Quan un llibre es converteix en un cop de puny

Com García Márquez va fer amb Macondo, Faulkner també va inventar una regió imaginària on es van desenvolupar la gran majoria dels seus llibres. Yoknapatawpha és el comtat fictici de l’estat de Mississipí on es desenvolupa l’obra de Faulkner, entre ells el llibre del qual ara parlem. ‘As I Lay Dying’ (‘Mentre Agonitzo’, en català) explica el tortuós viatge de la família Bundren, una família rural i d’una ignorància extrema, fins al cementeri de Jefferson, on la mare de la família va demanar ser enterrada un cop la parca se l’emportés. Des de les primeres pàgines del llibre, amb una mare agonitzant al llit i el seu home i fills fent els preparatius per l’imminent viatge, Faulkner aconsegueix que sentim una pena profunda per aquesta família d’analfabets (pena que s’anirà tornant en odi respecte algun dels seus membres). El viatge de 60 quilòmetres en carro i realitzat en unes condicions climatològiques i logístiques penoses (amb l’estat de putrefacció galopant de la mare com a amenaça) ens permet descobrir a uns personatges tan diferents com desesperants. Una novel·la que va ‘in crescendo‘ i que explota en un final que provoca una barreja de fàstic i tristesa en el lector.

El nom t’ho diu tot, ‘Entrevistes breus amb homes repulsius’. Aquest llibre de relats és obra de David Foster Wallace, un dels escriptors més genials i originals dels últims vint-i-cinc anys. Una autèntica llàstima que el 2008, amb només 46 anys, es suïcidés fruit d’una profunda depressió. El seu llegat però és immortal. Els relats del llibre que ara comentem són inclassificables, tan en l’àmbit formal com argumental. Des d’una entrevista fictícia a un home que cada cop que té un orgasme crida “Victòria per les forces de llibertat democràtica” fins a un relat on els peus de pàgina ocupen el 90% d’aquesta, desenvolupant una història paral·lela a la que semblava la trama principal. Brilla amb llum pròpia ‘Forever Overhead‘, un relat escrit en segona persona (convertint al lector en el protagonista de la història) on s’explica com viu un preadolescent els instants abans de saltar d’un trampolí en una piscina pública. El talent que aflora en aquest relat és desbordant, confirmant a Foster Wallace com un dels genis literaris més importants de l’últim quart de segle. Llàstima que altres relats del mateix llibre com ‘Death Is Not The End’, ‘The Depressed Person’ o ‘Suicide as a Sort of Present’ fossin una funesta premonició de les intencions d’aquest inoblidable escriptor.

Charles Bukowski és conegut per ser el màxim exponent del què es coneix com a realisme brut. Abans d’assolir la fama internacional Bukowski era un alcohòlic autodestructiu (de fet, després també ho va seguir sent) que passava llargues hores de ressaca a biblioteques públiques. Agafava llibres a l’atzar i els abandonava al cap de dues pàgines, ja que no li despertaven cap mena d’ interès. Bé, fins que va topar amb un llibre de John Fante. Tal va ser l’impacte que li va generar que el mateix Bukowski sempre va reconèixer que la seva obra està basada en Fante, a qui considerava un Déu. Si aquesta carta de presentació de l’obra de Fante no fos encara suficient, a títol personal afegeixo que els seus quatre llibres sobre Arturo Bandini, el seu personatge més mític, formen part del meu ‘top ten’ literari (especialment ‘Ask the Dust’ i ‘Wait Until the Spring, Bandini’). Fante narra les tèrboles peripècies d’un estatunidenc d’origen italià en diferents fases de la seva vida (fins i tot la infantesa), un Arturo Bandini castigat per la fam, el desamor, una família desestructurada típica dels baixos fons americans i el perenne somni de ser escriptor, tot això barrejat amb un caràcter bipolar i turmentat. En un capítol l’estimem, al següent l’escanyaríem amb les nostres pròpies mans.

Abans de dir res de Irvine Welsh , he de dir que sento pels seus llibres una debilitat especial i és probable que es noti cert regust ‘groupie’ en el text. Welsh és arxiconegut per ‘Trainspotting’, l’adaptació cinematogràfica del qual va catapultar a l’èxit a l’actor Ewan McGregor. La trilogia de ‘Trainspotting’ (completada amb ‘Porno’ i el recent ‘Skagboys’) no cal gaire presentació, qui més qui menys ha llegit el llibre o vist la pel·lícula: la història d’uns joves de Leith (una barriada d’Edimburg però que sempre s’ha considerat a ella mateixa independent de la capital escocesa) on la droga i la delinqüència centra les seves vides. A ‘Glue’ Welsh fa servir exactament la mateixa fórmula, narra la vida de quatre amics (tan carismàtics com els coneguts per tots Begbie, Renton, Spud i Sick Boy) de les zones més deprimides d’Edimburgh, però en aquest cas la narració avança a través de les dècades. La novel·la segueix la vida dels seus protagonistes des dels anys 70, quan encara són uns adolescents que tot just comencen a experimentar amb les drogues i el sexe, fins a l’inici del nou mil·lenni. Trenta anys en què la vida ha colpejat a cada un d’ells de forma salvatge. En les 500 pàgines del llibre creixem juntament amb els personatges i els estimem tot i els seus comportaments més que qüestionables. ‘Glue’ és per mi el millor llibre de Welsh, superior fins i tot a ‘Trainspotting’, doncs aconsegueix divertir-nos i angoixar-nos a la vegada fins a límits insospitats. L’exemple més clar de què significa un cop de puny literari, l’he llegit tres cops i no deixa d’emocionar-me.

Semblarà molt radical, però jo no vaig entendre el que significava l’apartheid sud-africà fins que vaig llegir aquest llibre. J.M. Coetzee, guanyador del Nobel de literatura, fotografia aquest règim d’intolerància racial d’una forma exquisida a ‘Age of Iron’. Per a fer-ho li és suficient explicar la història d’una dona blanca que viu sola a Ciutat del Cap (amb un càncer terminal) i un vagabund de raça negra que a les nits dorm al seu jardí. Situat temporalment en ple apartheid, el llibre retrata perfectament l’opressió que van viure els negres a Sud-àfrica, l’odi que es va generar i les conseqüències d’aquesta intolerable política que encara avui fustiguen la societat sud-africana. Una història amb un fons duríssim que desperta una tendresa sorprenent en el lector, en gran part gràcies a l’excel·lent construcció dels personatges per part de Coetzee. Una meravella que, sota la meva humil opinió, hauria de ser lectura obligatòria a les escoles.

Poso com a exemple a Allen Ginsberg de la mateixa manera que hauria pogut posar a Jack Kerouac o William S. Burroughs. La generació ‘beat’ (reviscuda actualment pel moviment hipster) es caracteritza per una literatura d’un realisme extrem i per donar veu a una generació cansada dels valors tradicionals i conservadors que regulaven la vida dels seus pares. Drogues (‘Junkie’, de Burroughs), revolució sexual, religions orientals (‘The Dharma Bums’, de Kerouac) i un ‘carpe diem’ etern són les constants dels ‘beatniks’. He escollit el poema ‘Howl’ d’Allen Ginsberg perquè juntament amb ‘On the Road’ és considerat l’emblema d’aquesta generació, i trobo que la seva primera frase és simplement apassionant: “He vist els millors cervells de la meva generació destruïts per la bogeria, famèlics, histèrics, despullats, arrossegant-se pels carrers dels negres a trenc d’alba cercant una rabiosa punxada”. I si, en anglès mola molt més.

Per acabar, ciència-ficció pura i dura de la mà de Daniel Keyes. Té poc o gens a veure amb tot el que hem parlat fins ara. Però és acollonant. Un noi amb un retard mental sever és escollit per rebre un tractament que en cas d’èxit triplicaria el seu coeficient intel·lectual convertint-lo en una de les persones més intel·ligents del món. El llibre es basa en els informes que el mateix noi va redactant durant el procés. No vull dir més, perquè no vull restar ni un punt de sorpresa a la persona que es decideixi a llegir-lo. Ho hauríeu de fer tots, creieu-me que no us penedireu. Ah, per cert, al principi de l’article comentava que tothom té un llibre que el marca per sempre i l’aficiona a la lectura. ‘Flowers for Algernon’ va ser el meu.