‘Inside’: fugint del sistema

Imagina que Orwell, Huxley i Bradbury s’haguessin proposat fer un videojoc. Com a rerefons han pensat en un món fosc, decadent i totalitari. Volen una aventura opressiva, una fugida endavant per evitar un sistema gris i homogeneïtzador. A més, les seves pretensions no es queden només en un joc obscur i estèticament impecable, també el volen carregar de significat i profunditat. Aquestes idees corrien segurament pel cap de l’equip de Playdead a l’hora de començar l’esbós que més endavant seria ‘Inside‘(2015).

‘Inside’ comparteix part de la genètica del seu antecessor, ‘Limbo‘ (2010). Tots dos ens presenten un univers hostil i sense color on un nen (el protagonista) haurà de dur a terme una travessia. ‘Limbo’ bevia de l’estètica monocromàtica del cinema expressionista alemany i ens feia recórrer un camí carregat de monstres, trampes i personatges cruels. Tots dos parteixen també del minimalisme en les mecàniques de joc: avançar, retrocedir, saltar i actuar. Més enllà de l’experiència estètica, la senzillesa del joc potser feia també que estigués vuit de missatge i argument. ‘Limbo’ era sensació, era horror, cruesa i solitud. Però això era tot.

Amb ‘Inside’ Playdead manté l’embolcall i l’omple de relat. L’acabat artístic és senzillament impecable, com a l’anterior. Tot i perdre l’impacte de la novetat és impossible no sentir-se captivat pels seus paratges foscs i dessolats. Pels seus boscos, naus industrials i profunditats abissals. Una ambientació cada vegada més asfixiant, que parteix de la natura i evoluciona cap a l’artifici. Ara ‘Playdead opta per ampliar la paleta de color molt suaument i amb intel·ligència, realçant només aquells elements importants per la narració (com el protagonista, per exemple). L’ambientació sonora encaixa amb el pessimisme visual de proposta amb tonades greus, reverberacions i sons esmortits. Com el color, el so també està hàbilment dosificat per dotar de significat a aquesta obra muda. El joc calibra a la perfecció el ritme narratiu i manté l’interès en tot moment. Recomanaria jugar-lo en una única seguda per no trencar l’atmosfera.

Cada element està pensat per fer que el jugador se senti perseguit, sol i castigat”

Cada element doncs està pensat per fer sentir al jugador perseguit, castigat, sol, tot sense ni una sola línia de diàleg. Som intrusos involuntaris en un món estandarditzat, gris i industrial. No sabem ni qui ens persegueix ni per quins motius. Només tenim clar, ja des del principi, que la diferència es castiga sense pietat. Mentre a ‘Limbo’ la cruesa i la crueltat semblaven, en alguns punts, gratuïtes, aquí obeeixen a un relat. Els autors volen que ens sentim perseguits i marginats. ‘Inside’ no presenta grans dificultats ni reptes en la seva jugabilitat, s’allunya del caràcter més ‘plataform’ del seu antecessor i opta per una experiència més pròxima al ‘walking simulator‘ i al ‘puzzle‘.

En el joc es fa patent la lluita de l’individu per no ser absorbit per la massa. Per no ser controlat. Aquesta lluita es va fent més intensa acabant amb un autèntic trencament, un alliberament. Com la famosa escena escolar de ‘The Wall’ dels Pink Floyd. ‘Inside’ parla de la solitud, de l’aïllament del que és o se sent diferent i dels esforços dels altres per convertir-te i en cas de no aconseguir-ho, de segregar-te. S’ha especulat molt sobre el rerefons narratiu del joc: la lluita de classes, l’esclavització del món digital, fins i tot de l’homosexualiat davant l’heteropatriarcat. A falta de diàleg el missatge és més ambigu pel que pot resultar diferent per a cada jugador. L’únic denominador comú que poden tenir aquells que hi juguin sens dubte serà que ‘Inside’ no deixa indiferent. Article a la revista Lúdica.