleònic britànic Ridley Scott, capaç de transportar-nos de l’Amèrica arquetípica a la Roma Imperial de gladiadors, ens ofereix una road movie amb una magistral escena final exempta de glòria, trencant d’aquesta manera l’idealisme conclusiu hollywoodià. Una impecable Susan Sarandon, custodiada en tot moment per la inseparable companya d’aventures Geena Davis, deixa lluny Arkansas a bord d’un Thunderbird del 66. Juntes emprenen un trepidant viatge que enterra la tediosa rutina masclista a la qual estaven sotmeses en el que suposa la irrupció cinematogràfica del pintallavis i la dona independent en el gruix d’una indústria -i cultura- marcadament fal·lòcrata. El feminisme real promès amb la cinta, que discorre a la feréstega i sublim topografia de Colorado, ha generat rius de tinta al voltant d’una problemàtica vigent que demana una necessària i continua revisió.
‘Diarios de motocicleta’ (Walter Salles) 2004
Defugint de tarannàs folklòrics i deixos polítics, Walter Salles ens presenta l’Ernesto Guevara previ al mite: un jove aliè a la realitat que pateix el continent sud-americà. Al llarg d’un viatge pels països de l’altiplà, junt amb l’inseparable Alberto Granado, descobreixen els secrets que s’hi amaguen, contrastant la inapel·lable bellesa dels escenaris que deixen enrere amb la mesquinesa de les persones que els habiten. La mentalitat viatgera dels personatges evoluciona a mesura que es topen amb la realitat d’un territori injust i desigual. És així com germina la llavor ideològica del mític guerriller argentí. Una brillant interpretació de “Notas de viaje”, del mateix Ernesto Guevara i de “Con el Che por Lationamerica”, d’Alberto Granado, en aquesta narració formalment encisadora carregada d’humanitat.
‘No country for old men’ (Joel Coen, Ethan Coen) 2007
Ens submergim a l’Amèrica profunda de Cormac McCarthy, una Amèrica que no sembla feta per aquells que persegueixen la felicitat, i encara menys per als covards. I aquesta és l’Amèrica dels Coen: sarcàstica i corrompuda per l’odi, aspre però dicotòmica. I és que l‘estètica amb què ens la presenten és simplement colossal. Complicitats visuals que rememoren el Western més clàssic i un Bardem capaç de fer-nos empatitzar amb el seu cinisme maquiavèl·lic i letal. Un magnífic trasllat de la cruesa prosaica de McCarthy al llenguatge cinematogràfic dels Coen a través de carreteres polsegoses que es fonen amb l’horitzó en 122 minuts de melodrama. Els Coen en essència.
‘L’arbre de la vida’ (Terrence Malick) 2011
L’arriscada proposta de Malick se les dóna de ser una peça no apta per tots els paladars. L’esforç per seguir-ne la trama, de per si discontinua i forjada a cop de metàfores visuals, reclama un esforç generós en l’espectador. L’exercici de descodificació al que ens convida el director és constant i sovint estèril sense anar acompanyat d’un cert bagatge cultural. L’extens preludi amb imatges de l’univers i l’evolució és tant formidable com inextricable, però en cap cas casual. I és que res és casual en aquesta aproximació semi bíblica al voltant de la vida i la mort personificada en la història de dos germans. Una història de clarors i tenebres que desemboca a la platja amb una escena final davant de la qual alguns ens hem limitat a contenir les llàgrimes i donar les gràcies al cinema i a la vida quan aquesta el fa possible. Malick ens acosta als llavis un caramel enverinat recobert amb un dels formalismes més lluminosos de l’última dècada. Tan complexa com imprescindible.
