En un racó al cor del Raval, unes mans operen amb mestria davant un client atònit. Com si es tractés d’una operació quirúrgica, l’especialista dissecciona al mostrador de l’establiment el cos d’una Nikon FG amb l’ajut d’un ampli ventall d’eines de treball. Estris obsolets que semblen d’una altra època. El diagnòstic, precís i contundent, no triga en arribar.
Al número 17 del transitat carrer Tallers de Barcelona s’emplaça Casa Boada, un petit santuari dedicat al món de la fotografia que, amb més de vuitanta anys d’història, ostenta el títol de comerç fotogràfic amb més antiguitat de la capital catalana.
Fundat el 1927 pel català Vicenç Boada, el regenta un nou propietari des de l’any 80, un antic conegut del fundador que es va quedar amb el negoci davant la falta de descendència del mateix.
El nou propietari, Federico Giró, va reformar completament l’espai, abans amb estudi i laboratori inclòs, conservant únicament el nom de l’establiment. Avui, en Giró s’encarrega tot sol de la tenda, no necessita més treballadors perquè l’escàs volum de vendes tampoc ho requereix. “Abans érem dos persones a càrrec però, ara estic tot sol”, comenta. Tot i que el mercat no està passant pel seu millor moment paradoxalment, Giró assegura que “cada vegada hi ha més persones que treballen en analògic” i afegeix, no sense una certa admiració: “fins i tot s’utilitzen processos que ja havien desaparegut, com és el cas del col·lodió o l’estereoscòpia”. Tècniques a què recorren els més nostàlgics o aquells professionals del sector que “volen sortir-se d’allò convencional”.
Cada vegada hi ha més persones que utilitzen l’analògic
Tot i això, el principal problema a què han de fer front aquest grapat de melancòlics és la creixent dificultat per trobar el material adient per a dur a terme aquest tipus de fotografia. “Les tendes de tota la vida han desaparegut i en conseqüència, ja no es ven material analògic”, es lamenta. En Giró és plenament conscient que en la situació actual, el futur de la fotografia analògica estarà reservada exclusivament a col·leccionistes o a especialistes experimentals. Hi ha escassedat de pel·lícules, és difícil trobar laboratoris de revelat i els fabricants progressivament fan menys paper. “Les noves tendes s’han dedicat de ple al món digital”. En certa manera, Can Boada també s’ha vist obligada a dur a terme una certa transició per a sobreviure, va obrir una pàgina web oficial per estar més present al mercat i un compte al facebook que l’ha permès realitzar unes quantes vendes puntuals. Davant el futur incert de l’analògic en Federico es mostra escèptic. “Allò que es té avui en digital no se sap si demà es tindrà”, consciencia des de la pròpia experiència: “el dilluns vaig posar en marxa l’ordinador i el disc dur no arrancava”. Sense copies de seguretat, el risc de perdre la informació en aquests casos és molt elevat. “Has de tenir còpies i còpies de les còpies, és una autèntica bogeria!”. L’analògic no comparteix aquest caràcter efímer, amb orgull, exclama: “estic positivant unes plaques de cristall de fa una setantena d’anys!”.
